La Hispània germànica i la conquesta musulmana
Un cop l'Imperi Romà d'Occident va desaparèixer del mapa, Europa va quedar fragmentada en multitud de regnes enfrontats per aconseguir el seu espai de sobirania en l'Europa medieval que s'estava formant. Hispània passaria per aquest mateix procés sense remei. Alhora, una nova religió hi treia el cap: l'islam.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
Durant el període final de l'Imperi Romà d'Occident (segles IV i V), alguns pobles, principalment germànics, ja feien de les seves fronteres endins després d'intenses migracions i, d'altres, fronteres enfora, estaven esperant el seu torn. Els atacs dels huns a mitjans del segle V (dels quals Àtila va ser el seu més famós líder) van generar, a més, migracions de pobles que fugien del seu abast. Aquests moviments migratoris pressionaven cada cop més la ja inestable Europa romana, que aviat veuria un canvi de model organitzatiu de dalt a baix.
 |
| La Hispània romana al segle IV |
Finalment, i de forma oficial podríem dir, l'Imperi va arribar a la seva fi el 4 de setembre de l'any 476, quan l'emperador Ròmul Augústul va ser despatxat del tron pel rei germànic Odoacre, que es va proclamar rei d'Itàlia. Pocs anys abans els huns havien deixat de ser un problema, gràcies a la mort d'Àtila i les revoltes dins dels seus dominis. Sense l'autoritat imperial vigent i sense els huns, els pobles germànics tenien barra lliure per fer i desfer a dojo. I així va ser.
Europa va quedar aleshores esquitxada de regnes de diferents mides que solien canviar en forma i espai en poc temps. En la majoria dels casos, una elit germànica governava la població nativa, sovint romanitzada. Molts d'aquests germànics ja eren cristians o se'n farien al cap de poc, i en certa manera també s'havien romanitzat o passarien per aquest procés de forma passiva.
En el cas d'Hispània, les invasions van començar abans de la fi de l'Imperi. Cap al 411 hi van entrar els vàndals, els sueus i els alans. Els alans eren un poble iranià, per tant, no de la branca germànica. Se'ls relaciona amb els escites i els sàrmates.
Els romans van "acceptar" en un principi aquestes intrusions perquè poca cosa hi podien fer. La seva decadència i manca de recursos els limitava. Per altra banda, un altre poble germànic, els visigots, va establir un regne amb el vistiplau de Roma, anomenat regne de Tolosa, encara sense sobirania total. La condició era expulsar les tribus que havien envaït Hispània. Els visigots es van enfrontar amb els alans i vàndals i els van despatxar de la península cap al nord d'Àfrica.
Amb la fi definitiva de l'Imperi, l'any 476, els visigots van guanyar la sobirania total i van consolidar també el control de la Tarraconense. Però, l'any 507, els francs els derrotarien en la batalla de Vouillé. Els visigots van perdre així les seves possessions al nord del Pirineu, llevat de la Septimània. En un principi van establir la nova capital a Barcelona, però després de la mort del rei Amalaric, l'any 531, la cort va ser traslladada a Toledo de forma definitiva.
Els sueus s'havien establert còmodament al nord-oest, a Gal·lècia, on es creu que van congeniar força bé amb la població local. En un primer moment, van arribar a estendre els seus dominis fins a la costa sud peninsular, però de seguida acabarien replegats fent frontera al riu Douro. Les seves principals ciutats van ser: la capital Bracara Augusta (Braga), Porto Cale (Porto), Lucus Augusta (Lugo) i Asturica Augusta (Astorga). Sueus i visigots van rivalitzar per l'hegemonia, mentre els càntabres i vascons aconseguien mantenir-se al marge. Però al sud va fer acte de presència una altra força: els romans d'orient, anomenats modernament bizantins.
 |
| Principals pobles després de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident. En negre, els germànics; en verd, els eslaus i els bàltics; i en taronja, els celtes. |
Al regne visigot hi havia una guerra civil entre dos pretendents al tron. Aquests eren Atanagild (usurpador) i Àkhila I (el rei legítim). Els romans d'orient, liderats per l'emperador Justinià I, estaven immersos en un projecte que consistia en recuperar territoris que havien pertanyut a l'Imperi Romà d'Occident. Com que l'Imperi Romà d'Orient es considerava igual de romà, estaven convençuts que devien recuperar aquestes regions i restaurar l'antic Imperi Romà unificat. El cas és que Justinià va aprofitar l'embolic per enviar-hi tropes després de conquerir Itàlia, Sicília i el nord d'Àfrica. No se sap ben bé si algun dels oponents visigots li va demanar ajuda o si s'hi va presentar per pròpia voluntat. N'hi ha diferents versions. Però quan el conflicte va acabar, amb Atanagild com a vencedor, Justinià va acordar amb ell quedar-se la regió del sud.
 |
| Hispània a mitjans del segle VI |
Ara bé, durant les dècades següents passarien moltes coses. Els sueus, que eren arrians, es farien catòlics com la població galaico-romana que governaven. Els visigots acabarien fent exactament el mateix i, a més, no deixarien d'instigar els romans d'orient que hi havia al sud. Encara que la seva presència havia quedat pactada amb Atanagild, no era ben vista i s'esperava liquidar-la tard o d'hora. A poc a poc els anaven arraconant cap a la costa.
