Les croades
Les croades, que es van produir entre els segles XI i XIII, van ser campanyes militars europees a orient que buscaven alliberar territoris del poder de l'islam.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
El nom croades prové de la creu vermella que es cosia a la roba dels qui hi participaven, els quals s'anomenaven croats. Podien ser laics, religiosos o membres d'ordes militars de caràcter religiós.
La historiografia tradicional sempre ha dit que la principal causa de les croades era el fervor religiós, cosa que feia de vital importància recuperar els territoris del Pròxim Orient sota l'islam. La regió que va veure néixer el cristianisme no podia estar en mans de musulmans, i els cavallers van posar tots els esforços per canviar la situació. Els reis i guerrers 'prenien la creu', expressió que volia dir que juraven lligar-se a la croada per causa de la fe, el motor que els movia. Però, la historiografia actual ens parla d'altres causes que cal afegir-hi.
Les repúbliques del nord d'Itàlia, com Venècia, Pisa i Gènova, tenien interessos mercantils en la seva participació en les croades, perquè volien controlar les rutes comercials procedents d'orient. Els estats cristians que es van crear a Terra Santa arran de la Primera Croada eren la via per assolir aquest control. També els interessava els acords amb les potències participants que incloïen llamineres quantitats de diners a canvi de proporcionar vaixells i organitzar les expedicions marítimes.
L'Església, per la seva part, volia consolidar la seva autoritat política, és a dir, la seva influència sobre els governs cristians europeus. També volia recuperar el control de l'Església Ortodoxa, amb seu a Constantinoble després del cisma del 1054. A més, hi podem afegir el fet que molts nobles sense herència veien com una oportunitat buscar una nova vida en terres llunyanes i desconegudes en comptes de conformar-se amb una vida pobra a Europa. En el cas dels cavallers, les croades van ser una forma entusiasta de fomentar els seus ideals i defensar els cristians d'orient de la força aclaparadora de l'islam.
El domini occidental sobre Palestina va ser molt inestable, perquè els territoris cristians que s'hi establien es fragmentaven en petits regnes o comtats. La seva supervivència depenia de l'ajuda militar que els arribava en cada nova croada i el suport dels ordes militars que es creaven a Terra Santa, a més de la constant desunió musulmana, que també hi ajudava. Els cavallers van ser la part fonamental dels ordes militars. El més famós, segurament, seria l'Orde del Temple, fundat a principis del segle XII.
Les croades van afectar de forma diferent tant els europeus com els musulmans. Per als europeus, el fet de fracassar i ser finalment vençuts i expulsats de Palestina va ser un sotrac enorme. Van perdre així l'oportunitat d'assolir l'hegemonia mundial política i religiosa. El món musulmà, tot i sortir-ne com a guanyadors, va entrar en un període de decadència cultural sense precedents.
Ara bé, les croades van consolidar el poder del papa i de l'Església en el terreny polític i religiós a Europa. Mentre es van lluitar, es van poder aprofitar les rutes comercials d'orient, fet que va ajudar a enfortir l'ascens de la burgesia a les ciutats. A l'àmbit cultural, els croats van poder entrar en contacte amb l'antiguitat clàssica (grega i romana) conservada pels romans d'orient de Constantinoble (mal anomenats bizantins).
Pel que fa als musulmans, la seva visió de les croades demostra que les veien com un acte d'imperialisme injustificable. A les seves cròniques hi denuncien la crueltat dels croats, tot i que a vegades reconeixen el seu valor i coratge. Amb tot, aquesta època els va fer tancar-se hermèticament i deixar de banda qualsevol innovació estrangera.
En aquella època, els cristians no els anomenaven musulmans, que és un terme introduït a les llengues europees al segle XVII, sinó sarraïns. L'origen d'aquest nom no és gens clar. Podria venir de l'arameu o de l'àrab i significar 'habitants del desert' o simplement 'orientals'.
