La història d'Ucraïna
Ucraïna i Rússia són avui estats diferents que han evolucionat cadascun a la seva manera tot i tenir-ne un origen més o menys comú. Analitzem les principals etapes de la història d'Ucraïna per veure com es va formar la seva identitat i quin vincles ha tingut amb el seu veí al llarg del temps.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Al segle IX, els rus d'Escandinàvia van assentar les bases d'un nou estat a Europa de l'Est: la Rus de Kíiv. De ser un simple principat viking en territori eslau passaria a convertir-se en l'estat més poderós d'aquesta zona del continent. Els rus s'integrarien a la cultura local i l'element eslau seria finalment la marca identificativa del seu govern. Els bizantins (terme modern per als romans d'Orient de Constantinoble) els anomenaven varegs, que deriva del nòrdic vaeringjar, que significa una cosa així com 'aliat', segurament perquè en algunes èpoques els rus i els bizantins van arribar a acords comercials importants i el nom va fer fortuna. Tot i això, sovint estaven barallats.
KÍIV, LA MARE DE TOTES LES CIUTATS RUSSES
Segons la Primera Crònica Eslava o Crònica de Nèstor, alguns vikings van migrar cap a l'est en busca de fortuna i els eslaus de la regió els van demanar ajuda per posar ordre en les seves terres i fer front als seus principals enemics, els khàzars (un poble turc originari d'entre els rius Don i Volga que els saquejaven i exigien tribut). Tres germans van acceptar la petició. El gran, Rúrik, es va assentar a Nóvgorod; Sineus, a Belozersk; i el menor, Truvor, a Izborsk; tots tres indrets avui pertanyen a Rússia. Al cap de dos anys, Sineus i Truvor van morir i Rúrik es va annexionar els seus dominis. Poc després, el seu successor, Oleg, va prendre més territoris cap al sud i va establir-se a Kíiv, on va crear l'estat de la Rus.
La teoria que té més suport diu que rus ve del nòrdic antic rosti, que significa rem. Això és pel costum viking d'anar en vaixells de rem. Es veu que era així com els natius eslaus anomenaven aquesta gent. També es creu que Ruotsi (nom finès actual per a Suècia) i Rootsi (nom estonià per al mateix país) provenen de la mateixa arrel.
El nom de rus es va convertir al segle X en una designació territorial per a la regió de Kíiv i rodalies i, més tard, es va aplicar a tots els seus principats, tot i que l'element viking va ser ràpidament absorbit per l'eslau. Amb el temps, hi sorgirien tres entitats principals: els ucraïnesos, al voltant de Kíiv; els bielorussos, al voltant de Pòlatsk i Minsk; i els russos, al voltant de Moscou.
En la Primera Crònica Eslava també es parla de Kíiv com la "mare de totes les ciutats russes". Per aquest motiu, en la cultura russa tradicional es percep aquesta ciutat com una mena de centre espiritual. Entre els segles X i XII Kíiv era el melic de les terres russes. Però cal tenir en compte que en aquella època no existia cap entitat russa com la coneixem avui, ni ucraïnesa ni bielorussa. Quan es parlava de "ciutats russes" es feia referència a les ciutats de la Rus, principalment eslaves, encara que també hi havia algunes fineses i bàltiques al principi, al nord, però amb Kíiv com a centre de poder.
Rússia prové de Rossia, una derivació grega de Rus que ja feien servir els bizantins al segle X. En llatí es feia servir principalment Rúscia i també a vegades Rutènia. Aquests topònims identificaven les terres eslaves de la Rus des de l'època en què Kíiv era la ciutat més influent.
Bielorússia significa Rússia Blanca i deriva de Belarús (Rus Blanca), que és el nom realment oficial avui dia. El topònim Rússia Blanca va fer-se popular durant l'època de l'Imperi Rus (1721-1917).
Sobre Ucraïna (que ja s'usava al segle XII) hi ha dues teories. La teoria ucraïnesa diu que prové de kraïna, paraula d'arrel eslava que significa 'país' o 'territori', i significaria 'terra natal' o 'terra habitada per la seva gent'. L'altre, originada en la historiografia russa moderna, diu que significa 'territori fronterer', 'perifèria'. Amb els pas del temps, els ucraïnesos formarien una identitat cultural i política pròpia en contraposició als russos sota la influència de Moscou.
LA RUS DE KÍIV
Etapa pagana
En una primera etapa, el príncep Rúrik va governar a Nóvgorod des del 862 fins al 879. Oleg, segurament el seu cunyat, va heretar el tron, va estendre els seus dominis cap al sud i va fer de la ciutat de Kíiv la capital d'un nou estat: la Rus de Kíiv. D'aquesta manera s'instaurava la dinastia ruríkida. Era l'any 882 i aquesta ciutat va estendre la seva autoritat sobre totes les tribus eslaves orientals.
