L'absolutisme monàrquic
L'absolutisme monàrquic va ser una forma de govern típica de l'edat moderna en què el monarca concentrava el poder absolut en tots els àmbits, i fins i tot podia ser la màxima autoritat religiosa.
 |
Aquesta manera de governar va ser el model polític característic d'alguns estats europeus des del segle XVI fins a finals del XVIII. Els Borbons que governaven França i Espanya serien els seus màxims exponents, però no pas els únics.
Durant l'edat mitjana, els reis acostumaven a estar limitats per diferents institucions que representaven els interessos de la noblesa i el poble en general. D'aquesta manera, el poder del rei estava regulat, cosa que anava bé per evitar comportaments despòtics, però que generava no poques picabaralles entre la reialesa i les institucions que la "controlaven". Un exemple perfecte d'això el tenim a la Catalunya medieval, on les Corts podien vetar certes actuacions reials i el sobirà havia de pactar sovint per poder aconseguir els seus objectius. En el cas de la Corona d'Aragó (en la qual estava integrada Catalunya), també podem parlar d'una monarquia composta: un rei governava diverses entitats amb unes corts i lleis pròpies, i amb una descentralització en tots els àmbits.
En una monarquia absolutista, en canvi, és tot just al contrari: no existeix descentralització i no existeix divisió de poders. El rei té l'autoritat per imposar el poder executiu, el legislatiu i el judicial a tots els seus dominis i des d'una capital hegemònica. També pot arribar a ser el cap religiós dels seus súbdits. En aquestes circumstàncies, el monarca fa servir la seva autoritat de forma il·limitada. A més, no pot ser jutjat per cap tribunal humà. Com que és rei per dret diví, només Déu el pot jutjar. L'administració està totalment centralitzada i no hi ha cap institució que pugui qüestionar les decisions reials. El rei absolutista busca ser tractat com un déu, encara que fer-ho resulti en les situacions més rocambolesques que ens puguem imaginar en la seva vida diària.
La societat estamental creada durant l'edat mitjana (dividida en noblesa, clergue i poble corrent) es va mantenir durant l'edat moderna i en les monarquies absolutistes. Però en aquesta època la noblesa va perdre molta autonomia, tot i que conservava un munt de privilegis. El poble sense privilegis continuava sent clarament majoritari, al voltant del 95% de la població.
L'absolutisme va aparèixer primer a Anglaterra, amb la dinastia dels Tudor (segle XVI). Tant Enric VIII com la seva filla Elisabet I van atribuir-se poders absoluts en la seva forma de governar. Després de diverses revoltes i canvis de dinastia, finalment la monarquia quedaria regulada per un parlament.
On va arrelar molt aquest sistema tan centralista és a Espanya i França gràcies als Borbons. A Espanya, Felip V hi va conquerir alguns dels estats que la conformaven, com el Principat de Catalunya, que mantenia les seves lleis, corts i sobirania. Quan Felip V va sotmetre Catalunya durant la Guerra de Successió, va anul·lar les seves corts i lleis pròpies i la va fer passar per l'adreçador castellà. Des d'aleshores el Principat s'havia de regir per les lleis castellanes amb Madrid com a capital hegemònica.
A França, el màxim exponent de l'absolutisme va ser Lluís XIV, el Rei Sol. Va fer minvar enormement el poder de la noblesa i fins i tot va intentar limitar l'autoritat del papa. Als nobles els va exigir que passessin la major part del temps a l'immens palau de Versalles; així podia mantenir un control visual i intimidatori. Els entretenia amb festes extravagants perquè estiguessin contents mentre ell enfortia el seu domini a les seves terres d'origen. Pel que fa al papa, les seves lleis i instruccions havien de passar pel filtre reial i, si no tenien el vistiplau del rei, eren invalidades.
