Quin és el veritable origen d'Espanya?
Bé, a quina Espanya ens referim? Al topònim, al concepte geogràfic, a la nació o a l'estat? I embolica que fa fort, potser ens referim a l'estat-nació? Doncs en parlarem de tot i aclarirem dubtes i errades freqüents sobre la idea d'Espanya al llarg dels segles.
 |
Etimològicament parlant, Espanya prové del terme llatí Hispània usat pels romans. Hi ha diverses teories sobre l'origen d'Hispània. El que sabem segur és que no té una arrel llatina, per tant, els romans el van agafar i adaptar d'un altre poble. Les dues teories més acceptades avalen l'origen fenici del topònim, tot i que en un cas es diu que significa 'terra de conills' i en l'altre 'terra de metalls'. Les dues propostes tenen lògica perquè el conill era un animal abundant a la península i poc conegut per als fenicis, cosa que els cridaria l'atenció. També les mines de metalls que s'hi trobaven eren molt rellevants.
Amb el temps, Hispània derivaria a Spània i Espanya, però amb significats diferents segons l'època.
Els romans anomenaven Hispània a la península Ibèrica sencera, que estava dividida en diverses províncies. Però, més endavant, també s'hi va incloure la Mauritània Tingitana, una part del nord d'Àfrica que corresponia més o menys a l'actual Marroc. L'any 285, tots aquests territoris van conformar la Dioecesis Hispaniarum (Diòcesi de les Hispànies).
A l'època visigoda, durant un temps la península va estar dividida en dos regnes principals: el regne sueu de Gal·lècia (d'on deriva el nom de Galícia) i el regne visigot de Toledo. Quan el rei visigot Leovigild va conquerir Gal·lècia i sotmetre els sueus, es va intitular rei de Gal·lècia, Hispània i Narbonensis (que coneixem també amb el nom de Gàl·lia Narbonesa, una antiga província romana a l'altra banda dels Pirineus). Però també en aquella època hi havia una província al sud peninsular que pertanyia a Constantinoble (a l'Imperi Romà d'Orient, anomenat modernament Imperi Bizantí). I com anomenaven els romans d'orient la província del sud peninsular que controlaven? Spània, que era una variant grega d'Hispània. És evident que Hispània i les seves variants eren encara conceptes estrictament geogràfics.
Quan els musulmans dominaven bona part de la península, Alfons I d'Aragó va fer una expedició al sud, a territori enemic. Era l'any 1126 i en va deixar constància dient que havia anat a les terres d'Hispània. Però anys enrere, entre 1109 i 1114, com que havia aconseguit governar més territoris gràcies a casar-se amb Urraca I de Lleó, s'havia autoanomenat emperador de Lleó i rei de tot Hispània i emperador de les Hispànies. A les cròniques de l'època, hi podem veure clarament aquest ús tan variable del topònim, que continuava sent un terme geogràfic sense cap marc polític ni jurídic al darrere. Ho podríem comparar al Carib, a Escandinàvia o als Balcans.
Ara ens traslladem a l'època dels Reis Catòlics. El casament d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó (tots dos de la dinastia castellana Trastàmara) va ser en secret l'any 1469. Per què? Per la consanguinitat dels cònjuges: tots dos eren besnets de Joan I de Castella i Leonor d'Aragó. Per això no comptaven amb el vistiplau del papa del moment, Pau II. Al final la cosa es va arreglar, però Isabel no seria reina de Castella fins al 1474, cinc anys després del casament i ocasionant una guerra civil. I Ferran no seria rei d’Aragó, València i Mallorca i comte de Barcelona fins al 1479, deu anys més tard de la boda. És a dir, quan es van casar no es va efectuar cap unió; s'ho van trobar temps després.
El matrimoni dels Reis Catòlics (títol que rebrien per part del papa Alexandre VI el 1496) no va resultar en una unió de territoris. I aquest punt és fonamental entendre'l.
En història cal diferenciar entre topònims i administracions polítiques, i entre unions dinàstiques i territorials.
La unió de les corones de Castella i Aragó va ser una unió dinàstica. Totes dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien independents entre si, com havia passat al segle XII amb la unió dinàstica d'Aragó i Catalunya. D'aquesta manera, si el rei havia de prendre decisions que afectessin, per exemple, a Catalunya, s'havia de fer amb el consentiment de les institucions catalanes i, si el donaven, havia de ser pactant i cedint en altres coses. Com a prova d'això, l'any 1479 Ferran va convocar unes Corts que van promulgar la Constitució de l’Observança. Així s'obligava al rei a complir i respectar les lleis del país i atorgava a la Generalitat el poder de revocar qualsevol ordre seva que es considerés contrària a la llei catalana. I Castella? No hi pintava res. Aquest funcionament de monarquia composta també era present a la resta d'Europa, amb característiques pròpies en cada lloc, i va continuar existint durant l'edat moderna en contraposició de l'absolutisme.