El terme concret de Rus de Kíiv és recent, del segle XIX, ja que originalment aquest nou estat s'anomenava simplement Rus o terra de la Rus (Russkaya zemlia), conegut a l'estranger com a Rossia o Rúscia, principalment. Com que amb el temps van sorgir diferents entitats polítiques dins de les terres de la Rus, algunes adoptant la mateixa arrel rus, es va optar per usar la fórmula Rus de Kíiv per referir-se a aquest primer estat amb la capital en aquesta ciutat.
El títol reial dels governants de la capital era el de Príncep primer i Gran Príncep després. Per això a vegades se'n parla de la Rus de Kíiv com el Principat de Kíiv. Amb el temps, la Rus va dividir-se en principats dependents de la capital, on residia el Gran Príncep. Finalment, alguns principats se'n van independitzar.
 |
Oleg (879-912) es va guanyar el respecte dels eslaus alliberant-los del domini tributari dels khàzars. Després va dirigir una campanya contra Constantinoble l'any 907. No la va conquerir, però va aconseguir un acord comercial amb la ciutat molt beneficiós per als seus interessos.
Ígor (912-945), que no se sap si era fill o germà d'Oleg, va expandir els dominis de la Rus i va vèncer també els khàzars, que de tant en tant feien la guitza. El 941 va atacar Constantinoble amb la seva flota, però no va tenir èxit. Dos anys després, va lluitar amb millors resultats contra els musulmans del Califat Abbàssida a la regió d'Albània. El 945, va aconseguir un nou acord comercial amb Constantinoble a canvi d'oferir-li ajuda militar contra els búlgars del Volga. Al poc temps, va ser assassinat pels drevlians, una tribu eslava que no volia pagar-li tribut. La seva mort va provocar que 20 prínceps de la Rus reconeguessin oficialment la supremacia de Kíiv.
La seva dona, la princesa Olga, va ser reina regent mentre que el seu fill, Sviatoslav, era un nen, entre el 945 i el 964. Va sotmetre els drevlians massacrant-los com a venjança i va enfortir el poder central de la capital. També va fer reformes econòmiques i administratives. Sembla que Olga va ser la primera governant de la Rus en convertir-se al cristianisme, ja que fins aleshores els monarques, igual que el poble, eren pagans. Va batejar-se a Constantinoble l'any 957 i va prendre el nom d'Helena.
Un cop a Kíiv, va fer una gran difusió de les creences cristianes, però no va convèncer mai el seu fill Sviatoslav de fer-se'n. Amb tot, va permetre que una comunitat cristiana es desenvolupés a la ciutat.
Olga va morir malalta l'any 969, cinc anys després que el seu fill fos coronat i un any després del setge dels petxenegs (un altre poble d'origen turc) que dominaven el sud, vora la mar Negra. Olga va dirigir amb èxit la defensa de la ciutat mentre el seu fill estava en una campanya contra el Primer Imperi Búlgar. Quan Sviatoslav va tornar a Kíiv, els va derrotar completament mentre es retiraven.
Sviatoslav (964-972) va començar a expandir els seus dominis molt ràpid. Durant els primers anys de govern va derrotar els khàzars i va tenir èxit en les seves campanyes contra els búlgars. Va derrotar els petxenegs que havien assetjat Kíiv, com ja hem vist, i va estendre la seva autoritat fins a les terres del riu Volga, les estepes de la mar Càspia i algunes zones dels Balcans.
L'any 969 va planejar traslladar la capital de Kíiv a Pereyaslavets (en búlgar Preslavets), a prop de la desembocadura del riu Danubi. Aquesta ciutat era un important port comercial búlgar. Però un exèrcit format per bizantins i búlgars el van derrotar i el van obligar a signar un tractat de pau on renunciava als territoris conquerits a la regió del Danubi. Quan tornava a Kíiv, l'any 972, va ser emboscat pels petxenegs i va ser assassinat. Es creu que tots els atacs dels petxenegs van estar esperonats per Constantinoble.
Qui va heretar Kíiv després de la mort de Sviatoslav va ser el seu fill Iaropolk (972-980), però no va poder evitar una guerra civil amb els seus germans, Oleg i Volodímir. Iaropolk va matar Oleg, però va ser emboscat i assassinat per partidaris de Volodímir.
