La independència dels Estats Units
El 4 de juliol del 1776 les tretze colònies atlàntiques d'Amèrica del Nord van proclamar la seva independència de Gran Bretanya. Aquest fet va iniciar una guerra que duraria fins al 1783, any en què la Corona britànica va reconèixer la nova entitat: els Estats Units.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
A principis del segle XVII, els britànics havien començat a ocupar la costa est nord-americana per evitar que ho fessin els espanyols. Els colons buscaven noves oportunitats i ràpidament van formar una societat dinàmica i en contínua expansió. Però no serien els únics.
A mitjans del segle XVIII, Amèrica del Nord estava esquitxada de colònies franceses a l'actual Canadà i centre continental, espanyoles a Florida, Texas i Califòrnia, i angleses al llarg de la costa atlàntica. Àmplies regions eren reclamades per les potències europees.
 |
| Amèrica del Nord abans de la independència dels Estats Units |
Del 1750 al 1770 la població britànica va passar d'un milió d'habitants a més de dos. El polifacètic Benjamin Franklin (escriptor, científic, inventor, polític, etc) defensava que les Tretze Colònies es convertirien en el centre de l'Imperi Britànic gràcies a tots els recursos que hi havia i l'empenta dels seus pobladors. En un principi, Londres els donava molta autonomia i els demanava impostos molt baixos, cosa que canviaria arran de la Guerra dels Set Anys.
La Guerra dels Set Anys va tenir dos principals contrincants: Gran Bretanya i França. Els britànics tenien el suport de Prússia i els francesos el d'Àustria, Suècia, Saxònia i Rússia. En la part final del conflicte, Portugal es va aliar amb Gran Bretanya i Espanya amb França. Els motius de la guerra van tenir a veure amb el control de diferents territoris colonials i, en definitiva, amb aconseguir l'hegemonia a escala mundial. Les batalles, per tant, es produïen en diferents continents.
Gran Bretanya va guanyar el conflicte i França va perdre bona part de les seves colònies, segons establia el Tractat de París del 1763 (no confondre'l amb el de 1783). A Amèrica del Nord, les possessions franceses a l'est del riu Mississipi passarien a domini britànic, però no de la manera que esperaven els colons que hi havien lluitat. La Corona no els deixava poblar com calia els territoris arrabassats als francesos. A més, l'economia havia quedat ensorrada i per tal de fer-la revifar es van crear impostos molt alts que havien d'assumir les colònies americanes. També es va implantar la Llei del Te, que donava privilegis a la Companyia Britànica de les Índies Orientals en una estratègia que monopolitzava el mercat. A sobre, totes les lleis s'aprovaven a Londres sense representació de les colònies.
Tot es va complicar més quan Londres va establir un exèrcit permanent a les colònies, teòricament destinat a defensar-les d'agressions externes, com dels francesos o dels indis, a més de fer front al contraban i el bandolerisme. Però el seu manteniment va originar noves despeses que requerien de nous impostos per cobrir-les.
El 5 de març del 1770, a Boston, cinc civils que formaven part d'una protesta pels impostos van morir a trets per part dels soldats britànics. Aquest fet es considera l'espurna que va esperonar a prendre's seriosament l'objectiu de la independència. El sentiment colonial contra el rei Jordi III i el parlament de Londres ja era massiu.
El 16 de desembre del 1773, novament a Boston, un grup de revoltats van llençar a la mar un carregament de te que costava unes 10.000 lliures. Aquest acte de protesta és conegut com el Boston Tea Party. La resposta repressiva de la Corona només va reforçar la unió dels colons en la seva voluntat de revolta permanent.
Per tot el territori colonial van sorgir diferents comitès i assemblees locals encarregats d'elegir els diputats del Primer Congrés Continental, constituït el 5 de setembre del 1774. Poc després, el rei Jordi III va deixar anar: "Els cops decidiran si han de ser súbdits o independents".
El 19 d'abril del 1775 va tenir lloc a Boston el primer enfrontament armat entre soldats britànics i la milícia colonial. El motiu va ser la presa d'un dipòsit d'armes. Així començava la Guerra de la Independència dels Estats Units.
