Martí Luter i la Reforma Protestant
El 1517 Martí Luter va iniciar un moviment religiós que va donar lloc a la divisió del catolicisme i al sorgiment de nombroses esglésies anomenades protestants.
 |
Luter va néixer a la ciutat alemanya d'Eisleben (Saxònia) l'any 1483 en un ambient humil, però no pobre. Els seu pare, Hans Luther, posseïa diverses mines de coure, i la seva mare, Margarethe Lindemann, era filla d'una família de comerciants.
El seu pare pensava que, si el fill tenia una bona educació, podria arribar a ser advocat i ascendir en la jerarquia social a una posició més elevada. Esperonat per ell, Luter va entrar a la universitat d'Erfurt el 1501, amb 17 anys. Malauradament, tenia dificultats en els estudis i va abandonar la carrera de dret, que finalment consideraria sense sentit. Es va interessar en la filosofia, però no la trobava satisfactòria i topava amb les seves creences bàsiques sobre Déu.
Al juliol del 1505 la vida de Luter va canviar dràsticament. Enmig d'una forta tempesta, un llamp va impactar en un arbre a prop seu. Molt espantat va demanar ajuda a Santa Anna, patrona dels miners, a canvi de fer-se monjo. Com que la cosa no va anar a més, es va prendre seriosament la seva promesa i el dia 17 del mateix mes va ingressar al monestir de Sant Agustí, a Erfurt, fet que va disgustar molt el seu pare.
De sobte, la religiositat de Luter es va tornar fanàtica. Es confessava contínuament, practicava constants dejunis i dedicava llargues hores a l'oració i la reflexió. Va començar a estudiar teologia i el 1507 va ser ordenat com a sacerdot. L'any següent seria enviat com a docent a la Universitat de Wittenberg, on ensenyava teologia.
El 1510 va fer un viatge d'uns mesos a Roma que el va sotragar per complet. Es va quedar molt decebut després de comprovar la poca moralitat i santedat dels ministres principals de l'Església. Aleshores, va entrar en una profunda crisi espiritual i va començar a qüestionar-se les coses i replantejar-se la posició de l'ésser humà davant de Déu. Quan va tornar a Alemanya va anar a Wittenberg per concloure els estudis de teologia i assolir el doctorat el 1512 amb 29 anys.
Una de les coses que pitjor el va fer sentir és la venda d'indulgències. Les indulgències eren uns beneficis espirituals que, segons la doctrina oficial, permetien reduir el càstig (o purga) temporal dels pecats, és a dir, el temps que una ànima havia de passar al purgatori abans d’accedir al cel. No eren un "perdó dels pecats", ja que això s'aconseguia amb la confessió, sinó una manera d’alleujar les conseqüències d’aquests pecats després de la mort. La manera més fàcil d'aconseguir les indulgències era comprant-les (li deien 'donatiu'). En aquests casos, el comprador rebia una mena de certificat. Esclar, els més adinerats no tenien problema amb això. Però els més pobres no ho tenien tan fàcil i eren víctimes de la por que els predicadors els induïa a sentir. Fins i tot alguns arribaven a endeutar-se per salvar les ànimes dels seus difunts.
Les indulgències es van convertir en un gran negoci en algunes regions. Per exemple, el 1516 predicadors com Johann Tetzel recorrien pobles amb eslògans com: "Quan la moneda al calaix sona, l’ànima del purgatori salta!". A sobre, l'arquebisbe Albert de Magúncia havia acordat amb el papa Lleó X donar un bon pessic de la recaptació a la construcció de la basílica de Sant Pere.
Luter va sentir que aquesta manera d'actuar era injusta, antibíblica i confonia la gent. En un principi, només va fer algun sermó en contra de les indulgències però, finalment, va anar més enllà. El 31 d'octubre del 1517 va clavar a la porta de l'església de Wittenberg la seva protesta en forma de 95 tesis. La seva intenció era obrir el debat sobre aquesta pràctica. El títol principal era: Martini Lutheri disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum.
Hi ha qui creu que aquest gest concret forma part de la llegenda, però sí que sabem segur que el text el va compartir amb amics, clergues i algunes autoritats. Les inquietuds de Luter van arribar a Roma per mitjà de l'arquebisbe de Magúncia, i el papa Lleó X li va demanar que se'n retractés. Luter no ho va fer i l'enfrontament amb el papa va ser inevitable. Sí que va acceptar debatre amb algunes personalitats, com Johann Eck, un teòleg, escriptor i amic. Com que Luter continuava caparrut en les seves idees, l'amistat acabaria trencant-se.