Etapa cristiana
Volodímir I de Kíev (980-1015) va enfortir la unió de les tribus eslaves orientals després de la guerra civil amb els seus germans. Inicialment, va atribuir les seves victòries al suport que va rebre de les divinitats paganes. Més tard, en canvi, es va convèncer que una religió monoteista consolidaria més el seu poder, tal com havia fet el cristianisme i l'islam amb els governants veïns. Va analitzar aquestes religions per triar-ne una però, com que volia casar-se amb la germana de l'emperador bizantí Basili II, li va prometre que, si acceptava el matrimoni, tant ell com tots els seus súbdits es farien cristians. Gràcies a aquest desig, el cristianisme guanyava la partida. I així va ser. El matrimoni es va produir i Volodímir i la seva família es van batejar el desembre del 987, a Quersonès. El bateig massiu dels ciutadans de Kíiv va tenir lloc l'1 d'agost del 988, i la població restant de la Rus s'hi va convertir lentament, a vegades per la força. L'adopció del cristianisme ortodox com a religió oficial va enfortir la unificació dels pobles de la Rus i l'establiment de relacions dinàstiques, polítiques, culturals, religioses i comercials estrangeres.
En aquesta etapa, amb Volodímir I com a governant, les relacions entre Kíiv i Constantinoble eren força bones, fins al punt que Basili II va acceptar que la seva guàrdia personal fos varega, és a dir, escandinava. Durant anys, guerrers de Suècia, Dinamarca, Noruega i Islàndia van formar-ne part. Fins al segle XII, la guàrdia personal de l'emperador va estar constituïda per vikings.
Després de la mort de Volodímir I, els seus tres fills (Sviatopolk, Mstyslav i Iaroslav) van protagonitzar una guerra civil per aconseguir el poder. Finalment, Mstyslav i Iaroslav se'l van repartir i, amb la mort del primer, Iaroslav va quedar com a únic governant.
El regnat de Iaroslav, conegut com a 'el Savi' (1036-1054), va ser un dels moments més rellevants de la història de la Rus. El procés de consolidació interna iniciat pel seu pare va ser molt afavorit per la codificació de la llei, que va quedar escrita a la Ruska Pravda (que significa 'Justícia Russa' o 'Veritat Russa'). Aquesta és una col·lecció de lleis considerada com la principal font de dret eslau oriental antic.
Durant el seu regnat, a més, la cultura va florir. Es va construir la magnífica catedral de Santa Sofia de Kíiv, es va fundar el Monestir de les Coves i es va fomentar l'aprenentatge i l'educació. Iaroslav també va instaurar una jerarquia pròpia eclesiàstica ucraïnesa, fet que va confirmar la independència religiosa de Kíiv respecte a Constantinoble.
Després de la seva mort, va haver-hi nous conflictes successoris, tot i que Iaroslav tenia un pla per repartir el poder polític entre els seus fills. Amb tot, es van barallar entre si i l'estat es va dividir en diversos principats independents. Finalment, durant el regnat de Volodímir II (1113-1125), net de Iaroslav, va haver-hi una mica d'estabilitat, cosa que va servir perquè la cultura tornés a tenir molta presència amb diverses obres de literatura i historiografia. El fill de Volodímir II, Mstislav I (1125-1132), va ser el darrer Gran Príncep de Kíiv que controlava gairebé tot el territori de la Rus tradicional. Després de la seva mort, l'estat va continuar desintegrant-se i la mateixa Kíiv va perdre l'hegemonia.
La veritat és que la Rus de Kíiv no va ser capaç de mantenir la seva unió per causa de la diversitat de poders regionals. En les ciutats hi havia clans familiars (en alguns casos de la mateixa dinastia ruríkida) que, a mesura que es feien més grans, s'identificaven més amb els interessos de la seva regió que no amb els fomentats per la capital. Els seus líders (prínceps) a vegades es barallaven entre si per territoris o drets successoris. Tot això generava una enorme inestabilitat que durant el segle XII va ocasionar la decadència de la Rus. Mentre que alguns principats van durar força temps, d'altres van tenir una existència efímera. A Kíiv li va ser impossible controlar aquest desgavell.
LA FI DE LA RUS DE KÍIV
A principis del segle XIII, els mongols entren en escena, ja que s'estaven escampant per tot arreu des del centre d'Àsia. L'any 1223 va haver-hi un primer enfrontament entre l'exèrcit mongol i diversos prínceps de la Rus. Les notícies que arribaven de l'Imperi Mongol no eren gens positives, cosa que va propiciar l'aliança d'alguns principats. Però els prínceps de la Rus serien derrotats. Tot i això, els mongols van decidir replegar-se i retrocedir, i no van fer acte de presència durant els següents 15 anys. Entre 1237 i 1240, es va produir una nova invasió mongola que va fer desaparèixer definitivament la Rus de Kíiv. La mateixa Kíiv va ser assetjada i devastada.
