La romanització de Catalunya
Les tribus ibèriques que vivien a l'actual Catalunya es van encarar de diferent manera a la invasió romana. Mentre que a la costa la resistència va ser escassa, a l'interior va ser molt intensa. Finalment, però, els ibers van ser sotmesos. La romanització s'iniciava sense cap escull i una nova societat naixia.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
UNA MICA DE CONTEXT
La producció de vi es va intensificar moltíssim, cosa que ocasionaria un boom del sector al primer segle de la nostra era. El vi que es produïa podia arribar a comerciar-se a les actuals Anglaterra, Països Baixos i Alemanya. Les vil·les rurals que servien com a productores d'aquesta beguda es concentraven sobretot a la zona del Maresme, el Barcelonès i el Baix Penedès.
Tot va començar amb les Guerres Púniques entre romans i cartaginesos. Es jugaven controlar la Mediterrània occidental i tenir la possibilitat de créixer com a potència.
Després de la Primera Guerra Púnica (264-241 a.n.e.), en què va guanyar Roma, els cartaginesos van decidir conquerir militarment la península Ibèrica perquè necessitaven amb urgència obtenir metalls preciosos i tributs, ja que les seves arques havien quedat buides després de la guerra. A més, necessitaven mercenaris per als seus afeblits exèrcits.
Els cartaginesos van aconseguir conquerir gairebé la meitat sud peninsular, i l'any 218 a.n.e. van atacar la ciutat edetana d'Arse (l'actual Sagunt), que era aliada de Roma. Després d'ocupar-la i saquejar-la, el líder cartaginès, Anníbal Barca, va decidir organitzar una enorme expedició cap a Roma travessant els Pirineus i els Alps. Era el començament de la Segona Guerra Púnica.
Poc després, els romans liderats per Gneu Corneli Escipió Calb van desembarcar a la península Ibèrica, a Empòrion (Empúries), que era una colònia grega, per tal de tallar els subministraments i evitar l'enviament de reforços cartaginesos a Anníbal. Així començava la presència romana a Ibèria. Els colons grecs i la població nativa d'Empòrion els van acollir amb cautela i van procurar mantenir-se a l'expectativa, tot i que els tirava més avenir-se amb Roma. La presència romana a la península es veuria consolidada poc després amb l'arribada de més tropes dirigides pel germà de Gneu, el cònsol Publi Corneli Escipió.
Anníbal, per la seva banda, va poder arribar a la península Itàlica i hi va fer tota mena de destrosses, però no va gosar assetjar Roma per causa de les nombroses baixes que havia acumulat i la manca de recursos que patia. Pel que fa als romans, ja no marxarien del territori ibèric i acabarien vencent Anníbal i les seves tropes l'any 202 a.n.e. a la batalla de Zama, al nord d'Àfrica. Cartago quedaria neutralitzada i el 146 a.n.e. patiria una severa destrucció en la Tercera Guerra Púnica (149-146 a.n.e.).
La conquesta romana de la Catalunya ibèrica (evidentment, Catalunya encara no existia com a tal) va durar del 218 a.n.e. fins al 195 a.n.e. Els pobles de la costa, amb una forta influència grega i amb una cultura afí a la resta de pobles mediterranis, no van oposar gaire resistència als romans. Però els pobles de l'interior sí, en especial els ilergets i els ausetans.
 |
INDÍBIL I MANDONI
Mentre que romans i cartaginesos es barallaven, a la Catalunya ibèrica hi va haver dos cabdills nadius que van ser tot un maldecap per a Roma: Indíbil i Mandoni. A Lleida són recordats gràcies a una estàtua de bronze situada a la plaça Angelet i Garriga, sota l'Arc del Pont. La llegenda diu que eren germans, però aquesta afirmació no té base històrica. Indíbil era ilerget i Mandoni ausetà, i podria ser que tots dos tinguessin alguna mena de relació familiar. Potser un dels dos estava casat amb la germana de l'altre i que fos un matrimoni per simbolitzar el pacte d'unió i protecció entre les seves respectives tribus.
El 211 a.n.e. els germans Escipió van morir en batalla, així que el fill de Publi, anomenat Publi Corneli Escipió Africà i conegut simplement com a Escipió l'Africà, va encapçalar l'expansió romana a Ibèria. Tot i que en alguns casos va ser capaç d'acordar la submissió dels nadius a Roma, en d'altres va haver de lluitar contra els rebels. I veient el panorama que hi havia a l'interior, va decidir prendre com a ostatges la dona de Mandoni i les filles d'Indíbil. Així volia assegurar-se la submissió dels líders que semblaven més perillosos.