Un dels primers grans defensors de Luter seria Andreas Karlstadt, un altre teòleg, en aquest cas reformista. Curiosament, Karlstadt era qui li havia concedit el doctorat a Luter, ja que era el cap de teologia de la universitat i un dels erudits més prestigiosos d'Alemanya. Amb el temps, però, alguns desacords els van allunyar l'un de l'altre.
Al juny del 1520, el papa va amenaçar Luter amb l'excomunió si no es retractava de les seves opinions. Luter va cremar la butlla papal públicament al desembre i va ser excomunicat al gener del 1521. Tot seguit va ser considerat exclòs de la gràcia de Déu i de la seva Església, i el seu cas va ser derivat a les autoritats civils, que el van citar a Worms, com a última oportunitat per tornar al "bon camí".
Luter va ser convocat per l'emperador Carles V a la Dieta de Worns, una assemblea de prínceps del Sacre Imperi Romanogermànic. Però, en comptes de cedir a les pressions, va dir: “Ni puc, ni vull retractar-me si no és que se’m demostri, pel testimoni de l’escriptura o per mitjà de la raó, que estic equivocat; no puc confiar ni en les decisions dels concilis, ni en les dels papes, perquè és ben clar que no només s’han equivocat, sinó que s’han contradit entre ells”. El resultat seria una condemna com a delinqüent el 25 de maig de 1521. Això significava que qualsevol que li oferís assistència podia ser acusat, i que a ell se li podia donar mort sense conseqüències.
Durant el seu retorn a Wittenberg des de Worms, Luter va ser raptat per soldats del príncep Frederic III de Saxònia, que anaven disfressats de bandolers per a no aixecar sospites. L'objectiu era portar-lo al castell del príncep a Wartburg, on quedaria sota la seva protecció. Durant l'estada allà, Luter no va parar d'escriure i de traduir la Bíblia del llatí a l'alemany. La traducció del Nou Testament l'acabaria al setembre del 1522.
Encara que la majoria de la població era analfabeta, podia accedir a les noves idees a través de la lectura d'altres. Luter es va convertir en un heroi per a la gent que, animada pels líders locals, començava a rebel·lar-se. A més, molts prínceps que governaven els més de 300 estats del Sacre Imperi també van fer costat a Luter.
La paraula protestants va ser usada a partir del 1529, quan sis prínceps alemanys i catorze ciutats lliures van signar la Protesta d'Espira. En aquest document expressaven la seva disconformitat pels intents de l'emperador Carles V de sotmetre'ls a l'autoritat del papa. Tot plegat va ocasionar l'enfrontament entre les faccions catòlica i protestant dins del Sacre Imperi, un conflicte que acabaria amb la Pau d'Augsburg (1555), que reconeixia l'existència oficial de les esglésies protestants i la llibertat dels prínceps i súbdits d'adoptar la religió del seu gust.
El 1534 Luter va rematar la traducció a l'alemany de la Bíblia sencera, i la resta dels seus dies els va passar protegit pels seus seguidors, escrivint i defensant les seves doctrines. El 18 de febrer de 1546, a l'edat de 62 anys, moria a la seva ciutat natal d'Eisleben per causa d'un atac cerebral. Seria enterrat davant del púlpit de l'església del castell de Wittenberg, la mateixa església on suposadament havia deixat penjades les seves 95 tesis a l'inici de tot. Al moment de la seva mort, era un heroi internacional per a les sectes protestants i un diable terrible per als catòlics, que el veien com un agent de Satanàs que havia trencat la unitat de l'Església.
En un principi, la doctrina de Luter i el protestantisme eren equivalents, però altres reformistes van generar noves branques del luteranisme. Així sorgiria el calvinisme, l'anabaptisme, l'anglicanisme i el presbiterianisme. D'aquesta manera, el protestantisme s'escampava pel centre i nord d'Europa de formes diferents, segons el desig dels governants i les elits. A aquest procés de separació de l'Església li diem Reforma Protestant.
Algunes característiques principals i genèriques d'aquesta nova versió del cristianisme són les següents:
- no reconèixer les autoritats de l'Església catòlica
- considerar la Bíblia com a única font espiritual i la fe com a únic camí per a la salvació
- permetre que les Santes Escriptures siguin interpretades lliurement pels fidels
- reduir els sagraments a dos: el bateig i l'eucaristia
- no acceptar l'adoració d'imatges ni el purgatori
- rebutjar la immaculada concepció de Maria
- acceptar Jesucrist com a únic mediador entre Déu i els creients
- no tenir jerarquia eclesiàstica
Mentre que Europa redibuixava el seu mapa religiós, les topades entre catòlics i protestants continuaven. L'any 1618 s'iniciava la Guerra dels Trenta Anys.