Durant les invasions mongoles de la Rus de Kíiv, Moscou era un poble insignificant que no atreia gaire l'atenció. Posteriorment, Daniil Aleksàndrovitx, de la dinastia ruríkida, s'hi va establir l'any 1282 i la va governar com a príncep fins al 1303 (Daniel I de Moscou). Ho va fer per ordre del seu pare, Aleksandr Nevski, que era príncep de Nóvgorod i Gran Príncep de Vladímir-Súzdal, i Moscou estava dins dels seus territoris. Aquests seria el començament del Principat de Moscou (1282-1547) com a entitat, que amb el temps resultaria ser una potència que buscaria recuperar els antics territoris de la Rus de Kíiv. El Principat de Moscou és el bressol de la moderna nació russa i, com hem vist, la seva dinastia primera era originària de Kíiv. Amb el temps, els territoris del Principat de Moscou, coneguts a occident també com a Moscòvia, adoptarien el nom Rossia (derivació grega bizantina de Rus) per identificar-se.
Per causa de la invasió mongola, que va deixar Kíiv en runes, el 1299 la seu de l'arquebisbe de Kíiv (també anomenat metropolità de Kíiv) va traslladar-se a la ciutat de Vladímir, i el 1325 a Moscou davant les contínues peticions de l'aristocràcia moscovita. L'arquebisbe Pere va adoptar el títol d'Arquebisbe de Kíiv i Moscou, fins que el 1461 es va convertir en el cap suprem de l'Església Russa amb el títol de Metropolità de Moscou i de Totes les Rússies. Així es crearia poc després el Patriarcat de Moscou, màxim representant de l'Església Ortodoxa Russa.
Mentrestant, a partir de finals del segle XII, a l'extrem oest de l'actual Ucraïna, havia agafat rellevància el Principat de Galítsia-Volínia, que tenia com a capital la ciutat de Volodímir primer (en honor de Volodímir I de Kíiv) i després Hàlitx i Lviv (aquesta última després de la seva fundació a principis del segle XIII, en la millor època del principat). Galítsia és una llatinització de Hàlitx.
Al segle XIV, el Gran Principat de Moscou i el Gran Ducat de Lituània (que en un principi era un petit ducat vora la mar Bàltica) es van repartir les antigues terres de la Rus que pertanyen a les actuals Ucraïna i Bielorússia. El Principat de Galítsia-Volínia quedaria repartit sota domini polonès i lituà l'any 1352. Lituània, a més, va aconseguir unir gairebé totes les terres ucraïneses i bielorusses. Per això molts historiadors parlen d'un estat lituà-rutè, perquè només el 10% de la població era lituana. La cultura oficial, la llengua, el codi de lleis i la religió seguien les tradicions de l'antiga Rus de Kíiv.
Amb la Unió de Krevo (1385), un tractat que va unir Polònia i Lituània per mitjà d'un matrimoni dinàstic, les terres d'Ucraïna i Bielorússia van passar al Regne de Polònia. Els nobles ucraïnesos i bielorussos s'hi van negar, però sense èxit. L'any 1569 aquesta unió es va convertir en un nou estat: la República de les Dues Nacions o Mancomunitat de Polònia-Lituània.
Mentrestant, els otomans van prendre Constantinoble (1453) i van fer desaparèixer definitivament l'Imperi Romà d'Orient, que des de feia temps no deixava de perdre territoris en favor seu. L'Imperi Otomà seria des d'aleshores un poderós veí, i arribaria a Bulgària i els principats romanesos (Transsilvània, Valàquia i Moldàvia), en època del famós príncep de Valàquia, Vlad Tepes, el Dràcula històric. És considerat un heroi a Romania per les seves lluites contra els turcs otomans, que van servir de fre davant del seu avanç cap al centre d'Europa.
A Moscou, entre 1547 i 1584, va tenir lloc el regnat del Famós Ivan el Terrible, que es va autoanomenar Tsar de Totes les Rússies. Es referia a la Rússia gran (des del seu punt de vista, la seva), la petita (Ucraïna) i la blanca (Bielorússia). Moscou volia erigir-se com a capital d'una nova Rus. D'aquesta manera, el Principat de Moscou passava a anomenar-se Tsarat Rus. El 1613, entraria en escena la dinastia de la casa de Romànov, la successora de la dinastia ruríkida, que governaria fins a la Revolució Russa de 1917.
ZAPORÍJIA, L'HETMANAT COSAC
Al segle XVII es va crear l'Hetmanat Cosac, que va durar de 1648 fins a 1764 amb diferents canvis territorials (era conegut en l'època com a Host de Zaporíjia, o simplement Zaporíjia). L'Hetmanat Cosac va ser molt actiu en la persecució dels tàtars, el poble turc que controlava Crimea en aquella època. Tot i la seva curta durada, es considera la llavor de la Ucraïna moderna.
