La romanització de Catalunya
Les tribus iberes que vivien a l'actual Catalunya es van encarar de diferent manera a la invasió romana. Mentre que a la costa la resistència va ser escassa, a l'interior va ser molt intensa. Finalment, però, els ibers van ser sotmesos. La romanització s'iniciava sense cap escull i una nova societat naixia.
 |
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
UNA MICA DE CONTEXT
La producció de vi es va intensificar moltíssim, cosa que ocasionaria un boom del sector al primer segle de la nostra era. El vi que es produïa podia arribar a comerciar-se a les actuals Anglaterra, Països Baixos i Alemanya. Les vil·les rurals que servien com a productores d'aquesta beguda es concentraven sobretot a la zona del Maresme, el Barcelonès i el Baix Penedès.
Tot va començar amb les Guerres Púniques entre romans i cartaginesos. Es jugaven controlar la Mediterrània occidental i tenir la possibilitat de créixer com a potència.
Després de la Primera Guerra Púnica (264-241 a.n.e.), en què va guanyar Roma, els cartaginesos van decidir conquerir militarment la península Ibèrica perquè necessitaven amb urgència obtenir metalls preciosos i tributs, ja que les seves arques havien quedat buides després de la guerra. A més, necessitaven mercenaris per als seus afeblits exèrcits.
Els cartaginesos van aconseguir conquerir gairebé la meitat sud peninsular, i l'any 218 a.n.e. van atacar la ciutat edetana d'Arse (l'actual Sagunt), que era aliada de Roma. Després d'acabar amb la seva resistència, el líder cartaginès, Anníbal Barca, va decidir organitzar una enorme expedició cap a Roma travessant els Pirineus.
En aquell moment, els romans van desembarcar a la península Ibèrica, a Empòrion (Empúries), que era una colònia grega, per tal de tallar els subministraments que rebia l'enemic. Així començava la presència romana a Ibèria i s'iniciava la Segona Guerra Púnica. Els colons grecs i la població nativa d'Empòrion els van acollir amb cautela i van procurar mantenir-se neutrals.
Anníbal, per la seva banda, va poder arribar a la península Itàlica i hi va fer tota mena de destrosses, però no va gosar assetjar Roma per causa de les nombroses baixes que havia acumulat i la manca de recursos que patia. Pel que fa als romans, ja no marxarien del territori iber i, després de vèncer Anníbal i les seves tropes l'any 202 a.n.e. a la batalla de Zama, al nord d'Àfrica, acabarien d'enfortir la seva presència a la península, a més de deixar Cartago inofensiva.
La conquesta romana de la Catalunya ibèrica (evidentment, Catalunya encara no existia com a tal) va durar del 218 a.n.e. fins al 195 a.n.e., enmig dels conflictes entre les dues potències. Els pobles de la costa, amb una forta influència grega i amb una cultura afí a la resta de pobles mediterranis, no van oposar gaire resistència als romans. Però els pobles de l'interior sí, en especial els ilergets i els ausetans.
 |
INDÍBIL I MANDONI
Mentre que romans i cartaginesos es barallaven, a la Catalunya ibèrica hi va haver dos cabdills nadius que van ser tot un maldecap per a Roma: Indíbil i Mandoni. A Lleida són recordats gràcies a una estàtua de bronze situada a la plaça Angelet i Garriga, sota l'Arc del Pont. La llegenda diu que eren germans, però aquesta afirmació no té base històrica. Indíbil era ilerget i Mandoni ausetà, i podria ser que tots dos tinguessin alguna mena de relació familiar. Potser un dels dos estava casat amb la germana de l'altre i que fos un matrimoni per simbolitzar el pacte d'unió i protecció entre els seus respectius pobles.
Quan Anníbal va anar a Roma, amb 37 elefants inclosos, uns 300 guerrers ilergets el van acompanyar com a mostra de suport. D'aquests no en sabem res i dels elefants sabem que només en van sobreviure tres. Travessar els Pirineus i els Alps sens dubte no seria gens fàcil per aquests animalons.
Les legions romanes van desembarcar a Empòrion i el jove general Publi Corneli Escipió, un hàbil negociador, va convèncer molts ibers perquè es posessin de la seva part. També, esclar, va sotmetre qui no s'avenia als seus interessos. I veient el panorama que hi havia a l'interior, va prendre com a ostatges la dona de Mandoni i les filles d'Indíbil. Així volia assegurar-se la submissió dels líders que semblaven més perillosos.
