Alexandre el Gran
Un home que es creia descendent dels déus, ambiciós i agosarat, que va muntar un sidral al Pròxim Orient que el va deixar com un dels líders més carismàtics i alhora bojos de la història. Se n'han fet llibres i pel·lícules amb enormes pressupostos i és impossible que als amants de la història no els bulli la sang d'emoció quan en parlen. Ell és: Alexandre el Gran.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
| Macedònia al món grec |
Alexandre va néixer l'any 356 a.n.e. a Pel·la, la capital del regne de Macedònia. Era fill del rei Filip II i de la reina Olimpíada, princesa d'Epir. El pare de la seva mare, Neoptòlem I d'Epir, afirmava ser descendent d'un altre Neoptòlem, fill d'Aquil·les, que va participar en la suposada guerra de Troia explicada per Homer i que hi va ser assassinat pel rei troià Príam, tot i que la realitat i el mite s'hi barregen.
El pare d'Alexandre pertanyia a la dinastia argèada, sembla que originària de la ciutat grega d'Argos. Aquesta va ser la primera dinastia reial de Macedònia, que va començar a governar aproximadament l'any 700 a.n.e. Es veu que els argèades eren una tribu que es va estendre fins a instaurar aquest regne i afirmaven ser descendents del semidéu Hèracles, famós en la mitologia grega. El cas és que Alexandre va créixer creient de tot cor que estava destinat a ser el millor i a governar-ho tot.
Però, abans de continuar amb el personatge, ens aturarem una mica per explicar cosetes sobre Macedònia i el seu pare, Filip II.
MACEDÒNIA
Macedònia era un regne que durant molt de temps no va tenir gaire volada, inestable, una mena de regne satèl·lit de Grècia on tothom hi ficava la mà. Hi havia bons cavalls i molt bona fusta. Els grecs consideraven que els macedonis eren bàrbars. Demòstenes, un famós polític atenenc, deia que no s'hi podia treure ni un bon esclau. La veritat és que els macedonis tenien possiblement un origen dori, per tant, estaven emparentats amb la resta de tribus gregues. Totes parlaven una variant de grec antic, però el fet de viure tant al nord del món hel·lè i l'estret contacte amb pobles com els il·liris o els tracis, que ja tenien fama de bàrbars, els va fer distanciar-se del món grec fins al punt que la seva variant dialectal era difícil d'entendre per algú del Peloponès. Per acabar-ho d'adobar, durant la Segona Guerra Mèdica entre perses i grecs (a principis del segle V a.n.e.), els macedonis es van aliar amb els primers i els van facilitar el pas pels seus dominis. Per a la majoria dels grecs, els macedonis eren púrria.
Amb tot, els macedonis adoraven les principals divinitats del panteó grec i participaven en els jocs olímpics, però mantenien costums arcaics i una forma de viure i governar-se que era mal vista pels seus veïns del sud. El nom de Macedònia sembla que prové de Macèdon, un heroi mític grec. Encara que una altra teoria diu que prové un terme antic que vol dir 'habitants de les terres altes'.
Una cosa curiosa dels macedonis és que un cop acabada la Segona Guerra Mèdica les elits van començar un procés d'hel·lenització, és a dir, d'acostament i retrobament amb la cultura grega en totes les seves expressions. Per dir-ho d'alguna manera, es va instaurar la moda d'assemblar-se als grecs en tot. El propi Alexandre va rebre una educació grega de la mà del famós filòsof Aristòtil, que va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Tot i això, aquesta hel·lenització no va penetrar gaire en la població general.
FILIP II
Filip va néixer l'any 382 a.n.e. i es va fer càrrec del regne amb 26 anys, en un moment força delicat. A més de les picabaralles que hi havia a la família reial per temes successoris, els macedonis portaven el pes de diverses derrotes importants contra pobles veïns, com els il·liris. Però Filip va saber mantenir-se al tron i consolidar la monarquia. Va unir tot el país i va formar un exèrcit permanent ben armat i amb poderoses i innovadores armes de setge. Amb 20.000 soldats i 8.000 més entre genets i tropes auxiliars, va iniciar un ambiciós projecte de conquesta. Primer va vèncer els il·liris i tracis, i va prendre les riques mines d'or i plata d'aquests últims. Després es va endinsar al sud, a Grècia.
