Els grecs
Els grecs van ser un conjunt de pobles emparentats lingüísticament que es van assentar al sud dels Balcans i que van conformar una mateixa cultura i identitat. La seva civilització va ser clau en la història europea i va ser font d'inspiració per al món romà.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
Un cop passades les civilitzacions minoica i micènica i el col·lapse de l'edat de bronze, l'actual Grècia va quedar habitada per pobles emparentats entre si que van crear una identitat comuna, tot i que es governaven de forma independent. Aquestes tribus, que coneixem principalment com a aqueus, eolis, jonis i doris, s'autoanomenaven hel·lens i al seu país li deien Hèl·lade, en honor a Hel·len, heroi mític considerat avantpassat de tots els grecs.
Segons la mitologia grega, Hel·len es va casar amb Orseis, una nimfa de les muntanyes, amb la qual va tenir tres fills: Doros, Èol i Xutos, dels quals descendien les principals ètnies hel·lèniques: els doris (descendents de Doros), els eolis (descendents d'Èol) i els jonis i els aqueus (descendents de Ió i Aqueu, fills de Xutos).
A vegades se'n parla dels pelasgos, que teòricament eren un conjunt de tribus indígenes que habitaven la regió abans de l'arribada dels hel·lens. El terme era molt genèric i s'usava en realitat per esmentar qualsevol tribu de la zona de la mar Egea anterior a la formació dels grecs. Aquests pelasgos, a més, es relacionen amb els arcadis, poble que vivia al centre del Peloponès en època grega i que podem considerar un romanent dels pelasgos. Quan el món grec ja tenia cara i ulls, els arcadis hi estaven integrats, tot i que sembla que mantenien un dialecte propi molt específic a les muntanyes de la seva regió.
 |
| El món grec |
A partir del segle IX a.n.e., després d'una etapa fosca sense escriptura ni cultura urbana, es confirma una personalitat grega general a la zona amb uns mateixos patrons mitològics, religiosos i de pensament. Amb tot, el món grec estava dividit en polis, ciutats-estat independents entre si i, a vegades, enfrontades.
El sistema de govern més comú era l'oligarquia, en què un petit grup selecte de persones acaparaven tot el poder polític. Les monarquies eren escasses i les més importants de la regió van ser la de Macedònia, Epir i el sistema de dos reis d'Esparta, però amb el poder compartit amb una assemblea. La tirania es produïa quan un govern d'una ciutat s'havia fet amb el poder de manera il·legítima, sovint per mitjà de conspiracions i assassinats. Tot i això, els tirans grecs no eren necessàriament governants malvats, tal com s'entén avui dia la paraula. En el cas de la democràcia, que va néixer a Atenes al segle V a.n.e., era un sistema poc comú. Algunes ciutats, com Argos, Rodes i Èritres van provar sistemes similars.
Les ciutats gregues es van ubicar al sud de la península balcànica i als arxipèlags i illes que l'envolten, especialment a les costes de la mar Egea. A més, a través de successives onades migratòries, els grecs van establir colònies que es van convertir en polis a la costa mediterrània d'Àsia Menor (regió que rebria una constant pressió dels perses), i al sud de l'actual Itàlia, que coneixem com la Magna Grècia. També, entre el 900 i el 500 a.n.e., els grecs van establir colònies comercials per tota la Mediterrània, on tenien nombrosos contactes amb les poblacions autòctones. En la mateixa època els fenicis farien el mateix.
 |
| Principals zones gregues |
La geografia de Grècia va influir en gran manera en la seva cultura. Per causa de l'escassetat de recursos naturals i trobant-se envoltat d'aigua, els grecs peninsulars es van veure forçats a navegar per mar per assegurar-se la supervivència. El 80% del territori de Grècia està cobert per muntanyes i pocs rius solquen aquest paisatge rocós. Per aquests motius l'agricultura estava molt limitada.
.png) |
| Principals colònies gregues i fenícies |
Al segle V a.n.e. va arribar l'època clàssica grega, on es va desenvolupar enormement la filosofia, el teatre i altres arts. Però, alhora que l'Hèl·lade assolia el clímax de la seva cultura, es va haver d'enfrontar a conflictes militars de ca l'ample. Primer contra l'Imperi Persa en les conegudes Guerres Mèdiques (499-449 a.n.e.), on guanyarien els grecs.
Atenes, que en va sortir molt reforçada, es va convertir en tota una potència naval i cultural. En aquella època va tenir lloc el govern de Pèricles, un cap militar i polític que va dirigir Atenes (461-429 a.n.e.) i que va convertir la ciutat en el focus principal del pensament i art grecs. També va facilitar la construcció de molts edificis i monuments a l'acròpoli.