Quan els romans van prendre Cartago Nova, l'any 209, van alliberar els familiars de Mandoni i Indíbil, com a mostra de "bona voluntat". Gràcies a això, els líders ibers van pactar donar suport a Roma, però aquesta aliança duraria ben poc.
El 207 a.n.e. va circular el rumor segons el qual Escipió havia mort d'una malaltia, cosa que era falsa, però que va servir per esperonar els ibers a revoltar-se contra l'autoritat romana. Ja estaven empipats amb els tributs imposats i la indisciplina d'alguns legionaris que causaven aldarulls i pillatges, i la suposada mort del general va ser el cop d'efecte que els va fer reaccionar. Quan Escipió, que estava a Cartago Nova, se'n va assabentar, va preparar el seu exèrcit per esclafar la revolta. Els ibers van ser derrotats fàcilment i van demanar clemència. El general romà els va perdonar la vida i va restablir l'aliança i la pau amb ells.
L'any 206 a.n.e., quan Escipió va viatjar a l'Àfrica a lluitar contra els cartaginesos, uns 30.000 ibers de peu i uns 4.000 genets ho van aprofitar per agafar les armes i combatre les legions romanes que quedaven als seus territoris. Els procònsols de les dues províncies hispàniques ja instaurades, Hispània Citerior i Hispània Ulterior, anomenats Luci Manli Occidi i Luci Lèntul, van dirigir ràpidament els seus exèrcits contra els rebels.
Malgrat l'empenta nativa, els ibers van ser novament derrotats i Indíbil va morir al camp de batalla. Mandoni va poder escapar de la desfeta, però alguns dels seus el van trair i el van entregar als romans a canvi d'aturar les represàlies que havien de venir. Un cop va ser torturat com a exemple a la resta de cabdills, va ser executat. Quatre anys després, Roma derrotaria definitivament Cartago i la Segona Guerra Púnica arribava a la seva fi. Totes les colònies cartagineses serien entregades a Roma, Cartago li pagaria una bona indemnització i seria obligada a desarmar-se per complet.
LA ROMANITZACIÓ
Un cop neutralitzat el poder cartaginès, Roma es va centrar a continuar la seva conquesta de la península Ibèrica. En una segona fase (202-154 a.n.e.) els romans van consolidar el seu domini de la zona oriental de la Península. En una tercera (154-133 a.n.e.), els pobles celtes de la Meseta van oposar una forta resistència, especialment els lusitans i els celtibers, però al final van ser conquerits. En una quarta i darrera fase (29-19 a.n.e.) els romans van sotmetre les tribus del nord (galaics, asturs i càntabres), amb la qual cosa finalitzava la conquesta de tota Hispània.
 |
| Les primeres dues províncies romanes d'Hispània creades el 197 a.n.e. Van durar gairebé tot el procés de conquesta, fins a l'any 27 a.n.e., quan encara quedaven les tribus de més al nord per subjugar i August va decidir fer més divisions. |
Les comunitats natives que van intentar resistir l'ocupació van ser destruïdes i les seves poblacions enrunades. Els ibers que acostumaven a viure a les muntanyes van ser obligats a establir-se en terres entregades pels romans. La idea era lligar-los a l'agricultura i la ramaderia per tal de minimitzar el risc de revolta. L'estructura de poblament ibèrica s'havia basat en una densa xarxa de poblats a dalt de turons, ben emmurallats i amb alguns establiments rurals dispersos pel territori. Però ara passarien a l’establiment de ciutats a les millors planes agrícoles, que van ser la base dels principals nuclis urbans d'avui dia.
Els pobles que van acatar l'autoritat romana van ser recompensats i van rebre alguns beneficis. Amb el pas del temps, se'ls va reconèixer algunes categories de ciutadania llatina, i en alguns casos molt concrets fins i tot la plena ciutadania romana. Aconseguir aquestes coses eren molt importants, perquè significava tenir accés a la protecció del dret romà, que comportava més seguretat i progrés.