Cal destacar el rei visigot Leovigild, que va regnar entre el 568 i el 586. Al llarg de la seva vida va lluitar contra els sueus, càntabres, vascons i romans d'orient. Va pacificar moltes regions que havien sigut un greu problema temps enrere i va empetitir el regne sueu fins a sotmetre'l l'any 585, poc abans de morir. A més, va netejar l'economia i va enfortir el poder reial com mai abans ho havia estat. El seu fill, Recared I, va ser qui va efectuar la conversió dels visigots al catolicisme, no sense haver de superar diverses revoltes i conspiracions proarrianes.
El net de Leovigild, Suíntula, que va regnar entre el 621 i el 631, sembla que va aconseguir unificar tota la península després de derrotar els vascons i expulsar els romans d'orient. Però hi ha qui defensa que els vascons no van ser en realitat dominats. No hi ha pràcticament fonts directes i les que hi ha són contradictòries, per tant, no ho sabem segur. És possible que moltes zones muntanyoses del nord peninsular no hagin estat del tot controlades pels visigots.
 | |
| La península sota el control visigot |
A principis del segle VIII, el regne visigot de Toledo es trobava en una situació molt delicada. Hi havia una guerra civil entre dos pretendents al tron: Roderic i Àkhila II, parent del difunt rei Vítiza i hereu legítim. Per altra banda, els musulmans havien conquerit el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica i eren a les portes de la península Ibèrica. A aquell imperi el coneixem com a Califat Omeia, amb la capital a Damasc.
Sembla que la costa sud de la península Ibèrica ja havia estat víctima d'alguns atacs esporàdics i, tal com estaven les coses, era una oportunitat clara de fer mal. Per això, Mussa, el cap de les províncies musulmanes del nord d'Àfrica, hi va enviar el general Tàriq, governador de Tànger, amb 7.000 soldats (o 12.000 segons algunes fonts), que majoritàriament eren berbers (avui coneguts més com a amazics, ja que berber té una connotació despectiva). La versió més estesa diu que els opositors a Roderic els havien demanat ajuda i que se'n van aprofitar de la situació.
L'any 711, aquest petit exèrcit va desembarcar a l'actual badia d'Algesires, a la vora del penyal de Gibraltar (nom que deriva de Ŷabal Tāriq o muntanya de Tàriq). El rei visigot Roderic va anar a topar amb ell i va ser derrotat a la batalla de Guadalete. Malgrat que les fonts àrabs parlen de 100.000 soldats visigots, sembla que és una xifra molt exagerada i que els dos exèrcits serien força similars en nombre. A la batalla, hi va morir Roderic i la major part de la noblesa que hi havia present. Tàriq va continuar cap a Toledo conquerint algunes ciutats sense gaire resistència i deixant altres enrere. Toledo va capitular i Tàriq s'hi va instal·lar.
Un cop passat l'hivern, i coneixent els èxits de Tàriq, Mussa va iniciar una segona ofensiva. Va desembarcar a Cadis amb uns 18.000 soldats i va anar conquerint les ciutats que s'havia deixat Tàriq. En aquest cas, Sevilla i Mèrida van oferir molta resistència. Quan tots dos es van trobar a Toledo, van continuar conquerint el nord peninsular agafant rutes diferents. I què va passar amb Àkhila II? N'hi ha dues versions. Una diu que Mussa li va oferir pactar la seva rendició i que Àkhila II la va acceptar a canvi de viure tranquil en una de les seves propietats. L'altre, en canvi, diu que va morir en batalla.
L'any 714 el califa de Damasc va reclamar Mussa i Tàriq per rendir comptes. Sembla que la invasió de la península promoguda per Mussa no tenia el vistiplau del califa, o que d'alguna manera es va excedir en les decisions. Mussa va haver de pagar una gran suma i va quedar sense honor i oblidat. De Tàriq no se sap com se'n va sortir, tot i que sembla que va formar part de l'acusació. La relació entre tots dos havia sigut irregular i no se sap ben bé com va acabar la cosa.
El territori conquerit fins aleshores, anomenat al-Àndalus, va quedar sota el govern d'un fill de Mussa, Abd-al-Aziz, que va fer de Sevilla la primera capital. Aquest va continuar prenent ciutats al nord-est, tot i que pocs anys després seria assassinat. Els seus successors van continuar amb la mateixa tasca. Barcelona cauria l'any 718, per exemple. A l'altra banda dels Pirineus, un líder anomenat Ardó es va fer rei de la Septimània, però finalment va morir en batalla l'any 720. Els soldats musulmans van arribar a Nimes, l'extrem nord de l'antic domini visigot, l'any 725.
La invasió àrab va produir un intens exili del nord-est peninsular cap al regne dels francs, al nord dels Pirineus, i un bon tros de l’actual territori de Catalunya va quedar pràcticament buit. Només les principals ciutats encara conservaven una part de la població.
Els musulmans es van apoderar finalment de la península Ibèrica, llevat d'algunes zones muntanyoses del nord cantàbric i dels Pirineus. En general, va ser una conquesta amb pocs setges i poques batalles. En la majoria dels casos, la noblesa visigoda dirigent capitulava per mitjà d'acords o simplement es rendia per adaptar-se a la nova situació.
Però el domini musulmà que s'expandia més enllà dels Pirineus toparia amb el fre dels francs. La derrota produïda a la batalla de Poitiers l'any 732 faria que els musulmans reculessin i es quedessin dins de la península. De seguida al nord es van crear nuclis de resistència cristians que iniciarien un procés de conquesta a la inversa de vuit segles de durada.