Hetmanat deriva de hetman, títol del cap de l'exèrcit cosac i líder polític. Zaporíjia significa 'més enllà del ràpids' (avui també hi ha la ciutat de Zaporíjia). La regió històrica cosaca incloïa la part baixa del riu Dnipró i extensos territoris esteparis a banda i banda. Els russos anomenaven aquesta regió Petita Rússia, i els polonesos i otomans Ucraïna o Cossackia. El seu centre administratiu i militar seria la Sitx de Zaporíjia. Sitx deriva del verb eslau setx, que significa 'picar', 'tallar', i que pot haver estat associat als habituals pals de fusta de punxes afilades que hi havia al voltant d'alguns assentaments cosacs primigenis. Altres ciutats, situades més al nord, van ser residències temporals de l'hetman i van tenir funcions de capital, com Txihirin, Baturin i Glúkhiv.
 |
Després de la invasió mongola del segle XIII, extenses zones al nord de la mar Negra van quedar deshabitades, cosa que va ser aprofitada per alguns per viure-hi i crear estructures político-militars pròpies. També qualsevol persona que no trobava el seu lloc a la societat o que fugia dels abusos de la noblesa s'hi podia afegir. I no importava si fossin d'altres nacions veïnes. A les estepes, només es reconeixia l'autoritat de l'hetman.
Es van formar estructures cosaques a les estepes del sud de l'actual Rússia i Ucraïna, entre altres zones. Cosac deriva de l'ucraïnès kozak i aquest del turc kazak, que significa 'home lliure'. El perquè de l'origen turc del nom no se sap segur. Potser al principi alguns d'aquests grups eren de parla turquesa, o senzillament va ser un préstec lingüístic per causa del contacte estret precisament amb alguns pobles d'aquesta branca. De tota manera, la personalitat dels cosacs de Zaporíjia va ser principalment eslava i habitaven el curs baix del riu Dnipró (a Ucraïna). Altres cosacs famosos són els del riu Don (entre la mar Negra i la mar Càspia), aquests últims serien els cosacs russos, que agafarien camins diferents dels cosacs ucraïnesos. Els cosacs de Zaporíjia van ser la llavor de la identitat ucraïnesa moderna i sovint topaven amb Moscou. Els cosacs del Don, en canvi, tenien més barreja ètnica i eren súbdits del tsar rus.
L'Hetmanat Cosac es va formar arran de la revolta promoguda pel líder Bohdan Khmelnitski, que va aconseguir convèncer els pagesos ucraïnesos per aixecar-se contra el domini polonès. Amb un exèrcit de 80.000 homes va derrotar els polonesos diverses vegades. És considerat un heroi en la historiografia ucraïnesa. Ell es va autodeclarar governant de l'estat de Rutènia (o estat de la Rus). Bohdan va fer una entrada triomfal a Kíiv el Nadal de 1648, on va ser aclamat com a alliberador del poble de la captivitat polonesa. A més, es va dedicar a la construcció de l'estat en múltiples àmbits: militar, administratiu, financer, econòmic i cultural. També va unificar totes les esferes de la societat ucraïnesa sota la seva autoritat. En un principi la llengua de l'administració era el polonès, que de seguida seria substituïda per l'ucraïnès.
Els cosacs, però, van ser vençuts el 1651, tot i que la resistència es va mantenir. L'any 1654, l'Hetmanat Cosac va acordar la protecció del Tsarat Rus per causa de la pressió persistent que rebia de Polònia i dels tàtars de Crimea. L'única sortida per intentar sobreviure semblava que era associar-s'hi. L'acord es va formalitzar amb el Tractat de Pereiàslav, en què l'Hetmanat conservava la seva total autonomia, tot i que havia de servir militarment als interessos moscovites. Aquest tractat va provocar la guerra entre el Tsarat Rus i Polònia-Lituània.
La guerra entre la República de les Dues Nacions (Polònia-Lituània) i el Tsarat Rus, va dividir finalment Ucraïna en dos pel riu Dnipró (Dnièper en rus) que la travessa de dalt a baix. La regió de l'oest quedava en mans de Polònia i la regió de l'est, més Kíiv, en mans del Tsarat Rus. La divisió va quedar formalitzada al Tractat d'Andrússovo l'any 1667. El nucli de l'Hetmanat Cosac va quedar sota tutela dels dos estats veïns. Però pocs anys després, per mitjà del Tractat de Pau Perpètua (1686), tot Zaporíjia passaria a control rus.
