El comerç europeu a l'edat mitjana
Des que hi ha civilitzacions l'ésser humà ha comerciat, però durant l'edat mitjana el comerç europeu va viure un boom històric. Descobreix com!
 |
A partir del segle X, les grans ciutats medievals van començar a sorgir gràcies al comerç, que seria impulsat per l'ús de la moneda i els préstecs. També es van establir mercats locals i fires regulars de gran importància, on els ciutadans podien trobar tota mena de béns arribats de molt lluny. La millora del transport i la creació de gremis que regulaven la producció van ajudar a consolidar el creixement comercial i urbà.
MERCATS I BOTIGUES
El comerç medieval europeu es va desenvolupar tant que fins i tot les poblacions petites tenien accés a mercats setmanals i, més o menys a un dia de distància, a fires més grans però menys freqüents. Els mercats i fires eren organitzats pels governs locals i algunes esglésies i monestirs que, després de rebre el permís d'un sobirà, podien obtenir ingressos amb les quotes que els propietaris de les parades els havien de pagar.
Les ciutats més grans podien tenir fins i tot un mercat diari que es movia per diferents barris segons el dia. Mentre que els homes solien vendre carn i pa, les dones acostumaven a ser venedores d'ous, lactis, aus de corral i cervesa. A vegades hi havia intermediaris entre els productors i els paradistes, i els productors podien contractar venedors per anar de porta en porta oferint els seus productes.
 |
| Representació d'un mercat medieval |
Els productes més comuns i d'un valor baix eren principalment productes de l'àmbit local o molt proper al lloc de venda. Això es devia al fet d'estalviar-se peatges que els comerciants havien de pagar en alguns punts estratègics de les rutes, com ponts o ports de muntanya. Per tant, només els productes més cars o de luxe valien la pena transportar llargues distàncies.
A les ciutats també hi havia l'opció de les botigues que formaven part de les cases amb un gran finestral on s'exposava el material a vendre o amb una parada que sortia de l'edifici sota una mena de sostre de fusta o tela. Normalment, les botigues que venien productes similars s'agrupaven en el mateix barri. Així s'augmentava la competència i es facilitava la feina dels inspectors i dels gremis. Els venedors de cavalls es podien trobar a prop de les portes de la ciutat, per tal de temptar algun viatger. Els llibreters, en canvi, es col·locaven al costat de catedrals i escoles d'aprenentatge associades. Els venedors d'orfebreria i d'armes havien de posar-se al costat dels edificis administratius per poder ser més vigilats per causa de la importància i valor dels seus productes. A conseqüència d'aquesta agrupació d'oficis, molts carrers van adquirir un nom que descrivia el més representatiu, noms que en molts casos encara perviuen avui dia.
FIRES
Les fires comercials eren esdeveniments a gran escala que se celebraven anualment a les grans ciutats, on la gent podia descobrir una gamma de productes més gran del que podria trobar al seu mercat local, i els comerciants podien comprar productes a l'engròs. Els preus podien ser més barats per la gran competència que es generava entre els venedors d'alguns articles específics. Entre els segles XII i XIII aquestes fires van tenir un gran auge a França, Anglaterra, Flandes i Alemanya.
Anar a una fira era un moment destacat durant l'any. Normalment, la gent havia de viatjar durant almenys un dia per arribar-hi i això facilitava omplir les tavernes i fondes de la zona. També hi havia espectacles públics amb artistes de carrer i altres esdeveniments d'oci que amenitzaven la jornada.
EL COMERÇ INTERNACIONAL
A escala internacional, el comerç es va desenvolupar principalment per mar, com a l'època romana. La Mediterrània era una gran autopista de vaixells amunt i avall, i els rius també eren part de les rutes terrestres. Venècia, Gènova i Barcelona van ser els centres de comerç més importants durant els darrers segles de l'edat mitjana.
En el cas de Barcelona, hi havia dues rutes principals. La primera era la ruta de ponent, que connectava la ciutat amb els ports europeus del nord, com Bruges i Londres. S'exportaven productes propis o d'altres zones de la Corona d'Aragó, de la qual Barcelona i València eren el principal motor comercial i cultural. Les mercaderies que hi arribaven eren bàsicament llana i metalls. Amb el ferro, per exemple, es fabricaven armes, armadures i cuirasses que també s’exportaven a altres ports de la Mediterrània. I per aquesta mar anava l'altra ruta, la de Llevant, que era la més important del comerç català. Els ports de destinació final podien ser Beirut, Alexandria o Constantinoble. El camí de tornada feia arribar a Barcelona productes exòtics, seda i espècies, sobretot gràcies a la Ruta de la Seda. Una part, esclar, es venia després a altres ciutats europees.
 |
| Principals rutes seguides per les potències comercials europees durant l'edat mitjana |