Els Reis Catòlics no van fundar cap nació espanyola. Una nació és un grup d'individus que creuen compartir uns certs trets culturals i lingüístics i que viuen en un territori el qual consideren propi. L'Espanya dels Reis Catòlics no era, ni de bon tros, una nació. De fet, era més fàcil que es parlés de les Espanyes, nom que d'alguna manera reflectia aquesta diversitat nacional. Tampoc aquella Espanya era un estat unificat, evidentment. Isabel s'encarregava principalment de governar la Corona de Castella i Ferran de governar la Corona d'Aragó.
Quan va morir Isabel, l'any 1504, Ferran va deixar de ser rei de Castella, perquè ho havia sigut fins aleshores com a consort d'ella. Amb el matrimoni trencat per la mort, Ferran va deixar la successió al tron castellà en mans de la seva filla Joana la Boja i el seu marit, Felip el Bell, de la casa d'Àustria, també anomenada casa d'Habsburg. L'any 1505 van ser proclamats reis de Castella. La noblesa castellana així ho volia i Ferran, a qui deien "viejo catalanote vuelve a tu nación", no hi va entrar en disputes. Aquest Felip el Bell seria Felip I de Castella, el primer monarca castellà de la branca dels Àustries.
De sobte, el 1506 va morir Felip el Bell, entre rumors d'enverinament. També els rumors sobre l'estat mental de Joana augmentaven. El seu comportament va empitjorar fins al punt que el seu pare la va recloure a Tordesillas el 1509. D'aquesta manera, Ferran es convertia en regent de Castella. Joana quedaria a Tordesillas fins a la seva mort, l'any 1555.
Mentrestant, Ferran s'havia casat amb una princesa francesa, Germana de Foix, amb la idea de buscar un hereu per a la Corona d'Aragó. Els nobles castellans es van emprenyar molt, perquè aleshores Carles, fill de Joana i Felip, no podria heretar la Corona d'Aragó un cop morís Ferran, sinó que només heretaria la de Castella. El fill de Ferran i Germana va néixer el 1509 i es deia Joan d'Aragó i Foix, cosa que implicava la separació dinàstica de les dues corones. Però el nadó va morir poques hores després d'haver nascut. Ferran va persistir en tenir un fill legítim i trencar la unió dinàstica amb Castella, però la dona no es quedava embarassada i el temps volava. Els darrers anys de Ferran els va dedicar a governar la seva Corona, sempre mirant cap a la Mediterrània i buscant sense èxit un hereu.
El 1516 va morir Ferran resignat sense la descendència que buscava, i Joana va heretar la Corona d'Aragó, tot i que la seva incapacitat no li va permetre governar. Castella quedaria temporalment en mans del Cardenal Cisneros en funció de regent, i la Corona d'Aragó en mans de l'arquebisbe Alfons d'Aragó i Roig d'Ivorra, un fill bastard de Ferran.
Finalment, seria Carles, fill de Joana i Felip el Bell, qui assumiria el govern de les dues corones l'any 1517, després de rebre una estricta formació a l'estranger. La historiografia espanyola el coneix com a Carles I d'Espanya (tot i que mai es va intitular així perquè no existia cap entitat política anomenada Espanya). En realitat l'hauríem d'anomenar Carles I de Castella i d'Aragó. Tres anys després seria nomenat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, raó per la qual se li diu Carles V, segons la llista d'aquest imperi.
Tant la Corona de Castella com la Corona d'Aragó tenien les seves pròpies inèrcies, perquè políticament i jurídicament eren independents entre si, i així ho comprovem amb només analitzar com es comportaven els seus monarques.
La conquesta i colonització d'Amèrica va ser un projecte purament castellà, tot i que en els primers viatges hi participessin catalans, que eren els experts mariners de la monarquia. I els ports de Catalunya no podien comerciar amb el Nou Món. Aquesta situació només canviaria al segle XVIII. Però tal com havia estipulat el testament d'Isabel la Catòlica, el poblament i explotació dels territoris americans estaria reservat als súbdits de la Corona de Castella. La participació de personatges amb altres orígens seria esporàdica durant molt de temps. Per tant, hi hauria alguns exploradors i mariners no castellans? Sí, però aquest col·lectiu va ser clarament minoritari.
Durant l'època dels Àustries, tot i que alguns monarques poguessin fer servir rei d'Espanya o rei de les Espanyes en moments concrets, aquesta era més aviat una expressió figurativa, com dir rei del Carib. De fet els Àustries eren reis del Carib per les colònies que hi posseïen. Però, hi havia una entitat política anomenada el Carib? La veritat és que en cap cas es van intitular reis d'Espanya.