Durant més de deu anys els soldats macedonis van recórrer de dalt a baix el territori grec, i amb una barreja de força militar i acords diplomàtics es van fer amb el seu control. Les darreres ciutats rebels, Atenes i Tebes, van ser derrotades en la batalla de Queronea (338 a.n.e.), on el jove Alexandre va destacar notablement.
En la batalla de Queronea, una plana de Beòcia, uns 30.000 soldats en cada bàndol van xocar brutalment i sense un clar dominador durant un temps, fins que la cavalleria comandada per Alexandre va decantar el resultat cap als macedonis.
Filip no va dur a terme represàlies excessivament dures contra aquestes ciutats, que aleshores eren les més fortes de la zona. El que sí va fer va ser fundar la Lliga de Corint, on totes les ciutats gregues l'acceptaven com a líder i cap. Bé, totes no. Esparta no era a dins d'aquesta lliga, però no perquè fos rebel, sinó perquè des de feia temps era una ciutat que havia perdut qualsevol pes en la regió i era considerada de poca importància. Per tant, el fet de no incloure-la en l'acord era més un acte despectiu envers ella.
Un cop Filip va consolidar el seu poder arreu de Grècia, va introduir en la ment de tothom una idea que els unia en un projecte comú: venjar-se dels perses. Durant molt de temps els perses havien estat ficant el cap en els assumptes grecs. No només amb les Guerres Mèdiques, sinó a l'altre costat de la Mar Egea, a l'Àsia Menor, on les ciutats jònies encara estaven sota el seu jou. Així va ser que l'any 337 a.n.e la Lliga de Corint va decidir declarar la guerra als perses i donar el poder total a Filip per fer i desfer com li vingués de gust. L'any següent, va enviar a l'Àsia Menor uns 10.000 homes com a avançament, i va esperonar els seus aliats perquè preparessin una flota conjunta de vaixells per atacar travessant la mar. Però abans que pogués trepitjar Àsia, Filip va ser assassinat a la tardor de l'any 336 a.n.e.
En aquest punt cal recordar la mala maror que hi havia hagut entre Filip i Alexandre. Poc abans Filip s'havia cassat amb una noble local, cosa que el va fer exclamar enmig d'un banquet que per fi podria tenir un successor de pura sang macedònia. Esclar, el jove Alexandre es va agafar una bona empipada, perquè la seva mare, Olimpíada, no era de sang macedònia i, per tant, per a ell va ser un insult de ca l'ample. Tots dos ofesos van exiliar-se a Epir. Al poc temps es van reconciliar públicament amb Filip, però durant un casament entre una filla d'ell i un germà d'Olimpíada es va produir l'assassinat. Tot i que sembla que l'assassí tenia motivacions purament personals, hi ha sospites de còmplices o inductors. El cas és que per a Alexandre va ser ideal aquella situació.
ALEXANDRE EL GRAN
El lleial general Antípater es va afanyar a proclamar-lo rei davant de les tropes i els possibles opositors van ser ràpidament eliminats. Un cop estabilitzada la situació a Macedònia, Alexandre va anar a Grècia per obtenir el reconeixement de les polis. El 336 a.n.e., amb només 20 anys, aquest jove i agosarat rei es disposava a fer-la molt grossa.
Però abans havia d'apaivagar les aigües dels seus dominis. Va lluitar contra tracis, il·liris i celtes al nord, i va sufocar les revoltes d'Atenes i Tebes. Un cop tot semblava a lloc, va organitzar la campanya més impressionant de la història.