Anem a veure breument en què van consistir les nou croades principals:
Primera Croada (1096-1099)
Va ser promoguda pel papa Urbà II al crit de "Déu ho vol". La seva predicació va provocar un enorme fervor religiós entre el poble i la petita noblesa. Cavallers i pagesos de moltes nacions d'Europa Occidental van viatjar a Terra Santa com a croats per terra i per mar. Van aconseguir conquerir diverses ciutats importants i, la més rellevant de totes, Jerusalem, l'any 1099. Feia uns 400 anys que Jerusalem estava en mans musulmanes, i en aquell moment concret estava controlada per la dinastia fatimita. S'hi va establir un regne cristià i el seu primer sobirà va ser Godofreu de Bouillon.
 |
| Estats croats arran de la Primera Croada |
Gràcies a aquesta croada es van crear a orient quatre estats cristians: el Regne de Jerusalem, el Comtat de Trípoli, el Principat d'Antioquia i el Comtat d'Edessa. Col·lectivament, eren coneguts com a l'Est Llatí o Outremer ('ultramar' en francès). A més, es va crear l'Orde del Temple per protegir els pelegrins i defensar Terra Santa. Durant la successió de les croades següents, sempre hi hauria petits estats, fortaleses o ciutats sota control cristià malgrat l'absència d'exèrcits occidentals. Sovint rebien ajuda de les nacions europees per poder aguantar la pressió musulmana de la zona. També hi havia el Regne de Cilícia que els donava suport. Aquesta entitat havia estat creada per refugiats que havien fugit d'Armènia davant dels atacs musulmans dels seljúcides.
 |
| Setge d'Antioquia del 1098, que passaria a mans cristianes. La pintura és de Jean-Joseph Dassy i representa el duc normand Robert II. Font |
Segona Croada (1147-1149)
Va ser convocada pel papa Eugeni III. Hi van participar principalment Lluís VII de França i Conrad III d'Alemanya amb els seus respectius exèrcits. Per quin motiu es va produir? Perquè Zengi, governant de Mosul, va prendre la ciutat d'Edessa l'any 1144, situada al sud-est de l'actual Turquia i capital del primer estat cristià de la regió que es va establir durant la Primera Croada. El resultat va ser un desastre total. Fins i tot Jerusalem acabaria tornant a mans musulmanes temps després, l'any 1187. Va ser presa per Saladí, sultà d'Egipte i Síria, un cop guanyada la batalla de Hattin. Saladí havia fundat a Egipte la dinastia aiúbida el 1171, després de derrocar la dinastia fatimita.
Tercera Croada (1189-1192)
El papa Gregori VIII va ser l'encarregat de proclamar aquesta nova croada. La resposta va ser entusiasta i tres monarques s'hi van apuntar: Frederic I (emperador del Sacre Imperi Romanogermànic), Felip II (rei de França) i Ricard I (rei d'Anglaterra, conegut com a Cor de Lleó). Tot i que van poder prendre algunes ciutats costaneres que estaven controlades per Saladí, els principals territoris, inclosa Jerusalem, va continuar sota l'autoritat musulmana.
 |
| Representació icònica dels templers |
Quarta Croada (1202-1204)
Aquesta va ser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenció d'atacar Terra Santa des d'Egipte, que era el centre de poder musulmà del moment. Des d'un principi va comptar amb poc suport per les contínues baralles entre França i Anglaterra i la mala relació entre el Sacre Imperi Romanogermànic i el papa. Finalment, es va aconseguir organitzar una expedició gràcies a la República de Venècia, que va ajudar amb la construcció de vaixells i fent els preparatius del viatge. Diferents comtes francesos, alemanys i italians van formar un exèrcit sota el comandament de Bonifaci I, marquès de Montferrat i rei de Tessalònica. Com que el preu a pagar als venecians era massa elevat, els croats els van ajudar a conquerir Zara, un ciutat ubicada a l'actual Croàcia amb un port que cobejaven. D'aquesta manera, el pagament podia quedar ajornat durant un temps.