El 10 de maig del 1775 va començar a Filadèlfia el Segon Congrés Continental, ja en forma de govern central de les colònies. Es va nomenar 14 generals i es va organitzar un exèrcit sota el comandament de George Washington. Però la majoria de soldats que es reclutaven eren camperols, caçadors i, en general, gent poc entrenada per combatre. Les primeres batalles van fer palesa la superioritat britànica.
El gener de 1776, el polític i escriptor Thomas Paine va publicar el Common Sense (El sentit comú), un fullet que no arribava a les 50 pàgines en què defensava la independència de les colònies i estripava el monarca britànic. Se'n van vendre més de 100.000 còpies en només tres mesos.
El Congrés va resoldre el 2 de juliol del 1776 que les colònies havien de ser estats lliures i sobirans. El dia 4 els 56 congressistes van aprovar la famosa Declaració d'Independència dels Estats Units, que va ser redactada principalment per Thomas Jefferson. Tot seguit, es van iniciar relacions diplomàtiques amb potències estrangeres. Quedaven encara set anys de guerra.
Benjamin Franklin i John Adams havien revisat l'esborrany de Jefferson i havien eliminat algunes parts que podien ocasionar polèmica i retardar la seva aprovació, com la que era contrària a l'esclavitud. En aquell moment, ja hi havia una clara diferència pel que fa a aquest tema entre el nord i el sud. Les colònies del nord eren partidàries de la llibertat de totes les persones, mentre que les del sud estaven a favor de posseir esclaus, la força que treballava els seus enormes camps de cultiu.
Va haver-hi intents per part de la Corona d'arribar a un acord. Més autonomia a canvi de tornar a la pleta britànica, però la resposta colona va ser sempre negativa. La sorprenent victòria a Saratoga, l'octubre del 1777, va esperonar els secessionistes a continuar endavant amb més força.
França i Espanya, que ja feien temps que donaven ajuda d'amagat als colons, van acabar per declarar oficialment la guerra a Gran Bretanya, moguts sobretot pel desig de revenja després de la desfeta de la Guerra dels Set Anys. Holanda també acabaria aportant armes i provisions a la causa.
Cada cop els britànics tenien més fronts que defensar, i fins i tot una flota francoespanyola va estar a punt d'envair l'illa el 1779. La mala coordinació i les epidèmies que van patir a bord ho evitarien. Altres països, com Dinamarca, Rússia i Suècia van posar el seu gra de sorra tancant als britànics espais marítims i posant entrebancs al seu comerç. Amb tot, seria la intervenció militar francesa al continent americà qui canviaria definitivament el curs del conflicte.
Finalment, Gran Bretanya va acceptar la independència de les tretze colònies, que va ser reconeguda per mitjà del Tractat de París del 1783, signat a la ciutat de Versalles el 3 de setembre. També s'hi establia el repartiment d'alguns territoris colonials d'altres regions entre les potències que hi van participar.
 |
| Les tretze colònies secessionistes Font |
Els Estats Units d'Amèrica van ser la primera república liberal en contraposició a les velles potències europees que encara es veien engabiades per l'absolutisme monàrquic, malgrat les idees il·lustrades d'alguns sectors intel·lectuals que buscaven capgirar la situació. Sis anys encara trigaria en aparèixer la Revolució Francesa (1789), per exemple, i més temps passaria fins que el liberalisme fos establert definitivament a Europa.
El nou país americà atreia multitud d'emigrants a la recerca de noves oportunitats i terres per colonitzar, especialment cap a l'oest. Els recursos que oferia eren enormes. Un nou món impulsat pel capitalisme més liberal s'obria pas, però amb les seves contradiccions.
El sud, defensor de l'esclavisme, era una nosa per avançar en favor de la veritable llibertat. Aquesta dissonància resultaria en una guerra civil (1861-1865) entre els Estats Confederats, els del sud, i els de la Unió, els del nord, amb Abraham Lincoln com a president. La Unió guanyaria i l'esclavisme seria abolit. Una nova etapa començava en un país que, tot i fer propaganda dels ideals més fabulosos, continuaria immers en un reguitzell de discriminacions i injustícies on les víctimes eren els no blancs. Amb tot, la seva industrialització seria imparable fins a convertir-se en la principal potència mundial. La seva influència política i cultural seria des d'aleshores el pal de paller del món occidental, amb clares ingerències tan interessades com polèmiques en altres regions del planeta.