El 334 a.n.e., Alexandre va travessar l'Hel·lespont i la primera cosa que va fer va ser acostar-se fins al turó on suposadament havia estat Troia. Allà va homenatjar els herois aqueus que hi havien lluitat gairebé 1.000 anys abans. Després de la batalla del Grànic (al maig del 334 a.n.e.), on els perses van rebre de valent, el rei macedoni va començar a alliberar les ciutats gregues de l'Àsia Menor i va resseguir la costa fins que va decidir endinsar-se a Frígia per prendre la seva capital, Gòrdion. Després d'això, es va dirigir al Llevant, on va tornar a vèncer els perses a la batalla d'Issos (al novembre del 333 a.n.e.). Els sàtrapes de Síria i Fenícia es van rendir de seguida, mentre el rei persa Darius III girava cua, però la ciutat de Tir no es va arronsar.
SETGE A TIR
Tir era una ciutat bastida en una illa a 700 metres de la costa, amb grans muralles de 4,4 km de llargada i 45 metres d'alçada. La seva flota era poderosa i per mar tenia garantida el subministrament de recursos. En total, la ciutat comptava amb uns 9.000 defensors i 80 vaixells de guerra. Per altre banda, sabien que Darius estava reunint un altre exèrcit a Mesopotàmia, més nombrós i millor preparat. Havien de lluitar i defensar-se dels macedonis per guanyar temps!
El primer que va fer Alexandre va ser ensorrar el districte costaner de la ciutat. Desprès, amb les runes, va ordenar la construcció d'una mena de terraplè o espigó que havia d'arribar fins a la porta de la ciutat. Primer, anaven clavant al fons marí troncs de fusta per assegurar l'estructura; i després, a sobre hi posaven tot tipus de runa amb sorra, de tal forma que aconseguien un terra estable. Els tiris van omplir les muralles de catapultes i la flota no deixava d'atacar els obrers, però Alexandre va fer servir dues torres de setge i una mena de cobertura de fusta per protegir els seus i, gràcies a això, el terraplè no deixava de créixer. La ciutat va començar a buidar-se perquè les dones i els fills eren enviats a Cartago, antiga colònia fenícia. Els tiris ho començaven a veure fosc, però encara tenien coses a dir.
Els defensors de la ciutat van idear un vaixell de càrrega modificat, ple de fusta, palla i líquid inflamable per fer-lo topar amb el terraplè i incendiar-lo. I ho van aconseguir! Una part de l'obra més la cobertura i les torres de setge van quedar enrunades. Malgrat tot, Alexandre no va defallir i va manar reconstruir l'espigó més ample i unes torres més grosses. A més, va aconseguir una flota de naus de les conquerides Sidó i Biblos.
Després de diverses escaramusses, la flota tíria va acabar destrossada. Molts mariners, però, van poder fugir nadant a la ciutat. Mentre els macedonis continuaven avançant amb l'espigó, els tiris se les van empescar de mil maneres per defensar-se. Per exemple, recobrien les muralles amb immensos sacs d'algues per amortir l'impacte dels projectils que rebien. També feien servir tridents llancívols que s'encastaven als escuts dels enemics i que eren recuperats alhora que els deixaven sense aquesta protecció. Per acabar, els llançaven sorra fosa que es filtrava sota les armadures i els cremava el cos. El combat era esfereïdor.
Finalment, els macedonis van aconseguir arribar a la muralla de la ciutat, on van obrir un parell de bretxes que van servir per entrar-hi. Després d'una darrera resistència al seu cor, la ciutat va caure. Uns 8.000 homes hi van morir i unes 30.000 persones van ser esclavitzades. A més, uns 2.000 van ser crucificats al llarg de la costa i milers van ser enxampats en vaixells que havien fugit de Tir, però, en aquest cas, van ser perdonats. En total, vuit mesos de setge.
CAP A EGIPTE
Un cop Alexandre va posar en ordre la seva nova situació, es va dirigir a Gaza, on hi havia una important guarnició persa. Però també la va vèncer. El següent objectiu seria Egipte, on va ser rebut amb els braços oberts per causa de l'odi que sentien els egipcis envers els perses.
