Els perses
Una de les coses més sorprenents dels perses és la rapidesa amb la qual van passar de ser una tribu desconeguda a ser un immens imperi. Famosos per ser els dolents de les guerres mèdiques contra els grecs, van controlar un batibull de pobles i cultures de tota mena amb tolerància i mà de ferro alhora.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
| Imperi persa i satrapies |
La civilització coneguda com a Pèrsia obté el seu nom de la regió de Persis, que es troba al nord-oest de l'Iran, en la moderna regió de Fars. Va ser allà on la tribu iraniana pasargada, de vegades coneguts com els parsua, van decidir establir-se definitivament al segle VII a.n.e. després d'una llarga i lenta migració. La ciutat que hi van construir, anomenada també Pasargada, seria el seu centre cultural i polític.
Un cop assentats, els perses es van convertir en vassalls d'altres grups més poderosos, en especial dels medes, que s'havien establert a Mèdia, més o menys a la mateixa època que els veïns ho feien a Persis. Tots dos pobles eren molt similars, parlaven una llengua de la branca iraniana i es podien entendre força bé. En aquesta branca, també hi trobem els cimmeris, els parts i els escites. Tots formen part de l'univers lingüístic indoeuropeu, com el català, l'anglès, el francès, l'alemany, etc.
Perses i medes, a més, tenien una religió similar i peculiar. Aquesta religió no tenia déus. En canvi, entenien que la vida a la Terra estava controlada per una sèrie de dimonis sense nom que eren responsables de totes les coses terribles que poden definir l'existència. També adoraven el foc com la seva principal deïtat. Ara bé, a mesura que els perses eren cada cop més influents, van començar a adaptar algunes de les pràctiques religioses d'altres cultures iranianes de la regió. Aquest procés va donar lloc finalment al zoroastrisme.
L'altiplà iranià va condicionar molt la vida dels perses. Les muntanyes envoltaven gairebé tota la regió i hi havia diverses zones desèrtiques. Més concretament, a Persis, les terres fèrtils s'hi trobaven principalment entre els cims, i les precipitacions no eren abundants en cap època de l'any. L'agricultura tradicional no era comuna i la gent feia servir la cria de bestiar com a principal font d'ingressos. Amb tot, s'ho van manegar per tal de florir com a civilització.
Després de la caiguda dels assiris a finals del segle VII a.n.e., els perses es van mantenir com a vassalls dels medes, però per poc temps. Va sorgir a Persis una família que prendria el poder d'una forma aclaparadora: els aquemènida. Aquesta dinastia seria capaç de rebutjar el control meda cap al 550 a.n.e. gràcies al seu líder Cir, conegut com a Cir II el Gran. Seria el principi d'una llarga història imperial.
CIR II EL GRAN (559-529 a.n.e.)
Els babilonis i els medes s'havien unit per acabar amb Assíria a finals del segle VII a.n.e., i de debò ho van aconseguir. Però aquesta aliança era molt feble i tant bon punt es van repartir el botí assiri la mala maror hi va a aparèixer. Temps després, l'any 559 a.n.e., Cir va ser coronat rei dels perses. La seva capital seria Pasargada. Com que no es volia conformar amb el paper de rei secundari, va començar a guanyar-se el suport de totes les tribus de la zona per revoltar-se contra Mèdia. Però el principal suport que va aconseguir va ser el de la Babilònia caldea, que en aquell moment dominava Mesopotàmia, no sense problemes un cop passada l'època gloriosa de Nabucodonosor II, que acabava de morir feia poc. El 555 a.n.e. perses i babilonis van llençar diversos atacs contra els medes que els van fer retrocedir i desocupar moltes terres. Així Cir se'n va independitzar i va enfortir la seva posició. Fins i tot va conquerir la capital meda, Ecbàtana.
Però, esclar, quan Cir va dominar els medes, també es va fer governant dels territoris que ells controlaven fins llavors, alguns d'ells, territoris que els babilonis cobejaven des de feia temps. Per tant, de seguida la bona relació entre totes dues potències va desaparèixer. I què va pensar Cir? Doncs que ara tocava conquerir Babilònia. Però primer va anar fins a Lídia, a l'extrem oest, a l'actual Turquia. Va trigar gairebé tres anys en reunir les seves tropes i posar fil a la agulla en una campanya de enormes dimensions.
 |
| Representació de Cir II amb la inscripció: "soc el rei Cir, aquemènida". Font |
Lídia no era un regne gaire poderós, però per als grecs era una zona estratègica molt important. Per una banda hi havia la connexió amb la Mar Negra i, per l'altra, era un territori que servia com amortidor entre ells i les potències mesopotàmiques. Egipte també vigilava molt aquesta regió i no dubtava en oferir ajuda quan els lidis es veien amenaçats.
