Les dones a l'edat mitjana
Igual que en gairebé tota la història de la humanitat, durant l'edat mitjana la dona va tenir un paper secundari i generalment controlat pels diferents poders de la societat, des del pare, el marit, el senyor, l'Església, etc. Però com es desenvolupava exactament la seva vida? En traiem l'aigua clara.
 |
En general la vida de les dones a l'edat mitjana estava determinada per l'aristocràcia (les classes dirigents) i l'Església. Per començar, tal com estipulava el feudalisme, cadascú pertanyia a un sector social diferent: la noblesa, el clergat i el tercer estament compost pels camperols, artesans, comerciants, etc. L'Església medieval, per la seva part, dictava quin era el paper de cada persona, a més del propòsit que havia de tenir.
El lloc de les dones al clergat estava restringit al monestir. En el cas de les dones nobles, la seva posició depenia de la quantitat de terres que tingués el seu marit, perquè en aquella època la terra equivalia al poder. Per tant, fins i tot en la noblesa la qualitat de vida de les dones, igual que de les seves famílies, podia variar en funció de les terres que controlessin. Les dones de classe baixa podien tenir més llibertat d'expressió perquè no estaven encotillades en una manera de fer i ser concreta ni en cap protocol. A més, acostumaven a treballar braç a braç amb els seus marits al camp i als gremis, segons l'ofici de la família. Amb tot, el seu paper principal era tenir fills i cuidar de la família.
Durant els aproximadament mil anys que va durar l'edat mitjana, podem dir que els drets de les dones van anar creixent de mica en mica per tres factors. Primer, per la popularitat del culte a Maria, considerada mare de Déu per l'Església. Segon, pel concepte de l'amor cortès propi dels ideals dels cavallers de la baixa edat mitjana, que va augmentar el respecte per la figura femenina. Tercer, pel naixement de la burgesia a partir del segle XI, que també va afavorir alguns drets i responsabilitats d'algunes dones urbanes. Ara bé, aquest tercer factor duraria poc perquè seria vist com una amenaça al sistema patriarcal, i les dones de ciutat començarien a patir noves discriminacions.
Un cop passada la pesta negra (1347-1353), les dones van poder assumir algunes terres i negocis per causa de l'alta mortaldat provocada en homes. Però això va ocasionar que el sistema feudal apliqués més restriccions a la dona en altres àmbits, per causa de sentir-se amenaçat davant dels progressos que feia.
L'ESGLÉSIA I LA DONA
L'Església va demonitzar la dona perquè, segons la seva manera de pensar, Eva havia sigut la culpable de l'estat actual de la humanitat. Com a primera pecadora, ella havia fet caure en desgràcia l'ésser humà i, per això, les dones eren considerades la font de tots els mals del món. Aquesta era una doctrina no bíblica, perquè la Bíblia diu a Romans 5:12 que "Per mitjà d’un sol home el pecat va entrar al món, i amb el pecat també hi va entrar la mort". Per tant, la doctrina bíblica dona la responsabilitat principal a Adam, no a Eva.
L'Església es va entossudir a negar a la dona una condició d'igualtat envers l'home. Les dones eren vistes com a temptadores malvades o com a deesses virginals, sense cap punt intermedi raonable. Només a partir del segle XII la visió de la dona per part del clergat va millorar una mica gràcies a l'auge del culte a Maria.
Amb tot, la subordinació de la dona que apareix a la Bíblia en passatges com 1 Corintis 11:3 i 1 Timoteu 2:11-15 era portada a l'extrem, sense interpretar-los segons el context i sense harmonitzar-los amb altres passatges que manen cuidar, respectar i amar les dones, com Efesis 5:28, que diu "Els marits han d’estimar les seves esposes com el seu propi cos. L’home que estima la seva esposa s’estima a si mateix".
LA VIDA DE LES DONES
Al llarg de l'edat mitjana, les dones de classe baixa eren forneres, cerveseres, lleteres, cambreres, artesanes, teixidores i, sobretot, masoveres. En general treballaven al costat dels marits i fills. Però l'home continuava sent la principal autoritat de la família, sempre que no s'hi fiqués el senyor.
El sistema feudal establia que el senyor era el propietari de les terres i aquestes les llogava als serfs, que quedaven lligats a elles. El senyor controlava tots els aspectes dels serfs (servents), i això es podia estendre a la vida social de les dones. A vegades el senyor decidia sobre amb qui es casaria una dona, per exemple, tot i que tampoc passava sovint pels problemes que podia provocar tal gosadia. Ara bé, encara que no s'hi fiqués el senyor s'hi ficaven els pares, que eren els qui sovint concertaven els matrimonis sense el vistiplau de les parts implicades. L'interès de fer-ho així eren les terres, com sempre passava al món rural.
I què hi ha del famós dret de cuixa? Aquest suposadament dret establia que quan hi havia un casament, el senyor devia enllitar-se amb la núvia la seva primera nit de casada, amb la impotència i dolor que això provocaria tant al marit com a la resta de familiars i amics. Bé, tot i que aquest costum va existir en algunes civilitzacions antigues amb més o menys seguiment, i que algunes tribus germàniques sembla que l'havien practicat en algun moment de la seva història, no hi ha cap font documentada que indiqui que era una norma oficial i habitual durant l'edat mitjana a Europa. Sí que és cert que podia passar, i de fet existeixen relats que ho expliquen, però eren abusos puntuals per part de senyors i alguns eclesiàstics i no una norma regulada pel sistema feudal. Per tant, el dret de cuixa existia, però s'ha exagerat moltíssim el seu abast.
Amb el sorgiment de la burgesia a les ciutats, durant la baixa edat mitjana a partir del segle XI, va començar a despuntar a poc a poc una classe mitjana que afavoriria l'augment de drets i responsabilitats de les dones. Les dones de la burgesia no només treballaven amb els seus pares i marits en un ofici determinat, sinó que també podien succeir l'home com a cap després de la seva mort. Tot i això, pel simple fet de ser dones ja cobraven menys per la seva feina. A més, aquesta nova situació no era ben vista per molts. Els gremis van començar a negar a les dones la pertinença al col·lectiu que els pertocaria i els companys d'ofici masculins els feien la vida més complicada.
Curiosament, en aquesta època les dones trobaven més acceptació i estabilitat a les abadies i als monestirs. Se sap que podien aprendre a llegir i escriure i que participaven cada cop més en la producció de llibres. Esclar, el preu a pagar era una vida de reclusió i pobresa en una situació que, malgrat tot, era totalment secundària.