Aleshores, els croats van rebre l'oferta d'un pretendent al tron de Constantinoble, Aleix IV, que els va oferir pagar el deute amb Venècia i contribuir amb més soldats a les seves files si l'ajudaven a fer-se emperador i destronar el seu oncle, Aleix III. Bonifaci hi va acceptar i el seu exèrcit va prendre la capital romana d'orient el 18 de juliol del 1203.
Aleix IV va ser coronat emperador, però no va poder complir les seves promeses, malgrat collar el poble a impostos molt elevats i buscar desesperadament diners per tot arreu. El descontent va portar el seu gendre Aleix V a revoltar-se. Al final, Aleix IV va ser empresonat i assassinat i Aleix V va ser coronat. Però el croats es van afartar d'esperar i van tornar a conquerir Constantinoble, en aquest cas, amb saqueig inclòs. Van instaurar l'anomenat Imperi Llatí, amb Balduí I (comte de Flandes) com a monarca. Així els plans inicials de lluitar contra els musulmans van fer un tomb i les prioritats van canviar.
Aleix V fa fugir de la ciutat i es va desentendre del tro. La noblesa va oferir la corona a un altre gendre d'Aleix III, Teodoro Làscaris, però es va estimar més marxar amb el patriarca ortodox (el cap de l'església) i alguns nobles fidels a Nicea (al nord de l'actual Turquia), on fundaria un estat amb els que havien fugit de la invasió croada. El 1260, un successor seu, Miquel VIII, reconqueriria la ciutat de Constantinoble i tornaria a establir l'Imperi Romà d'Orient.
Cinquena Croada (1217-1221)
Un altre cop va ser Innocenci III el promotor d'aquesta croada. La idea era clarament recuperar Jerusalem, la perla que tant desitjava. Però primer volia conquerir Egipte. Entre els croats hi havia soldats de l'Imperi Llatí, del Sacre Imperi Romanogermànic, d'Àustria, Hongria, França, i de diversos ordes militars, com era habitual. Al final els croats van ser aixafats pel sultà Al-Kamil quan es dirigien al Caire.
Sisena Croada (1228-1229)
En aquest cas, aquesta croada va estar a càrrec de Frederic II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, amb la pressió afegida del papa. Tot i que ja havia enviat tropes alemanyes durant la Cinquena Croada, no les havia acompanyat, i ara pretenia heroicament fer un assalt a Terra Santa. Curiosament, la seva relació amb els papes no era gens bona i havia estat excomunicat. Amb tot, va aconseguir conquerir algunes ciutats i, per la via diplomàtica, va prendre Jerusalem, tot i que per poc temps. L'any 1244, seria novament ocupada pels musulmans.
Setena Croada (1248-1250)
Aquesta croada, que va ser predicada pel papa Innocenci IV, va ser gairebé exclusiva del rei Lluís IX de França. La croada va tenir èxit inicialment, però al final va acabar amb derrota i la major part de l'exèrcit, inclòs el rei, va ser capturat pels musulmans. Després de ser alliberat a canvi de la rendició, Lluís IX es va quedar quatre anys més a Terra Santa, a la ciutat d'Acre, fins al 1254, quan va tornar a França després de signar alguns acords importants.
Vuitena Croada (1270)
Lluís IX de França no va perdre l'interès en les croades. Ara tenia com a objectiu la ciutat de Tunis, al nord d'Àfrica. En aquesta època no hi havia papa, perquè l'Església estava en procés d'elecció del nou pontifici després de la mort de Climent IV. Aquest procés va durar des de 1268 fins al 1271, quan Gregori X va ser elegit com a nou cap de l'Església Catòlica.
Lluís IX va rebre el suport del Regne de Sicília, de Navarra i el Comtat de Luxemburg. Però la cosa no va anar gens bé. Poc després de desembarcar a les costes de Tunísia les malalties van fer acte de presència i van trasbalsar l'exèrcit croat. El mateix rei francès va morir, sembla que per culpa de la disenteria. Quan les tropes cristianes supervivents van començar la tornada a casa, va arribar a Tunísia l'encara príncep Eduard d'Anglaterra (futur Eduard I) amb una flota plena de cavallers. Però el germà de Lluís IX, Carles d'Anjou, ja havia signat un tractat de pau.