Quan el rei lidi, Cresos, es va veure amenaçat pels perses, va demanar ajuda a babilonis, egipcis i grecs i, alhora, va llençar un atac contra Cir abans de l'arribada de reforços com estratègia defensiva. Però Cir no va respondre a mata-degolla i, en comptes d'això, va intentar provocar una rebel·lió dins del regne lidi apel·lant als jonis, grecs que vivien a les costes d'Àsia Menor sota la influència de Cresos. Però la idea no va donar fruit i el 547 a.n.e. Cir es va endinsar en Lídia fins a prendre la capital, Sardes. Cresos va morir i el regne de Lídia va desaparèixer. En aquest punt l'Imperi Persa ja s'estenia des de l'altiplà iranià fins a Àsia Menor.
El xoc cultural un cop els perses van controlar Lídia va ser fort. Els lidis estaven força hel·lenitzats i això els allunyava moltíssim de les tradicions i pensaments mesopotàmics i iranians. Des de llavors la rivalitat entre perses i el món grec només faria que créixer. Els perses menystenien profundament qualsevol tret hel·lè.
Ara tocava posar la mirada a Babilònia. Cir no es va arronsar i, set anys després de conquerir Lídia, va organitzar l'atac contra la ciutat caldea.
 |
| Ensenya de Cir II el Gran Font |
Babilònia es trobava en un moment delicat amb molts enfrontaments interns. Enmig d'un batibull ètnic, els caldeus portaven molts anys identificant-se com els veritables babilonis, i això els feia topar amb altres grups que se sentien menystinguts. El rei del moment, Nabònides, i el seu fill Belsatsar, tampoc eren ben vistos pels sacerdots per causa de discrepàncies religioses. Tot plegat va ocasionar una ràpida adaptació al model persa un cop la ciutat va caure en mans de Cir. Segons sembla, aquesta caiguda es va produir sense gaire batalla. Els perses van desviar el curs de l'Eufrates per tal de buidar el fossat que protegia la ciutat i, un cop aquest fossat era transitable, van aconseguir arribar a les portes que, a més, estaven obertes de bat a bat. Els babilonis benestants, amb la reialesa inclosa, estaven de festa grossa i l'atac els va enxampar tan confiats com desprevinguts. Babilònia va caure amb una facilitat esbalaïdora el 539 a.n.e.
 |
| El cilindre de Cir II, una escriptura cuneïforme contemporània que el proclama com rei legítim de Babilònia Font |
Durant els següents 10 anys, Cir es dedicaria a consolidar la seva autoritat als seus dominis i, un cop mort en batalla, el seu fill Cambises, conegut com a Cambises II, va assumir el poder. En només 30 anys Cir havia assolit el control d'una immensa regió multicultural. Havia passat de ser simplement un líder tribal a ser l'amo de tot un imperi.
 |
| Tomba de Cir II, a Pasargada Font |
CAMBISES II (529-522 a.n.e.)
Tres anys després de seure al tron per primera vegada, Cambises va llençar una campanya contra Egipte. Assiris i babilonis ja l'havien conquerit en el passat, però sense poder estar-s'hi gaire temps. L'any 525 a.n.e., els perses hi van entrar i van aconseguir la primera victòria. En aquell moment la capital egípcia era Memfis, ciutat que va ser assetjada i presa, i el faraó era Psamètic III, que tot i ser perdonat en un primer moment va acabar executat per intentar rebel·lar-se. Després d'això, Cambises va continuar conquerint ciutats i altres pobles, com Líbia, mentre Tebes en feia de base. També va enviar un exèrcit Nil amunt en direcció a Etiòpia.
Però a Líbia els soldats perses van patir un desastre provocat per una tempesta de sorra, o aquesta és la teoria més acceptada. I a l'altre cantó mai van poder arribar a la capital etíop per causa de manca de subministrament de recursos i el clima càlid extrem. Igualment, Cambises no trigaria gaire a morir. No se sap ben bé com va ser; sembla que per un accident amb la seva espasa que li va ocasionar gangrena i la mort, però també es creu que va ser assassinat. L'any 522 a.n.e el tron persa quedava lliure.
Hi va haver dos pretendents al tron: un tal Gautama que afirmava ser Smerdis, el germà petit de Cambises II, i Darius, un noble militar que havia liderat els Immortals. Els Immortals eren una colla de 10.000 soldats professionals que formaven el nucli dur de l'exèrcit persa, a més de ser la guàrdia reial.
En un principi Gautama va convèncer gairebé tothom i es va proclamar rei. Babilònia, Mèdia i Lídia li van donar suport de forma generalitzada. Però Darius afirmava que Gautama era un impostor perquè el veritable Smerdis havia estat mort pel propi Cambises en una picabaralla familiar, tot i que l'afer va quedar amagat al poble. A més, defensava que ell provenia d'una branca secundària dels aquemènides, cosa que li donava el dret a reclamar el tron.