Roma va mantenir fluxos constants de colons que arribaven des d'Itàlia fins a diferents zones d'Hispània. Especialment, hi havia legionaris retirats que rebien terres i creaven granges i explotacions agrícoles ubicades fora dels nuclis urbans.
 |
| Les tres províncies d'Hispània a partir del 27 a.n.e. |
La ciutat es va convertir en el centre administratiu, polític, militar, cultural, econòmic i social. Les poblacions creades pels romans estaven estratègicament situades per tal que tothom del món rural tingués una ciutat relativament a prop. Així es facilitava fer tràmits administratius i operacions comercials.
Les principals ciutats a la regió de l'actual Catalunya van ser: Tàrraco (Tarragona), Bàrcino (Barcelona, que cal pronunciar-la així: Bàrquino), Gerunda (Girona), Dertosa (Tortosa), Íluro (Mataró), Bètulo (Badalona), Blandae (Blanes), Ilerda (Lleida), Iesso (Guissona), Vicus (Vic) i Emporiae (Empúries). Totes estaven perfectament comunicades. En el cas de Tàrraco, per exemple, va tenir una població d'entre 10.000 i 15.000 habitants, mentre que Bàrcino tindria només uns 1.500. Moltes ciutats catalanes d'avui dia van ser en els seus orígens campaments romans o colònies de veterans de l'exèrcit.
 |
| Representació de Tàrraco |
Les calçades romanes eren molt avançades. Per exemple, cada mil passes (uns 1.480 metres) hi havia una fita que incloïa informació del constructor d'aquell tram i la distància que faltava per arribar als següents destins. Aquesta fita es deia mil·liari, i d'aquí ve milla. Actualment, hi ha tres països que fan servir la milla romana en comptes del nostre quilòmetre (1.000 metres): Estats Units, Myanmar i Libèria.
Una calçada molt important era la Via Augusta, que unia Gades (l'actual Cadis) amb Roma, travessant l'actual territori català de cap a cap. Però també hi havia moltes vies secundàries que, per exemple, unien les ciutats costaneres amb zones de l'interior. També hi havia molts ponts i aqüeductes per canalitzar l'aigua que arribava als nuclis urbans. Totes aquestes infraestructures eren essencials per facilitar la mobilitat de les persones i mercaderies. La xarxa viària romana va ser sens dubte de vital importància per a la romanització.
 |
| Representació de Bàrcino. No hi ha restes arqueològiques de l'existència d'un circ o amfiteatre, tot i que segurament n'hi devia d'haver. Algunes teories apunten a un amfiteatre a la zona del Raval o a l'altra banda de la ciutat, a la zona de l'actual església de Santa Maria del Mar. |
A més de la vinya, el blat i l’olivera van experimentar una gran expansió, com ho prova l’augment de l’ús de les llànties i llums d’oli, en època romana. Es van perfeccionar les tècniques de regatge del camp i l'ús d'estris de ferro es va generalitzar com mai abans en tots els àmbits.
El llatí es va convertir lentament en la llengua dels negocis, de la cultura i de la vida quotidiana dels pobles peninsulars. Les llengües preromanes van començar a desaparèixer, llevat del basc, i la llatinització de les noves generacions semblava cada cop més efectiva. Amb tot, el llatí parlat pel poble romanitzat seria, segles després, el bressol del català.
 |
| Les cinc províncies d'Hispània a finals del segle IV |
En un principi el romans van dividir Hispània en dues províncies cada cop més grans a mesura que la conquesta avançava en direcció nord-oest: Hispània Citerior (capital Tàrraco, que havia estat fundada el 218 a.n.e.) i Hispània Ulterior (capital Corduba, fundada el 169 a.n.e.). L'any 27 a.n.e. es va dividir en tres províncies: Tarraconense (capital Tàrraco), Lusitània (capital Emèrita Augusta, actual Mèrida) i Bètica (capital Corduba, actual Còrdova; o Gades, l'actual Cadis). El 298 l'emperador Dioclecià va dividir la Tarraconense en tres províncies: Cartaginense (capital Cartago Nova, actual Cartagena), Gal·lècia (capital Bracara Augusta, actual Braga) i la mateixa Tarraconense (capital Tàrraco). A finals del segle IV, les Balears es van separar de la Cartaginense i van conformar una nova província amb la capital a Palma.