Durant la campanya, en diverses ocasions el rei persa li va oferir un acord, en què fins i tot arribava a assegurar-li la meitat dels seus dominis i la mà de les seves filles. Però Alexandre ho va rebutjar tot.
A Egipte va fundar la ciutat d'Alexandria i va consultar l'oracle del santuari del déu Amon, a l'oasi de Siwa. La resposta del sacerdot va ser que seria un conqueridor invencible.
LA CONQUESTA DE MESOPOTÀMIA
Un cop satisfet i després d'haver consolidat el seu poder a les regions conquerides, Alexandre es va endinsar al cor de l'Imperi Persa. Darius, que ja havia organitzat un nou exèrcit, el va esperar a Gaugamela, a la vora del riu Tigris, on es va produir el darrer enfrontament entre tots dos contrincants. Per una banda, l'exèrcit persa estava compost de 200.000 soldats de peu i 40.000 genets; per l'altra, el macedoni, amb la formació típica de falange, comptava amb 30.000 soldats de peu, 8.000 genets i 3.000 arquers. La falange macedònia estava composta de piquers, amb llargues llances (sarisses) amb punta de bronze i amb uns suports a l'altre extrem per suportar la càrrega de la cavalleria enemiga. A més, portaven una espasa curta i una daga per al combat cos a cos. L'escut era petit i el portaven lligat a un braç. Per treure profit de les piques, havien de fer servir les dues mans.
 |
En el bàndol persa hi havia tropes de tots els racons de l'imperi, però al bàndol macedoni també hi havia tropes auxiliars amb grecs, il·liris i tracis. L'1 d'octubre del 331 a.n.e es va produir la gran topada.
Durant l'enfrontament, es va crear una bretxa al centre de l'exèrcit persa que va aprofitar Alexandre amb la seva cavalleria. Darius, que es trobava precisament en aquella zona, en va fugir. Alexandre no el va poder perseguir perquè havia d'ajudar el general Parmenió, que juntament amb els seus soldats es trobaven en greus problemes en un altre sector de la batalla. De tota manera, finalment l'exèrcit persa es va dispersar i Alexandre va ser proclamat vencedor i rei d'Àsia, que era com els macedonis anomenaven a l'Imperi Persa.
Un cop es va apaivagar la situació, el triomfant rei macedoni es va dirigir cap a la gran Babilònia, ciutat mítica de Mesopotàmia, la gran desitjada. El seu sàtrapa el va rebre sense pegues i la ciutat sencera el va aclamar mentre hi entrava amb els seus homes. Alexandre va ser generós i benèvol, i es va vestir a l'estil reial asiàtic. D'aquesta manera, es deixava veure com el legítim successor de la dinastia aquemènida dels perses.
CAP A PÈRSIA
Després de gaudir durant un mes de la disbauxa babilònica, els macedonis van anar a Susa, on hi havia la residència d'hivern de Darius i un piló de riqueses guardades. De fet, mai havien vist tant d'or i plata! A més, a Susa hi havia el tron oficial persa, on Alexandre hi va seure amb gest decidit.
La següent parada seria Parsa (Persèpolis), ciutat reial i amb molts edificis nobles. Però abans va haver de vèncer les tropes del sàtrapa de la ciutat, Ariobarzanes, a la batalla de les Portes Perses (al gener del 330 a.n.e.), un pas en forma de congost que era necessari travessar per arribar a Persèpolis. En aquest cas, els soldats van poder fer el que els rotava, perquè Alexandre els va donar llibertat per saquejar-la i per matar i violar a dojo. Com a pretext deia que era el preu de la venjança pels abusos de Darius I i Xerxes I, durant les intrusions en Grècia que havien fet en el seu dia, les que coneixem com a Guerres Mèdiques.
Després de passar-s'ho en gran durant uns mesos i d'incendiar el principal palau de la ciutat, els macedonis van anar a Pasargada, una l'altra capital persa. Aquest cop, Alexandre va respectar la ciutat, i fins i tot va retre homenatge a Cir II el Gran, fundador de l'imperi persa, a la seva tomba. Aquest líder, curiosament, era vist per Alexandre com un gran conqueridor i el tractava gairebé com a un mite.