Quan Escipió l'Africà va prendre Cartago Nova (actual Cartagena) l'any 209, va alliberar els familiars de Mandoni i Indíbil, com a mostra de "bona voluntat". Gràcies a això, els líders ibèrics van pactar donar suport a Roma, però aquesta aliança duraria ben poc.
El 207 a.n.e. va circular el rumor segons el qual Escipió l'Africà havia mort d'una malaltia, cosa que era falsa. Aquest rumor va servir per esperonar els ibers a revoltar-se contra l'autoritat romana. Ja estaven empipats amb els tributs imposats i la indisciplina d'alguns legionaris que causaven aldarulls i pillatges, i la suposada mort del general va ser el cop d'efecte que els faria reaccionar. Quan Escipió l'Africà, que estava a Cartago Nova, se'n va assabentar, va preparar el seu exèrcit per esclafar la revolta. Els ibers van ser derrotats fàcilment i van demanar clemència. El general romà els perdonaria la vida i restabliria la pau amb ells.
L'any 206 a.n.e., quan Escipió l'Africà va viatjar a l'Àfrica (d'aquí el sobrenom) a lluitar contra els cartaginesos, en el marc de la Segona Guerra Púnica, uns 30.000 ibers de peu i uns 4.000 genets ho van aprofitar per agafar les armes i combatre les legions romanes que quedaven als seus territoris. Els procònsols de les dues províncies hispàniques ja instaurades, Hispània Citerior i Hispània Ulterior, anomenats Luci Manli Occidi i Luci Lèntul, van dirigir ràpidament els seus exèrcits contra els rebels.
Malgrat l'empenta nativa, els ibers van ser novament derrotats i Indíbil va morir al camp de batalla. Mandoni va poder escapar de la desfeta, però alguns dels seus el van trair i el van entregar als romans a canvi d'aturar les represàlies que havien de venir. Un cop va ser torturat com a exemple a la resta de cabdills, va ser executat. Pocs anys després, Roma derrotaria definitivament Cartago i la Segona Guerra Púnica arribaria a la seva fi. Totes les colònies cartagineses serien entregades a Roma, juntament amb una bona indemnització, i Cartago seria obligada a desarmar-se per complet.
LA ROMANITZACIÓ
Un cop neutralitzat el poder cartaginès, Roma es va centrar a continuar la seva conquesta de la península Ibèrica. En una segona fase (202-154 a.n.e.) els romans van consolidar el seu domini a la zona oriental. En una tercera fase (154-133 a.n.e.), els pobles celtes van oposar una forta resistència, especialment els celtibers i lusitans, però al final serien conquerits. En una quarta i darrera fase (29-19 a.n.e.) els romans van sotmetre les tribus del nord (galaics, asturs i càntabres), amb la qual cosa finalitzava la conquesta de tota Hispània.
 |
| Les primeres dues províncies romanes d'Hispània creades el 197 a.n.e. Van durar gairebé tot el procés de conquesta, fins a l'any 27 a.n.e., quan encara quedaven les tribus de més al nord per subjugar i August va decidir fer més divisions. |
Les comunitats natives que van intentar resistir l'ocupació van ser destruïdes i les seves poblacions enrunades. Els ibers que acostumaven a viure a les muntanyes van ser obligats a establir-se en terres entregades pels romans. La idea era lligar-los a l'agricultura i la ramaderia per tal de minimitzar el risc de revolta. L'estructura de poblament ibèrica s'havia basat en una densa xarxa de poblats a dalt de turons, ben emmurallats i amb alguns establiments rurals dispersos pel territori. Però ara passarien a l’establiment de ciutats a les millors planes agrícoles, que serien l'origen de molts nuclis urbans d'avui dia.
Els pobles que van acatar l'autoritat romana van ser recompensats i van rebre alguns beneficis. Amb el pas del temps, se'ls va reconèixer algunes categories de ciutadania llatina, i en alguns casos molt concrets fins i tot la plena ciutadania romana. Aconseguir aquestes coses eren molt importants, perquè significava tenir accés a la protecció del dret romà, que comportava més seguretat i progrés.
