La higiene a l'edat mitjana
Sempre s'ha dit que a l'edat mitjana la gent era molt porca i no es banyava. Què hi ha de cert en tot això?
 |
Bé, a l'edat mitjana no hi havia la higiene d'avui dia, esclar, però tampoc eren tan bruts com a vegades es diu. Posem-hi una mica de seny.
A vegades, per exemple, s'ha dit que els casaments es feien al juny perquè al maig es produïa el primer bany de l'any i així s'aprofitava que l'olor encara no era massa desagradable. Això no és cert! Un casament podia tenir lloc en qualsevol època de l'any. A més, durant l'any la gent es banyava sovint.
Els metges recomanaven banyar-se, fins i tot per curar malalties com els refredats, i deien que era bo rentar-se bé els cabells amb aigua i herbes medicinals un cop cada tres setmanes, si més no. També es recomanava tenir un recipient amb aigua per rentar-se la cara i les mans cada matí, i la majoria així ho feia.
El sabó ja es coneixia i es feia servir des del segle VIII gràcies a la influència musulmana. Progressivament, de forma més o menys regular, el seu ús es va estendre per Europa. A partir del segle XII, per exemple, ciutats com Marsella, Gènova i Venècia, es van convertir en centres importants de producció de sabó. Aquests llocs van desenvolupar tècniques eficients de fabricació. Amb tot, no era un producte precisament barat, així que no tothom se'l podia permetre, però aquell sabó era molt més similar al sabó actual que al que feien servir cultures més antigues, com la romana.
Les famílies riques podien gaudir de banys privats, mentre que la resta de la població, en el cas de les ciutats, tenia l'opció dels banys públics. A l'Europa medieval, els banys públics tenien arrels en les termes romanes, que havien sigut centres socials i d’higiene molt populars a l’antiguitat. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, algunes ciutats europees van mantenir aquesta tradició, especialment a les zones que havien estat més influenciades per Roma. A l’alta edat mitjana (segles V-X), encara es podien trobar banys públics, tot i que amb menys esplendor que en època romana.
 |
| Representació d'una família adinerada medieval |
Durant els segles XII i XIII, els banys públics van experimentar un cert renaixement a Europa, especialment a les ciutats més grans. Aquests banys eren llocs on la gent podia rentar-se, però també eren espais de socialització. Normalment, eren freqüentats tant per homes com per dones.
Els banys públics medievals solien tenir sales amb aigua calenta, tèbia i freda, similar als antics banys romans. L’aigua s’escalfava mitjançant forns de llenya. A més de les instal·lacions per banyar-se, molts banys oferien serveis addicionals com massatges, barberia i, en alguns casos, menjar i begudes. La gent també hi anava per parlar, relaxar-se i gaudir del temps lliure.
En algunes regions, els banys es van associar amb activitats menys acceptades socialment, com el joc o la prostitució, cosa que va contribuir a la seva mala reputació. Per això, cap a finals de l'edat mitjana, van agafar mala fama i l'obsessió religiosa va fer la resta. En època de Jaume I el Conqueridor, es va prohibir que els banys s'usessin els diumenges i el divendres sant. Alhora, es va ordenar que els homes no es banyessin el mateix dia que les dones i viceversa. A Castella estava estipulat que els banys es destinessin als homes dimarts, dijous i dissabte; i a les dones dilluns i dimecres; divendres i diumenge quedaven a disposició dels jueus.
A partir del segle XIV, l’Església va començar a criticar obertament els banys públics per considerar-los immorals. Es creia que promovien la promiscuïtat i el pecat. Aquesta pressió moral va portar al tancament de molts banys, especialment a les zones més influenciades per l’Església. Si la neteja resultava en un plaer carnal, doncs calia evitar-la. Aquesta idea va ser portada a l'extrem per fanàtics que eren capaços de viure amb polls i puces expressament, perquè així demostraven la seva puresa carnal davant de Déu, com una mena de martiri. A més, arran de la pesta negra es va creure que l’aigua calenta obria els porus de la pell, facilitant l’entrada de malalties.
Pel que fa a la gent rural de l'edat mitjana, qui vivia a prop d'un riu no tenia problema d'anar-hi i fer la remullada. De fet, també cal dir que la gent solia rentar-se la roba. Els pobres potser només tenien una muda, però quan podien la rentaven. Si n'aconseguien una altra, les alternaven cada cert temps. Les dones acostumaven a ser les responsables de rentar la roba en rius o safarejos, tal i com es feia en molts pobles de casa nostra fins fa no gaire. En l'època medieval, usaven mitjans molt senzills, a base de fregar, raspallar i batre la roba.
Per tant, podem dir que els europeus de l'edat mitjana eren conscients del valor de la higiene, tot i que, evidentment, no al nivell d'avui dia. Si n'hi havia que refusaven banyar-se, era més per fanatisme religiós que per una simple manca de consciència, o per por a les xafarderies que qüestionessin la seva moralitat, sobretot en el cas dels banys públics.
Durant l'edat moderna, curiosament, la gent es banyaria menys que a l'edat mitjana. En lloc de banyar-se, es preferia treure's la brutícia amb el cos eixut i usar perfums i roba neta per mantenir una aparença d’higiene. Aquesta pràctica es faria especialment comuna entre les classes altes.
Cada cop hi ha més idees sobre l'edat mitjana que s'estan polint per tal de tenir un punt de vista més equilibrat sobre aquesta època. Comparteix aquest article amb qui vulguis i fes-ne divulgació!