Novena Croada (1271-1272)
Aquesta, en realitat, va ser una extensió de la Vuitena Croada. Eduard d'Anglaterra no es va quedar de braços plegats i va decidir dirigir-se a Terra Santa, a Acre, un reducte cristià molt famós. Allà s'hi va enfrontar a Baibars, sultà d'Egipte de la dinastia mameluca (que havia substituït l'aiúbida l'any 1250). Aquest sobirà ja havia conquerit diferents fortaleses i ciutats dels croats que encara quedaven a la regió de Palestina. Quan Eduard hi va arribar, Acre estava sota setge. Baibars va decidir aixecar-lo per prudència i allunyar-se'n.
Les tropes d'Eduard, en realitat, eren massa petites per a un combat directe amb els musulmans, per això va decidir fer incursions i atacs ràpids, però sense gaire transcendència. En aquest punt, va arribar l'ajuda del seu germà petit, Edmund, que venia acompanyat de tropes de Xipre. Amb l'ajuda dels cavallers de diferents ordes, com els templers, hospitalers i teutònics, van intentar ser més agosarats, però no aconseguien objectius militars importants.
Baibars va atacar Xipre amb l'esperança de conquerir-la i deixar els croats aïllats a Terra Santa, sense vies properes d'ajuda i subministrament, però la seva flota va ser destruïda. Eduard, per la seva part, es va adonar que conquerir Jerusalem requeria massa esforç, encara que havia acabat amb els conflictes interns dels croats que entorpien el progrés de la campanya. Per tot plegat, va negociar la pau amb Baibars. Després d'assolir un acord, les tropes cristianes es van començar a dispersar als llocs d'origen, però Eduard va patir un intent d'assassinat per part d'un musulmà, segurament enviat per Baibars, tot i que no se'n sap els detalls. El príncep el va poder matar, no sense quedar amb ferides. Va marxar a Sicília a recuperar-se'n i allà es va assabentar de la mort del seu pare Enric III d'Anglaterra. Aleshores, va tornar al seu país on va ser coronat rei el 19 d'agost del 1274.
Temps després, el 28 de maig del 1291, cauria Acre en mans del sultà mameluc Khalil. Així la darrera fortalesa important cristiana de la regió acabaria en mans musulmanes. Oficialment, en aquesta data finalitzen les famoses croades.
 |
| Hospitalers defensant Acre |
CONSEQÜÈNCIES DE LES CROADES
Aquestes van ser les croades oficials, tot i que se'n van fer algunes més de no oficials, com les conquestes cristianes a la península Ibèrica de territoris musulmans, o les lluites a la regió de la mar Bàltica, on el paganisme encara era predominant. Qualsevol conflicte en què es lluitava contra altres religions era anomenada croada, sempre buscant l'efecte propagandístic.
La més exitosa de les croades oficials va ser la primera, sens dubte. Però els estats croats que es van crear a Terra Santa, i que van poder sobreviure durant tot aquest temps, van ser finalment absorbits pel sultanat d'Egipte cap al 1291, any de la caiguda d'Acre.
Gràcies a aquesta època, el poder del papa va quedar indiscutiblement establert, fins i tot en un sentit polític. La cultura occidental es va enriquir per la influència de l'art i les ciències orientals. La burgesia de moltes ciutats europees es va enfortir per causa del comerç amb orient i el transport d'exèrcits. I l'odi entre cristians i musulmans quedaria definit en la cultura de totes dues parts del món fins al dia d'avui.
Les croades van implicar emperadors, reis i nobles europeus, a més de milers de cavallers i guerrers més humils. Amb el seu fracàs general, l'Imperi Romà d'Orient acabaria escanyat pels estats musulmans del voltant i no deixaria d'empetitir-se. Finalment, els otomans prendrien Constantinoble l'any 1453.
 |