Al segle XVIII, i juntament amb les idees de la Il·lustració, el concepte de sobirania popular i divisió de poders va tenir una gran difusió, per la qual cosa les monarquies absolutes van començar a ser qüestionades. La Il·lustració dirigida per la burgesia i les classes intel·lectuals es va convertir en una nosa recurrent per als reis absolutistes. Per aquesta raó, alguns d'ells van intentar acomodar els nous ideals a la seva forma de governar, però sense renunciar a tenir tot el poder. Aquesta manera de fer la coneixem com a absolutisme il·lustrat o despotisme il·lustrat.
El primer monarca que va posar en pràctica l'absolutisme il·lustrat va ser Frederic II de Prússia (1740-1786). Va abolir el feudalisme i va crear una burocràcia estatal en mans de burgesos amb estudis, fet que desplaçava la noblesa tradicional de posicions influents. Un altre exemple va ser Caterina II de Rússia (1762-1796), que va tenir molts interessos i preocupacions culturals, a més d'intentar generar progrés i modernització. Però va ser molt dura i conservadora amb la diversitat territorial dels seus dominis. També hi havia Carles III d'Espanya (1759-1788), que va fer importants reformes administratives i econòmiques per tal d'assegurar l'estabilitat dels seus territoris. I ho va fer amb l'ajuda de ministres il·lustrats com el Marquès d'Esquilache, el comte d'Aranda, Pedro Rodríguez de Campomanes i el marquès de Floridablanca. Amb tot, no va saber respectar les característiques pròpies de cada regió. Per exemple, va imposar legalment el castellà al sistema educatiu i va declarar que la resta d'idiomes serien perseguits arreu de l'Imperi.
Malgrat aquests intents de mantenir viu l'absolutisme, una sèrie de revolucions acabarien per enderrocar el que seria conegut com a Antic Règim, és a dir, la societat estamental que pervivia des de l'edat mitjana i amb el poder absolut dels reis durant l'edat moderna. La més famosa seria la Revolució Francesa (1789-1804), una idealitzada revolta que, com tot a la vida, va tenir coses bones i coses dolentes. Aquesta revolució va posar fi a l'absolutisme i la societat estamental a França (el rei va ser executat l'any 1792 a la guillotina). Tot seguit Napoleó Bonaparte agafaria les regnes i es convertiria en emperador. Les seves conquestes a Europa farien tremolar l'Antic Règim de dalt a baix.
Un cop Napoleó va ser derrotat l'any 1815, després d'haver escampat per Europa les idees liberals i republicanes, les potències guanyadores van planificar la tornada a l'absolutisme monàrquic a l'anomenat Congrés de Viena. Aquesta època és coneguda com la Restauració. Però, a partir de 1820, tot un reguitzell de revoltes posarien cap per avall els objectius establerts. Les coneixem com a Revolucions Liberals. Aquestes revoltes van demostrar que, tot i que no agradava estar sotmès a un poder estranger (el francès), sí que agradaven les noves idees de llibertat i democràcia republicana. Les revoltes populars es van escampar com una taca d'oli. El poble demanava canvis a crits i els burgesos, la classe adinerada sorgida del creixent capitalisme, lideraven la lluita.
No només el liberalisme fomentat per la burgesia seria un enemic a batre pels reis absolutistes. Ho va ser també els nacionalismes sorgits a les nacions sense estat que defensaven la seva existència i sobirania, a més de la independència o, en alguns casos, només un millor encaix dins de l'entitat politicojurídica hegemònica. Per contra, també van sorgir alguns nacionalismes supremacistes que predicaven una unitat nacional sota una única llengua i cultura, encara que signifiqués discriminar i perseguir la resta pobles sota el seu domini. El liberalisme va servir per canviar el model polític, econòmic i social, però no per respectar les múltiples nacions que no tenien un estat al darrere que les protegís.
Durant la segona meitat del segle XIX es van produir dues grans unificacions: la d'Alemanya (liderades per Prússia, que va originar el Reich Alemany) i la d'Itàlia. Finalment, alguns estats van acabar convertits en repúbliques i, d'altres, en monarquies parlamentàries o constitucionals. L'absolutisme dels tsars russos es va transformar en un règim comunista després de la Revolució Russa de 1917. Avui dia, unes poques monarquies al món presenten trets absolutistes, com Aràbia Saudita, Brunei i Oman.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