El 1686, a més, l'Església ortodoxa de Kíiv va quedar oficialment sota l'autoritat de Moscou. En aquesta època també va finalitzar la conquesta russa de Sibèria. L'Hetmanat passava per moments complicats, en què veia que la seva autonomia minvava en favor de Moscou.
Però l'any 1708 es va produir la revolta d'Ivan Mazepa, un noble cosac elegit com a hetman que va lluitar per restablir la independència política i militar d'Ucraïna i desempallegar-se de Rússia i Polònia, que encara controlava zones ucraïneses a l'oest del Dnipró. Mazepa va provar de totes les maneres trobar una posició que li permetés assolir el seu principal objectiu: unir tots els territoris ucraïnesos en un estat unitari que tingués el model dels estats europeus existents, però que mantingués les característiques de l'ordre tradicional dels cosacs.
La revolta va tenir com a context la Gran Guerra del Nord. En un bàndol hi havia Suècia, la dominadora del moment al nord europeu; a l'altre, Rússia, Dinamarca i la Confederació de Polònia-Lituània. En un principi, Mazepa estava al bàndol rus, però el menysteniment del tsar Pere I de Rússia envers ell i el seu exèrcit, i el maltractament que rebia la població civil ucraïnesa per part dels soldats russos, va fer que canviés de bàndol i iniciés el procés separatista.
La guerra en aquest moment es desenvolupava en territori ucraïnès. Els cosacs fidels al tsar rus van elegir un nou hetman, Ivan Skoropadsky. Molts seguidors de Mazepa van ser executats, i es va quedar amb uns 3.000. Va aconseguir comptar amb l'ajuda de Suècia, que li havia promès que si guanyava la guerra li facilitaria crear un estat ucraïnès. La població, en canvi, estava sumida en la por i no se'n refiaven dels suecs. Mazepa no va tenir tot el suport esperat d'una pagesia ensopida. Al final, Suècia perdria la guerra a la batalla de Poltava, l'any 1709, i Mazepa fugiria a l'Imperi Otomà, on moriria poc temps després.
L'any 1764, la tsarina Caterina II de Rússia (estat anomenat Imperi Rus des del 1721), va anular la poca autonomia que li quedava a l'Hetmanat Cosac. En aquell moment, a la regió de Zaporíjia hi vivien gairebé 34.000 cosacs i uns 200.000 camperols. A partir d'aquí va començar un primer període de russificació d'Ucraïna promoguda per Moscou. L'objectiu era minoritzat i folckloritzar l'idioma ucraïnès i la seva cultura.
AIXECAMENTS UCRAÏNESOS DEL SEGLE XVIII
A mitjans del segle XVIII, van haver-hi tres aixecaments ucraïnesos a la banda oest del riu Dnipró contra Polònia, per causa de l'opressió de la seva noblesa i les diferències religioses. El tercer i més important (1768-1769), és conegut com a Koliyivschyna . Aquesta revolta va estar dirigida pels haidamaques, que significa 'insurgents, rebels'. Aquests eren grups paramilitars compostos per cosacs locals, camperols, artesans i nobles empobrits, que es van revoltar contra la dominació polonesa. També hi van participar cosacs de la banda est del Dnipró, sota control rus.
En un principi Caterina II de Rússia els donava suport, però al final va decidir que s'havia de reprimir el moviment i va ordenar la seva persecució. Entre polonesos i russos van derrotar els haidamaques i van torturar i executar tots els que capturaven. Fins i tot molts camperols que no havien participat en l'aixecament van ser castigats.
UCRAÏNA EN LES REPARTICIONS
A finals del segle XVIII l'estat de Polònia-Lituània va col·lapsar i va entrar en un període d'anarquia. Això va ser aprofitat per l'Imperi Rus, l'Imperi Austríac i el Regne de Prússia, que es van repartir els seus territoris en les anomenades particions (1772, 1793 i 1795). Només l'extrem oest d'Ucraïna quedaria finalment sota la dominació dels Habsburg austríacs, i la resta formaria part de l'Imperi Rus. En la tercera partició, l'any 1795, l'estat de Polònia-Lituània va deixar oficialment d'existir. La part ucraïnesa sota control austríac passaria a anomenar-se Galítsia-Lodomeria (Lodomeria és una llatinització de Volodímir, una ciutat important d'aquesta regió). La seva capital seria Lviv, tot i que una part estava habitada per polonesos amb Cracòvia com a ciutat de referència. Polònia i Lituània no serien països independents fins al 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial.
EL RESSORGIMENT DE LA IDENTITAT
Durant la segona meitat del segle XIX, els escriptors i intel·lectuals ucraïnesos es van inspirar en l'esperit nacionalista que sorgia en altres pobles europeus sota altres governs imperials, i van decidir reviure les tradicions lingüístiques i culturals ucraïneses per tal de restablir un estat-nació ucraïnès.