Però el paper centralitzador d'Atenes i els tributs que havia de rebre dels membres de la Lliga de Delos (els seus aliats) la van desgastar, perquè es va crear la imatge de ciutat despietada. Esparta ho va aprofitar i s'hi va enfrontar en un conflicte que coneixem com a Guerra del Peloponès (431-404 a.n.e.).
Així la guerra va esclatar entre aquestes dues potències i els seus respectius aliats. Atenes (cap de la Lliga de Delos) i Esparta (cap de la Lliga del Peloponès). Els atenencs fomentaven la democràcia i els espartans l'oligarquia. A més, els espartans vivien allunyats de la filosofia i les arts perquè se centraven principalment en l'àmbit militar i en la seva estricta disciplina. Esparta va ser la vencedora del conflicte, tot i que en realitat tota Grècia va quedar devastada i mai més tornaria a ser la d'abans.
 |
| Reconstrucció de l'Acròpoli d'Atenes Font |
La decadència grega després de la Guerra del Peloponès va ser aprofitada pels macedonis, un poble emparentat amb els grecs, però que eren vistos com a bàrbars. Filip II de Macedònia va conquerir Grècia i el seu fill Alexandre el Gran va conquerir bona part del món conegut aleshores. Els governants i elits macedonis, que havien adoptat la cultura grega, van hel·lenitzar el Pròxim Orient. L'imperi d'Alexandre va quedar repartit entre els seus generals després de la seva mort, i la cultura grega continuaria dominant durant gairebé tres segles en algunes zones, si més no en les classes altes i dirigents. Quan l'Imperi Romà va fer acte de presència, va absorbir una part d'aquests territoris. La resta de regions agafarien camins diferents sota el domini d'altres pobles i perdrien les característiques gregues. L'Egipte hel·lenístic, per exemple, que estava en mans de la dinastia Ptolemaica, cauria davant de Roma el 30 a.n.e. La famosa Cleòpatra VII seria la seva darrera faraona.
LA SOCIETAT GREGA
La societat grega estava dividida en diferents estrats socials. Per una banda, hi havia els ciutadans, que eren homes lliures d'ascendència grega amb drets polítics. Després hi havia els homes lliures sense drets polítics, que acostumaven a ser artesans o comerciants i sovint estrangers. Per acabar, hi havia els esclaus, propietat dels homes lliures.
Les dones, tot i ser lliures, no tenien drets polítics i estaven sotmeses a l'home, a la casa i a la criança dels fills. Amb tot, va haver-hi dones que van aconseguir elevar-se per sobre de les limitacions de la societat grega i guanyar-se un reconeixement durador com a poetes (Safo de Lesbos), filòsofes (Areta de Cirene), líders (Aspàsia de Milet) i metgesses (Agnòdice d'Atenes).
En el camp religiós, en canvi, la figura de la dona tenia molta importància. Atena, la deessa de la saviesa i patrona d'Atenes, destacava com una poderosa figura, beneïda amb intel·ligència, valor i honor. Igual que en la majoria de cultures de l'època, en què l'agricultura era decisiva per a la comunitat, les deesses de la fertilitat eren extremadament importants i especialment venerades, com Demèter i Persèfone.
Els fills dels ciutadans anaven a l'escola on desenvolupaven la lectura, l'escriptura i les matemàtiques. Un cop dominat els conceptes bàsics, els estudis es dirigien cap a la literatura, la poesia i la música. L'atletisme també era un element essencial en l'educació d'un jove. Pel que fa a les nenes, rebien una educació similar als nens, però amb un èmfasi més gran en la dansa, la gimnàstica i el domini de la música, que es podia mostrar en competicions musicals, festivals i cerimònies religioses.
Tot i que l'amor podia estar present als matrimonis, era comú tenir una relació de simple afecte o amistat. La satisfacció sexual es buscava més fora d'aquest àmbit, sobretot en el cas dels marits. Els marits tenien plena llibertat per ser infidels, mentre que la dona ho tenia prohibit. Si un marit enxampava la seva dona amb altre, podia matar l'amant sense por a ser processat per un delicte. S'esperava que totes les dones es casessin i no hi havia, culturalment parlant, lloc per a les solteres.