La següent capital que va "visitar" va ser la meda, Ecbàtana. Allà hi va posar ordre en les seves tropes, ja cansades després de quatre anys de campanya. Tot i que deixava una guarnició en cada ciutat important que conqueria, el gruix de l'exèrcit encara anava amb ell. Alexandre va oferir al grup de mercenaris grecs i tessalis tornar a casa amb una bona paga i guies. Molts d'ells ho van acceptar. La resta va descansar durant unes setmanes més fins que van marxar un altre cop en la recerca de Darius.
Passades unes tres setmanes, a la regió de Pàrtia, els macedonis van arribar a un campament on un grup de nobles tenien Darius com a ostatge per tal de negociar una rendició. Però Bessos, el sàtrapa de Bactriana, el va assassinar i va fugir per proclamar-se emperador. Alexandre va trobar Darius mort. Va plorar a sobre d'ell i li va fer un enterrament propi d'un sobirà. Ell era així. A més, va prometre un càstig exemplar per al culpable. I ho va complir un any després quan Bessos va ser enxampat i executat públicament després de tallar-li el nas i les orelles, tal com manava la tradició local.
En aquest punt, Alexandre ho tenia tot per considerar-se rei legítim i emperador. Va començar a acceptar en les seves tropes soldats perses i d'altres indrets de la regió. Anava vestit com un rei oriental i tot plegat va fer créixer les reticències dels seus homes de confiança. La mala maror hi començava a arrelar. Però el detonant de les crítiques i els rumors va ser la imposició de la salutació persa al rei. Qui es presentava davant d'Alexandre havia de doblar els genolls i abaixar el cap en senyal de submissió. Dependent del rang de la persona, aquesta havia de llençar-li també un petó. Aquest protocol, que era ben vist pels perses, era interpretat pels macedonis com una humiliació. Després d'una protesta oficial dels seus vells camarades, aquesta salutació només va ser obligatòria per als bàrbars. Però la relació amb ells quedaria tocada per sempre.
Alexandre va haver de bregar amb dues conspiracions per matar-lo. Totes dues van ser reprimides amb molta duresa. En la primera fins i tot va matar el vell Parmenió, un veterà en innombrables batalles. Per què? El seu fill, Filotes, general i amic, es va assabentar de la conspiració, però no va fer res per aturar-la. Quan els promotors del pla van ser enxampats i executats, Filotes es va enfrontar a un judici davant dels soldats que va acabar amb l'aclamació popular de treure-li la vida. Aquest home era, després del seu pare, el noble de més alt rang. Parmenió, que es trobava a Ecbàtana, va rebre un missatge amb tots els detalls. Mentre el llegia va ser mort per la seva guàrdia. S'ha de dir que, tot i el recorregut militar d'aquest home, se sabia que discrepava molt de la manera de comportar-se d'Alexandre.
Poc després, en un sopar on corria l'alcohol i la disbauxa, Clit, un altre important general i amic de la infantesa del rei macedoni, es va vantar de haver-li salvat la vida en una batalla al començament del viatge i va alabar Filip amb una desmesura intencionada. En un rampell d'ira, Alexandre el va travessar amb una llança. El jove emperador se'n va penedir fins el punt d'intentar treure's la vida, intenció que els seus fidels van frustrar. Va passar tres dies tancat sense voler menjar res.
Mesos després, la segona conspiració va enterbolir el lideratge d'Alexandre. En aquest cas va ser un grup de joves soldats, fills de nobles macedonis, que pertanyien a la guàrdia del dormitori del rei. De casualitat no van aconseguir el seu objectiu, perquè la nit en què havien planificat l'assassinat Alexandre no hi va anar a dormir. Un d'ells ho va confessar tot. Tant el delator com la resta van ser apedregats. El seu educador, i nebot d'Aristòtil, com que no va poder provar la seva ignorància del cas, va ser torturat i executat sense judici.