Roma va mantenir fluxos constants de colons que arribaven des d'Itàlia fins a diferents zones d'Hispània. Especialment, hi havia legionaris retirats que rebien terres i creaven granges i explotacions agrícoles ubicades fora dels nuclis urbans.
 |
| Les tres províncies d'Hispània a partir del 27 a.n.e. |
La ciutat es va convertir en el centre administratiu, polític, militar, cultural, econòmic i social. Les poblacions creades pels romans estaven estratègicament situades per tal que tothom del món rural tingués una ciutat relativament a prop. Així es facilitava fer tràmits administratius i operacions comercials.
Les principals ciutats a la regió de l'actual Catalunya van ser: Tàrraco (Tarragona), Bàrcino (Barcelona, que cal pronunciar-la així: Bàrquino), Gerunda (Girona), Dertosa (Tortosa), Iluro (Mataró), Bètulo (Badalona), Blandae (Blanes), Ilerda (Lleida), Iesso (Guissona), Vicus (Vic) i Emporiae (Empúries). Totes estaven perfectament comunicades. En el cas de Tàrraco, la capital, va tenir una població d'entre 10.000 i 15.000 habitants, mentre que Bàrcino tindria només uns 1.500. Moltes ciutats catalanes d'avui dia van ser en els seus orígens campaments romans o colònies de veterans de l'exèrcit.
 |
| Representació de Tàrraco, que arribaria a tenir entre 10.000 i 15.000 habitants |
Les calçades romanes eren molt avançades. Per exemple, cada mil passes (uns 1.480 metres) hi havia una fita que incloïa informació del constructor d'aquell tram i la distància que faltava per arribar als següents destins. Aquesta fita es deia mil·liari, i d'aquí ve milla. Actualment, hi ha tres països que fan servir la milla romana en comptes del nostre quilòmetre (1.000 metres): Estats Units, Myanmar i Libèria.
Una calçada molt important era la Via Augusta, que unia Gades (l'actual Cadis) amb Roma, travessant l'actual territori català de punta a punta. Però també hi havia moltes vies secundàries que, per exemple, unien les ciutats costaneres amb zones de l'interior. També hi havia molts ponts i aqüeductes per canalitzar l'aigua que arribava als nuclis urbans. Totes aquestes infraestructures eren essencials per facilitar la mobilitat de les persones i mercaderies. La xarxa viària romana seria sens dubte de vital importància per a la romanització.
 |
 |
| Representació de Bàrcino. No hi ha restes arqueològiques de l'existència d'un circ o amfiteatre, tot i que segurament n'hi devia d'haver. Algunes teories apunten a un amfiteatre a la zona del Raval o a l'altra banda de la ciutat, a la zona de l'actual església de Santa Maria del Mar. |
A més de la vinya, el blat i l’olivera van experimentar una gran expansió, com ho prova l’augment de l’ús de les llànties i llums d’oli, en època romana. Es van perfeccionar les tècniques de regatge del camp i l'ús d'estris de ferro es va generalitzar com mai abans en tots els àmbits.
El llatí es va convertir lentament en la llengua dels negocis, de la cultura i de la vida quotidiana dels pobles peninsulars. Les llengües preromanes van començar a desaparèixer, llevat del basc, i la llatinització de les noves generacions semblava cada cop més efectiva. El llatí Bihar parlat pel poble romanitzat seria, segles després, el bressol del català.
 |
| Les cinc províncies d'Hispània a finals del segle IV |
En un principi el romans van dividir Hispània en dues províncies cada cop més grans a mesura que la conquesta avançava en direcció nord-oest: Hispània Citerior (capital Tàrraco, que havia estat fundada el 218 a.n.e., actual Tarragona) i Hispània Ulterior (capital Corduba, fundada el 169 a.n.e., actual Còrdova). L'any 27 a.n.e. es va dividir en tres províncies: Tarraconense (capital Tàrraco), Lusitània (capital Emèrita Augusta, actual Mèrida) i Bètica (capital Corduba; o Gades, l'actual Cadis). El 298 l'emperador Dioclecià va dividir la Tarraconense en tres províncies: Cartaginense (capital Cartago Nova, actual Cartagena), Gal·lècia (capital Bracara Augusta, actual Braga) i la mateixa Tarraconense (capital Tàrraco). A mitjans del segle IV, les Balears es van separar de la Tarraconense i van conformar una nova província amb la capital a Palma. I a finals del segle V, quan l'Imperi romà es va desintegrar, serien els visigots els principals protagonistes de la península Ibèrica.