A la llar familiar, s'esperava que les dones criessin els fills i gestionessin les necessitats quotidianes. Comptaven amb l'ajuda d'esclaus si el marit se'ls podia permetre. No es veia bé que tinguessin contacte amb homes que no fossin família i en general ocupaven el seu temps en activitats d'interior, com teixir. Podien sortir i visitar amigues i podien participar en cerimònies i festivals religiosos públics. Que poguessin assistir o no a les representacions teatrals continua sent un tema discutit pels experts. És més clar que les dones no podien assistir a assemblees públiques, votar o ocupar càrrecs públics. Tampoc heretaven, llevat de comptades excepcions, i no podien fer testament; si una dona moria, les seves pertinences passaven a ser propietat del marit. A més, un home es podia divorciar repudiant la seva dona sense donar explicacions. La família d'ella li retornava el dot i la relació finalitzava.
Com a excepció en el món grec tenim la dona espartana. La seva educació estava totalment planificada per tal de ser una dona forta i una mare excel·lent, i així parir i criar autèntics guerrers. A Esparta les dones tenien més llibertat i feien molt d'exercici a l'aire lliure. A més, la seva capacitat de gestió en el dia a dia era més gran. Amb tot, no participaven en les tasques de govern.
A l'antiga Grècia, en especial a les classes altes, era comú la pederàstia. No era una pederàstia com la que acostumem a entendre avui dia, i no estava regulada i ben vista de la mateixa manera a tot arreu del món grec. A vegades, hi podia haver només un component d'afecte especial i a vegades també eròtic. A Atenes, per exemple, els mestres eren esperonats a vincular-se sentimentalment amb joves d'entre 15 i 18 anys, que eren educats en els àmbits cultural i sexual. Aquestes relacions eren objecte de burla per part de les classes baixes. A Esparta també hi havia aquesta vinculació, tot i que el component eròtic sembla menor i s'enfocava més a l'entrenament militar. Cada polis regulava aquesta pràctica de forma diferent i en alguns casos també les nenes adolescents tenien amants adults. De fet, les nenes se solien casar molt joves, amb 13 o 14 anys. Un cas especial va ser el Batalló Sagrat de Tebes, una unitat militar formada al segle IV a.n.e. per 150 parelles compostes per un soldat adult i un d'altre molt més jove, amb una relació sentimental i sexual entre ells des de feia temps. La seva desaparició va tenir lloc després de la derrota davant de Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre, a la batalla de Queronea l'any 338 a.n.e.
Normalment, l'homosexualitat entre adults d'una certa edat no estava ben vista si eren homes del mateix estatus social, però sí, per exemple, entre un ciutadà i un esclau. Les suposades relacions homosexuals adultes d'Alexandre el Gran van ser descrites segles després de la seva mort i manquen de fonts directes.
L'EXÈRCIT GREC
L'exèrcit grec es basava en la falange, un grup dens de guerrers anomenats hoplites i armats amb llances llargues i escuts entrellaçats. No hi havia entrenament oficial per a un hoplita grec, i era responsabilitat dels comandaments assegurar-se que les seves tropes poguessin lluitar de forma unificada. Filip II de Macedònia va millorar la falange introduint la idea del soldat professional, que rebia un entrenament oficial i regulat. A més, va imposar l'escut més petit i la llança més llarga.
La força de la falange grega residia en la resistència i la disciplina dels soldats que formaven la formació rectangular, que era molt compacta. Un cop formada la falange, els soldats avançaven lentament cap a l'exèrcit contrari, defensant els cops de fletxes o objectes que rebien amb els seus escuts i aguantant la formació amb força per tal de trencar les files de l'altre bàndol. La falange evolucionava en forma d'eriçó o de punxa transformant-se en un ariet per trencar les primeres línies enemigues mentre la cavalleria atropellava els flancs. Aquesta era la seva principal tàctica, tot i que podia tenir variants segons les necessitats del moment. La falange grega va aconseguir la seva màxima eficàcia amb Alexandre el Gran.
LA RELIGIÓ GREGA
La religió es podia trobar en tots els àmbits de la societat grega antiga. Eren comuns els sacrificis d'animals, les libacions i els mites per explicar els orígens de la humanitat. A més, es donava un rostre i comportament humans als déus. En cada ciutat els temples dominaven el paisatge urbà i als festivals i competicions esportives la religió sempre hi estava present. Era possible l'existència d'escèptics, tot i que mai al 100%. Tothom donava per fet que els déus existien i que podien influir en els afers humans.
La religió grega era politeista i englobava una infinitat de déus, cadascun representant una faceta determinada de la condició humana, i fins i tot idees abstractes com la justícia i la saviesa podien tenir la seva pròpia personificació. Els déus més importants, però, eren els déus olímpics amb Zeus al capdavant:
 |
| Representació de Zeus del segle VI a.n.e. Font |
Es creia que aquests déus residien a l'Olimp i haurien estat reconeguts a tot Grècia, encara que amb algunes variacions locals i potser atributs i associacions particulars.
 |
| El mont Olimp Font |
Els déus es van convertir en patrons de les ciutats i eren demanats per ajudar en ocasions difícils, com de guerra. També existien les nimfes, deesses menors o, millor dit, personificacions de la natura lligades a les fonts, els rius, els mars, els llacs, els boscos i les muntanyes. Se les adorava a l'aire lliure o en santuaris petits.