Entre aquestes dues conspiracions van passar tres anys, des del 330 fins el 327 a.n.e. Va ser una època molt dura de continus enfrontaments amb tribus inhòspites i en terres allunyades de la civilització que coneixien. Tothom estava ja una mica fins el capdamunt de pul·lular per aquelles regions. Pocs eren fidels en cor i ment a Alexandre, entre els quals es trobava el seu millor amic, Hefestió.
En aquest punt, Alexandre va prendre com a esposa Roxana, filla del sàtrapa de Sogdiana. Tot i estar-ne enamorat, aquest matrimoni va ser també una estratègia política. Però els seus camarades no ho van veure amb bons ulls.
LA CONQUESTA D'ÍNDIA
Per als grecs i macedonis l'Índia era una terra summament inhòspita, amb multitud de tresors i amb monstres de tota mena. En la seva ment es tractava de la fi del món.
Després de travessar l'actual Afganistan fundant, com havia fet fins aleshores, diverses ciutats anomenades Alexandries, i sotmetent pobles i tribus, tot estava preparat per arribar al riu Indus i endinsar-se totalment al Panjab (regió dominada per l'Indus i els seus afluents).
Alexandre havia engrossit les seves tropes amb mercenaris de diverses regions asiàtiques que ja estaven sota el seu jou. Des de genets fins a soldats entrenats en la formació de falange macedònia. A més, va preparar un bon arsenal de màquines de setge. En total, uns 100.000 soldats i 15.000 genets. Era la primavera del 327 a.n.e. El seu objectiu: arribar a l'extrem oriental, a l'oceà més llunyà i desconegut per a ells.
Un cop travessat les altes muntanyes de l'Hindu Kush, els macedonis conquerien i celebraven festes a tot arreu per mantenir l'ànim. També van travessar l'Indus i, poc després, el riu Jhelum (en grec, Hidaspes). A l'altra banda, s'hi va trobar un gran exèrcit sota el comandament del rei Poros (Puru) de Paurava, que va oferir a Alexandre l'última gran batalla de la seva vida. Amb 50.000 guerrers, 200 elefants mascles de fins a cinc tones de pes i 200 carros de guerra s'hi va enfrontar. A sobre de cadascun dels elefants hi havia quatre soldats amb arcs i javelines. Els seus ullals estaven enfundats en ferro esmolat.
En un principi, els cavalls d'Alexandre es van espantar molt davant d'aquest animalots, però les falanges van fer la feina bruta d'atacar-los amb tot i van aconseguir que es descontrolessin. El camp de batalla es va convertir en un desgavell i els elefants en van fugir a la desbandada. Llavors, les tropes de Poros no van poder contenir l'avanç macedoni i es van rendir. Com que Alexandre va quedar impressionat de la valentia del rei indi, el va tractat amb benevolència i el va mantenir al poder com a aliat.
Poc després va morir l'estimat cavall d'Alexandre, Bucèfal, que l'havia acompanyat des de Macedònia, tot i que no se sap segur si va ser per ferides de guerra en aquesta darrera batalla o simplement de vell, o una mica de tot. En el seu honor va fundar una nova Alexandria: Alexandria Bucèfala (Bucefàlia).
Alexandre va continuar decidit amb la seva dèria d'arribar a la immensa mar desconeguda. Quan va arribar al riu més oriental del Panjab, l'actual Beas (en grec, Hifasis), es va adonar que encara li quedava un bon tros per arribar a la fi del seu viatge, tal com desitjava. Es va assabentar per la gent local que hi havia un gran desert, més terres i un gran riu (el Ganges), amb l'Imperi Nanda esperant-lo. Però a ell res li aturaria. Així que va demanar la posada en marxa dels seus homes.
Ara ja era un sentiment generalitzat de no aguantar més per la llunyania de la pàtria i la duresa d'una campanya que semblava infinita. Tots el veterans es van posar d'acord a demanar a Alexandre que permetés la tornada a casa. El nucli dur de l'exèrcit es negava en rodó a continuar. En un principi, Alexandre els va retreure la seva actitud deslleial i els va etzibar que seguiria camí cap a l'est només amb les tropes asiàtiques. L'empipada que portava a sobre era de les grosses. Però després de tres dies de profunda reflexió, Alexandre hi va cedir i va ordenar la tornada a casa de tothom. Després de vuit anys de viatge i més de 20.000 km recorreguts, la campanya havia arribat a la seva fi. Alexandre va perdre únicament davant dels seus propis soldats.