Per exemple, Carles I de Castella (el primer Àustria) i la seva dona tenien els següents títols: Reyes de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Secilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algecira e de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias, Islas y Tierra-Firme del Mar Océano, Condes de Barcelona, Señores de Vizcaya e de Molina, Duques de Atenas e de Neopatria, Condes de Ruisellon e de Cerdania, Marqueses de Oristan e de Gociano, Archiduques de Abstria, Duques de Borgoña e de Brabante, Condes de Flandes e de Tirol.
Curiosament, entre els títols hi ha el de reis de Jerusalem, malgrat que feia segles que Jerusalem no estava ni governada per cristians. També hi ha el de reis de les Índies i de Tierra-Firme del Mar Océano, que en cap cas representaven entitats polítiques. Però no van gosar intitular-se reis d'Espanya.
El 1625 el comte-duc d'Olivares, favorit de la monarquia i segona persona més poderosa, havia enviat el següent missatge al rei Felip IV de Castella: "La vostra majestat ha de considerar que l'afer més important de la seva monarquia és que esdevingui en realitat i veritablement rei d'Espanya. Vull dir amb això, senyor, que no us acontenteu de ser rei de Portugal, d'Aragó, de València i comte de Barcelona, sinó que treballeu guardant aquest designi secretament al vostre esperit per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència, perquè si obteniu aquest resultat sereu el príncep més poderós del món".
Olivares esperona Felip IV perquè es faci rei d'Espanya. Com?: aplicant les lleis de Castella a la resta de nacions peninsulars. Que no era ja rei d'Espanya? Sí i no. Ho era informalment, però aquesta expressió, no tenia cap suport legal, i la independència jurídica i econòmica de la resta de nacions, més la força de les seves institucions, feia impossible en la pràctica ser rei d'Espanya com si fos una sola nació o un sol estat.
A més, durant tot aquest temps les dues Corones, Castella i Aragó, usaven monedes diferents. En algunes monedes de Castella hi havia la inscripció Hispaniarum Rex (rei de les Espanyes) o Hispaniarium et Indiarum Rex (rei de les Espanyes i les Índies), cosa que confirma la marcada essència geogràfica del topònim Espanya, ja que quin regne era les Índies?
A partir de mitjans del segle XVII, el topònim Espanya va començar a sortir en alguns tractats internacionals, sobretot amb França, però és evident que era més pràctic fer-ho així que no usar tot el reguitzell de títols. Al cap i a la fi, el més important d'aquests documents eren els signants, ja que eren ells qui donaven validesa política i jurídica als acords.
Seria durant el regnat de Felip V de Castella (el primer Borbó) que rei d'Espanya passaria a substituir rei de Castella, i amb un clar significat polític. Però Felip V tampoc es van intitular mai com a tal. El topònim Espanya o Espanyes continuava sense cap suport jurídic que l'avalés.
Felip V de Castella (el primer Borbó) es va intitular: Don Felipe por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de Leon, de Aragon, de las dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales y Occidentales Islas y Tierra-Firme del mar Océano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, Brabante y Milan, Conde de Aspurg, Flandes, Tirol y Barcelona, Señor de Viscaya y de Molina.
Fins a Felip V ni tan sols es parlava del Regne d'Espanya. Però arran de l'arribada al poder de la dinastia borbònica el concepte va començar a aparèixer amb força enmig d'una centralització del poder sense precedents.
El primer rei a intitular-se rei de les Espanyes va ser Josep I Bonaparte (1808-1813), quan la península estava sota el control francès. I el primer a intitular-se rei d'Espanya, en singular, va ser Amadeu I (1870-1873), de la dinastia italiana de Savoia.
Per tant, va ser durant el segle XIX que es va començar a donar un sentit polític al topònim, alhora que el suport jurídic s'establia amb les diferents constitucions espanyoles que es creaven.
En el procés de creació de l'estat-nació espanyol hi trobem tres punts fonamentals: un estat espanyol > una nació espanyola > una llengua que la representava, el castellà. Aquest fet va ocasionar el naixement dels nacionalismes català, gallec i basc, que buscaven donar a les seves respectives nacions un lloc igualitari en la nova Espanya que naixia.
CONCLUSIÓ
Els topònims Espanya i Espanyes, amb les seves variants històriques, van tenir un ús amb un fort matís geogràfic fins a l'edat contemporània, i els límits variaven segons l'època. Ser espanyol era, durant l'edat moderna, pertànyer a una àmplia regió dins de la península Ibèrica on hi havia diferents entitats polítiques separades, però representades totes elles en la monarquia. A aquests territoris també se'ls anomenava Espanya, però no en un sentit polític com si es parlés d'un país. Amb el temps, Espanya i espanyols quedarien més associats a Castella i castellans i, per extensió, s'imposarien a la resta amb la creació d'un estat borbònic centralitzat i absolutista, fet que no canviaria en l'Espanya de monarquia constitucional del segle XIX, ni en la monarquía parlamentària sorgida després de la dictadura franquista.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