La literatura grega ens ha deixat tot un seguit d'històries i aventures de les seves divinitats, que poden ser bones o dolentes i viure situacions similars a les que poden viure els éssers humans.
Els temples eren el lloc per excel·lència de culte, on els sacerdots feien les cerimònies. En un principi només acollien un altar i poca cosa més, però amb el temps es van convertir en edificis imponents dedicats a algun déu concret. A dins era costum posar-hi una enorme estàtua que el representava, com la d'Atena al Partenó (Atenes) o la de Zeus a Olímpia (santuari situat en un bosc sagrat a la península del Peloponès). A vegades, al voltant d'un temple principal sorgien altres temples dedicats a déus menors i es formava una acròpoli.
 |
| Reconstrucció del Partenó Font |
Els animals sacrificats eren normalment porcs, ovelles, cabres o vaques i sempre del mateix sexe que el déu a qui anaven dirigits. També es feien rituals que consistien en examinar les entranyes dels animals sacrificats per determinar senyals que podrien ajudar a predir esdeveniments futurs.
L'oracle de Delfos va ser un lloc on es creia que hi havia una connexió divina especial i es va considerar sagrat i adient per rebre senyals dels déus. Però les proclames dels seus sacerdots acostumaven a ser ambigües i no gaire clares. En aquest santuari també es trobava el temple d'Apol·lo.
 |
| Santuari de Delfos, abans i ara Font |
Els jocs panhel·lènics eren el nom genèric que designava les competicions esportives i també artístiques que es realitzaven de forma regular en diverses ciutats gregues, amb un clar component religiós, on destacaven els jocs olímpics que se celebraven al santuari d'Olímpia cada quatre anys, on hi havia el temple de Zeus. Aquests actes van comptar amb la presència de visitants d'arreu de Grècia i l'experiència potser s'assemblava més a un pelegrinatge que al fet d'anar-hi com un simple aficionat a l'esport. Durant aquests esdeveniments la guerra estava prohibida i s'havia de garantir el pas lliure dels pelegrins per tot el país.
Tant Delfos com Olímpia van ser dos recintes sagrats ubicats en zones relativament aïllades que eren centre d'adoració i pelegrinatge per a tots els grecs.
PERSONATGES FAMOSOS
Homer (c. segle VIII a.n.e.), suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes de la Ilíada (on es relata part de la Guerra de Troia) i l'Odissea (on s'explica la tornada a casa d'Odisseu després de la guerra, també anomenat Ulisses).
Pitàgores (c.570-c.495 a.n.e.), filòsof jònic expert en barrejar filosofia i nombres. Va crear l'escola pitagòrica formada per astròlegs, músics, matemàtics i filòsofs, i va fer importants aportacions a les matemàtiques.
Sòcrates (c.470-399 a.n.e.), atenenc considerat el fundador de la filosofia occidental, tot i que no va ser el primer ni l'únic de l'època amb tals idees. Encara que no es conserva cap llegat escrit del seu puny i lletra, el seu pensament ha quedat recollit en textos divulgats per un dels seus deixebles més fidels, Plató. És l'autor d'una de les màximes fonamentals de la filosofia: "Només sé que no sé res”.
Plató (427-347 a.n.e.), filòsof atenenc deixeble de Sòcrates i mestre d'Aristòtil. Va tenir una gran influència amb el seu sistema filosòfic, el platonisme, i va crear als afores d'Atenes una institució científica i pedagògica anomenada l'Acadèmia o Escola d'Atenes. Va ser famós, a més, per la seva teoria de les idees, on defensava l'existència de dos mons: per una banda, el món excels i perenne de les idees, per l'altra, l'incomplet i fugaç món de les coses.
Aristòtil (384-322 a.n.e.), nascut a la ciutat macedònia d'Estagira, va ser un dels grans pensadors de la humanitat. La seva lògica i ètica va dominar el pensament europeu durant gairebé dos mil·lennis. Va fer aportacions a diverses disciplines, sempre des de la lògica i el pensament científic. Va estudiar un munt d'àmbits, des de l'anatomia i l'astronomia fins a la geologia i la física, entre d'altres. A més, va ser durant cinc anys mestre d'Alexandre el Gran.
 |
Aquesta línia de temps exclou Egipte perquè, tot i que pertany al continent africà, la seva història ha estat més lligada al Pròxim Orient