Un cop sabuda la notícia, els soldats van començar a aclamar el seu rei amb crits d'alegria, amb plors i amb l'esperança de tornar a casa sans i estalvis. Però la tornada seria un infern pitjor que l'anada.
%20(1).png) |
| Ruta principal d'Alexandre d'anada i tornada amb les principals batalles |
LA TORNADA A CASA
En primer lloc van tornar a l'Indus i van seguir el seu curs fins a la desembocadura. Una part de l'exèrcit anava en més de 2.000 embarcacions de diversa mena i calat i 80 vaixells de guerra. L'altra, feia el camí a peu mentre lluitava amb les tribus amb què topava. Un cop arribat al delta de l'Indus, Alexandre va organitzar el viatge a Babilònia. Va dividir les seves tropes, on també hi havia milers de dones i nens productes de la llarga campanya, en tres expedicions amb rutes diferents. Una d'elles cap a Pèrsia, rumb nord-oest, travessant Aracòsia i Drangiana. La segona exploraria la via marítima en direcció al golf Pèrsic. La tercera, on anava Alexandre amb el gruix dels seus homes, dones i nens, aniria a prop de l'oceà travessant el temible desert de Gedròsia.
Tothom va patir molt durant la tornada, però qui més va rebre de valent va ser el grup que acompanyava Alexandre. El territori de Gedròsia era molt dur i tenia molta mala fama. Potser per això Alexandre el va triar, com a repte, o per donar una lliçó als seus soldats. Durant els dos mesos de marxa per aquest indret, molts van morir sedegosos o famolencs. De tota la gentada que va sortir de la desembocadura de l'Indus, només en va sobreviure una quarta parta (uns 15.000), i en males condicions. Es creu que hi van morir uns 45.000 components de l'expedició.
Poc després, a finals del 325 a.n.e., Alexandre es va reunir amb el grup que venia per mar a les fèrtils terres de Carmània, també en unes condicions pèssimes i amb moltes baixes. L'altre grup, que venia per la zona d'Aracòsia i Drangiana, també hi van arribar, en aquest cas, sense gaires incidències. Tots plegats van plorar de goig pel retrobament. Tot seguit, es van refer de les penúries amb molt de menjar, beure, festes, desfilades i sacrificis als déus.
Però el viatge de tornada encara no havia acabat. Cada grup va emprendre la marxa cadascun pel seu camí fins arribar a Susa. Mentre Alexandre travessava les muntanyes properes a Pasargada i Persèpolis, va haver d'enfrontar-se al desori, la corrupció i la tirania que s'havia instal·lat als territoris conquerits durant els sis anys de la seva absència. Un cop a Susa, va fomentar els casaments mixtos i la total integració a l'exèrcit de perses i macedonis. Alexandre en va posar l'exemple amb dues noves esposes. La barreja matrimonial (uns 10.000 casaments) tenia com a objectiu establir una nació unida entre hel·lens i bàrbars.
Pel que fa a l'àmbit militar, la infanteria macedònia no arribava als 25.000 soldats i la cavalleria només eren uns 2.000 genets. Per això calia reforçar les tropes amb gent local i, per tal que l'estratègia fos exitosa, calia tractar tothom com a iguals. Alguns dels capitans i soldats d'Alexandre no van veure amb bons ulls aquestes decisions. A més, poc després va decidir "jubilar" els veterans que per la seva edat o ferides ja no podien servir-li com esperava. Però ells s'ho van prendre de mala manera. La revolta estava a punt d'esclatar i Alexandre hi va haver d'adreçar-se amb un discurs molt dur. Els esvalotadors més persistents van ser detinguts i executats. La resta, finalment, es va disculpar i va fer les paus amb el seu líder i rei. Uns 10.000 veterans van tornar a Macedònia. Per evitar problemes, Alexandre va enviar a les ciutats gregues l'ordre d'acceptar-los sense cap queixa.