Aquest moviment rep el nom de ucraïnofília. Va existir també a Galítsia-Lodomeria i a Transcarpàcia (una regió ucraïnesa que es troba fora de les estepes, en terres de les muntanyes dels Carpats, i que pertanyia en aquell moment a Hongria). En un principi era un moviment tan sols cultural, però arran de la revolució de 1848 a dins de la monarquia dels Habsburg, que buscava acabar amb els últims vestigis del feudalisme, el moviment es va convertir en polític i es va escampar a la Ucraïna dins de l'Imperi Rus. Entre les postures defensades hi havia la idea que totes dues regions eren majoritàriament i igualment ucraïneses. Amb tot, els resultats en la pràctica van ser molt minsos, però el nacionalisme ucraïnès es va mantenir ben viu en diverses organitzacions i en l'àmbit intel·lectual.
En les dècades següents, sobretot després de la Revolució Russa de 1905 (antigovernamental i espontània, que va afectar bona part de l'Imperi Rus) es van produir contínues topades contra les prohibicions russes de publicar en ucraïnès, i es va insistir en introduir la llengua pròpia a l'educació, sense èxit. Els partits polítics defensors de la sobirania ucraïnesa serien de tots els colors, però amb objectius comuns.
LA LLUITA PER UNA UCRAÏNA INDEPENDENT
Un cop esclatada la Revolució Russa de 1917, la grossa, va haver-hi una lluita pel control d'Ucraïna entre les forces independentistes ucraïneses i els bolxevics que volien establir el domini soviètic a tot arreu.
El 20 de novembre del 1917 es va crear la República Nacional d'Ucraïna. El 22 de gener de 1918, el govern ucraïnès sota control rus va declarar la seva independència i sobirania nacional. Davant l'ofensiva bolxevic, el govern va haver de fugir de Kíiv, i es van generar un munt de moviments polítics i conflictes de tota mena, en què conservadors i socialistes deien i feien la seva, amb la participació de potències externes i mentre es desfeia l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Rus. Un embolic de ca l'ample. També l'oest ucraïnès controlat per Àustria va proclamar La República Popular Ucraïnesa Occidental el 19 d'octubre de 1918 a Lviv, amb la intenció d'unir-se a la República Nacional d'Ucraïna i formar un sol estat. De fet, el 22 de gener de 1919, es va proclamar solemnement aquesta unió a Kíiv.
Finalment, però, l'any 1922, l'oest ucraïnès va quedar en mans de Polònia i la resta en mans de la Unió Soviètica (URSS), acabada de crear, sota la denominació de República Soviètica d'Ucraïna. Pel que fa a Transcarpàcia, va aconseguir quedar integrada temporalment a Txecoslovàquia. Durant l'època soviètica, Ucraïna conformaria per fi les fronteres actuals, després de recuperar definitivament la regió de Lviv i rodalies, i amb l'adhesió de Crimea l'any 1954 per ordre de Moscou.
LA UCRAÏNA SOVIÈTICA
La fi de la guerra civil va deixar Ucraïna amb ganes de tornar a despertar ràpidament. Va començar un nou període de renaixement identitari. A Moscou, amb Stalin com a cap, això no li va agradar gens ni mica. A partir de 1928, va perseguir, empresonar i executar els intel·lectuals del món científic i cultural acusant-los de nacionalistes i separatistes. Es va implementar una política cultural de russificació que superava els pitjors períodes de l'època tsarista. Però la situació va empitjorar moltíssim amb la gran fam de 1932-1933, coneguda pels ucraïnesos com a Holodomor, que significa literalment 'matar de gana'.
Stalin va decidir implantar noves polítiques a tots els nivells, com la col·lectivització de l'agricultura. Això significava l'expropiació per part de l'estat soviètic de les terres, les collites, el bestiar i la maquinària agrícola. L'estat volia regular directament la producció per alimentar les ciutats, el pobles i l'exèrcit. Però l'objectiu principal era una industrialització accelerada de la Unió Soviètica tenint com a base les exportacions de productes agrícoles, sobretot cereals. L'estat devia ser el propietari de tot i controlar-ho tot.
Aquesta col·lectivització va ser una guerra declarada contra el model rural tradicional, i Ucraïna en va rebre la pitjor part, perquè era ella la principal potència agrícola. Les terres eren propietat dels kulaks, agricultors ben posicionats que contractaven camperols per treballar-les. Així que l'estat va començar a requisar-los de forma abusiva tots els cereals, sense deixar llavors ni temps per poder tornar a plantar-ne. Els kulaks i tota la pagesia es van revoltar, i el 7 d'agost de 1932 es va aprovar una llei que establia càstigs per a tots aquells que estiguessin en contra de la confiscació de cereals i per a qui fos enxampat robant aliment. Sota aquesta llei es va executar unes 5.400 persones i unes 125.000 van ser enviades als gulags, els camps de treballs forçats soviètics.