A la tardor del 324 a.n.e., a Ecbàtana, Hefestió va emmalaltir greument amb molta febre i va morir. El sotrac per a Alexandre va ser immens. El seu millor amic, i amant segons alguns, a més de cap de la seva guàrdia personal, entre altres títols rebuts generosament, deixava un buit enorme al seu cor. El desolat rei va dejunar durant tres dies, va condemnar a mort el metge que li havia atès i va proclamar un període de dol a tot l'imperi. El cos del seu amic va ser embalsamat i portat a Babilònia, on seria dipositat en un majestuós monument funerari.
MORT D'ALEXANDRE
Alexandre va establir la seva cort a Babilònia, on cada cop es comportava més com un autèntic emperador oriental, assegut al seu tron d'or, amb la llarga túnica persa, la diadema reial i el ceptre. La seva imatge cada cop agafava un to més diví i deshumanitzat. Envoltat de riqueses, la seva cort estava formada per milers de soldats i servidors amb vestimentes de colors brillants fets amb les millors teles. A finals del 324 a.n.e., Alexandre va difondre per tota Grècia la petició de ser reconegut com a un déu. Mentrestant, la majoria del seus generals i capitans seguien vestint com a macedonis i rebutjaven seguir el model orientalitzador del seu rei.
El 323 a.n.e. es presentaven davant d'Alexandre tota mena d'ambaixadors de multitud de pobles, de dins i de fora de l'imperi. Fins i tot de la llunyana i desconeguda Ibèria, de Cartago i Roma. Tothom tenia un gran respecte i por d'aquest governant divinitzat amb fama d'aconseguir-ho tot.
Però el seu cap no s'aturava i ja planifica noves conquestes. Va construir una enorme flota i va organitzar un impressionant exèrcit amb soldats d'arreu dels seus dominis. Malauradament per als seus somnis, poc abans de l'estiu del 323 a.n.e., Alexandre va emmalaltir. Va passar molts dies enllitat i amb febre a dins del palau de Nabucodonosor II, el llegendari rei babiloni. Finalment, el 10 de juny, la mort el va vèncer.
De què va morir Alexandre? No se sap pas. Sempre hi han hagut teories que van des de l'assassinat fins a la malària. Però com passa amb altres morts de personatges de l'antiguitat, sovint no sabem el perquè o la causa exacta. Molts símptomes, com la febre, els vòmits, o el cansament extrem són típics en multitud de malalties. El destí del seu cadàver va ocasionar diverses picabaralles entre els seus lleials, fins que va acabar a Alexandria d'Egipte, on seria adorat com un déu durant segles, fins que va desapareixer durant el segle III o IV en plena decadència romana. Des d'aleshores no se sap on para el seu cos.
DIVISIÓ DE L'IMPERI
Després de la mort d'Alexandre es va generar una sèrie de conflictes bèl·lics entre els seus generals per tal de repartir-se l'imperi. Sense cap fill considerat legítim i amb l'assassinat dels possibles hereus de sang, inclosa la mare Olimpíada, el panorama va ser enrevessat i amb nombroses disputes. La Guerra dels Diàdocs (successors) va durar uns 30 anys. Finalment, l'imperi es va repartir entre Cassandre (Macedònia), Lisímac (Tràcia), Ptolomeu (Egipte) i Seleuc (Mesopotàmia). Amb la mort de Lisímac, el seu regne es va repartir entre un altre general d'Alexandre, Antígon, i el regne selèucida. Antígon també arrabassaria Macedònia a Cassandre. La dinastia antígona finalitzaria amb l'arribada dels romans. En el cas de les dinasties ptolemaica d'Egipte i la selèucida de Mesopotàmia, totes dues també van desapareixer també sota el poder de Roma poc després, al segle I a.n.e.
 |