Stalin, a més, va prendre la decisió de ser molt més dur en el cas d'Ucraïna. Va endurir les condicions, va bloquejar les fronteres i va crear unes brigades que anaven de casa en casa confiscant el menjar dels camperols. Ho va fer per dues raons: com a venjança pel suport que la pagesia havia donat a la causa ucraïnesa durant la Revolució Russa de 1917 i per reprimir qualsevol rebrot nacionalista. Per tant, si la col·lectivització va provocar fam en molts indrets de la Unió Soviètica, en el cas d'Ucraïna resultaria en una autèntica aniquilació.
En qüestió de mesos, la gent va començar a morir de gana. Els cadàvers s'amuntegaven als carrers perquè no hi havia forces per moure'ls i fer enterraments, i en algunes zones es va generalitzar el canibalisme. Els funcionaris russos necessitaven fer servir trens per retirar els cossos sense vida i cavaven enormes fosses comunes per evitar la propagació de malalties. Molts camperols detinguts eren torturats en centres de detenció.
L'Holodomor seria silenciat en molts països gràcies a l'aparell propagandístic rus, que només venia un paradís comunista de creixement econòmic i de benestar social. Alguns periodistes italians van intentar denunciar els fets, però sota el règim de Mussolini seria impossible aconseguir-ho.
A partir de 1934, la gran fam va apaivagar-se. No se sap la xifra de la gent que hi va morir, però es calcula en diversos milions. Per a molts historiadors, l'Holodomor va ser el pitjor crim comès per la Unió Soviètica en tota la seva història, i està considerada una de les majors tragèdies humanitàries del segle XX.
Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), en un principi alguns ucraïnesos veien els soldats alemanys com a els seus alliberadors, mentre que altres van formar organitzacions contràries. També es va crear un exèrcit insurgent que al principi lluitava contra els soviètics i després contra els nazis. Durant l'ocupació nazi d'Ucraïna, un milió i mig de jueus van ser assassinats.
Després de la Segona Guerra Mundial, Ucraïna va aconseguir alguns drets com a nació, igual que Bielorússia, cosa que els va permetre ser membres fundadors de l'ONU. Amb tot, els ucraïnesos mantindrien un intens desig d'independència que donaria fruit amb la caiguda de la Unió Soviètica, l'any 1991.
LA INDEPENDÈNCIA D'UCRAÏNA
El 24 d'agost de 1991, enmig de les cendres de l'URSS, Ucraïna es va declarar oficialment independent. L'1 de desembre es va efectuar un referèndum en què quedaria aprovada aquesta declaració. El 92% dels votants van estar a favor de la independència, amb una participació del 84%. A Crimea, (regió annexionada el 2014 per Rússia unilateralment) el SÍ tindria el suport del 54%. A Donetsk el SÍ va obtenir el 83% dels vots, igual que a Lugansk, totes dues zones recentment en disputa entre Rússia i Ucraïna.
Avui dia, al voltant del 70% de la població d'Ucraïna té l'ucraïnès com a llengua materna, tot i que la majoria sap rus també. A Crimea, en canvi, només el 10%; al Donbass (regió on es troba Donetsk i Lugansk), el 30%. Mentre que Crimea sí que havia sigut un estat independent, encara que sota l'òrbita de l'Imperi Otomà, anomenat Khanat de Crimea entre 1449 i 1783, el Donbass tan sols ha estat una zona fronterera entre els cosacs de Zaporíjia (ucraïnesos) i els cosacs del riu Don (russos). Va adquirir molta rellevància per les mines de carbó al segle XIX. Tant al segle XIX com sobretot al segle XX, durant l'època soviètica, Moscou va fomentar continues migracions russes cap al Donbass, per la seva importància industrial.
CONCLUSIÓ
La història d'Ucraïna és la història d'un poble que ha vist com les seves terres eren disputades i repartides per grans potències veïnes. També ha patit en els darrers segles una gran pressió per part de Moscou per tal de russificar-se. Els conflictes armats i polítics per aconseguir la seva sobirania i reunificar els territoris tradicionals ucraïnesos han sigut constants. Avui dia, amb tots els ets i uts d'un estat modern, continua enfrontant-se a situacions d'extrema dificultat per a la seva supervivència. Rússia, com sempre, no ho posarà gens de fàcil.