L'embolic estava servit i la guerra civil també, una guerra que va durar dos anys. Finalment, Darius, amb l'ajuda d'un grup de nobles i militars afins, va apressar i matar Gautama. Després d'això, va aconseguir sufocar diverses revoltes de lleials al "germà" de Cambises i el 520 a.n.e. el conflicte es va apaivagar.
Darius es va casar amb dues filles i una neta de Cir, per reforçar el seu dret a la Corona, i es va apoderar dels harems de Cambises i Smerdis. L'admirable tasca de govern que va desenvolupar els anys següents va esborrar qualsevol ombra sobre la seva possible il·legitimitat. Darius, Darayarahush en la seva llengua natal, es guanyaria el mateix sobrenom de Cir, el Gran.
DARIUS I EL GRAN (522-485 a.n.e.)
Darius I tenia en el seu poder un enorme territori de tres milions de quilòmetres quadrats amb uns deu milions de súbdits, i necessitava dotar-lo d'una administració eficient en tots els sentits. I s'hi va posar de valent. Va modelar l'imperi fins a arribar a una organització que quedaria plenament consolidada i que el propi Alexandre el Gran copiaria quasi dos segles després. Per tant, la seva obsessió no va ser eixamplar els seus territoris, sinó enfortir-los.
 |
| Relleu de Darius I, a Persèpolis Font |
Tot i que les satrapies ja existien d'abans, Darius les va refermar especialment. En va formar 23, amb una notable autonomia. Aquestes satrapies, governades per un sàtrapa escollit pel rei d'entre la noblesa, havien de pagar tributs i aportar soldats al poder central. Els sàtrapes podien parlar en nom del rei i eren els jutges principals de la seva regió. També eren els principals responsables d'assegurar el seu territori. Un general i un secretari eren els representants reials de l'exèrcit i de l'àmbit civil respectivament.
També hi havia espies secrets anomenats ulls i oïdes del rei, una mena de vigilants i delators que s'asseguraven que no arrelessin conspiracions ni revoltes. A l'exèrcit, a més dels Immortals, hi havia un gruix de soldats perses que, per primera vegada, començaven a barrejar-se amb unitats procedents d'altres zones sotmeses.
Cir havia privilegiat la ciutat meda Ecbàtana, la persa Susa i, sobretot, Pasargada, la capital tradicional. Darius va conservar l'estatus de seus imperials d'aquestes ciutats, així com el de Babilònia, la favorita de Cambises, però va atorgar una importància especial a Susa, on va edificar un esplèndid palau i va fundar Parsa, Persèpolis per als grecs.Les principals ciutats van ser connectades per una xarxa viària pavimentada i ampla, per on podien passar còmodament tota mena de carros. En diferents trams d'aquesta xarxa s'hi podia trobar soldats encarregats de la seva seguretat. Darius va reconstruir el famós Camí Reial Assiri que unia Susa (Elam) amb Sardes (Lídia). A més, va crear un servei de correus amb missatgers professionals damunt de veloços cavalls que feien una distància no superior a 30 km. Això conferia a aquest servei una rapidesa encomiable que feia que els missatges poguessin travessar l'imperi de punta a punta en pocs dies.
Darius també va manar la construcció d'un canal que unia el riu Nil amb la mar Roja, amb 140 km de longitud i 50 km d'amplada, per on podien passar dos vaixells còmodament sense tocar-se. A més, va modernitzar i eixamplar la xarxa de conductes subterranis d'aigua per tal d'abastir-ne les zones més àrides.
Una altre mesura important va ser la d'establir una moneda comuna a tot l'imperi. El recapte d'impostos i les transaccions comercials serien així molt més fàcils. El sistema fiscal era gestionat de tal manera que es buscava satisfer les despeses públiques sense asfixiar els contribuents. S'evitava, per tant, abusar-ne, cosa que resultava en una bona reputació per al sistema i, d'aquesta forma, en una millor actitud de cara al pagament d'impostos.
El sector mercantil va progressar fins al punt que es van crear cases de crèdit públiques i privades. D'aquesta manera, qui necessités capital econòmic per ampliar el seu negoci el podia aconseguir fàcilment. Aquestes cases funcionaven com una mena de bancs de l'època.
L'adoració al déu suprem Ahura Mazda va ser convertida en la religió oficial de l'estat, tot i que Darius, igual que Cir, va ser força tolerant amb les altres creences de dins de l'imperi.
Els protocols de palau eren molt estrictes. Per exemple, estava prohibit que els visitants ensenyessin les mans durant una audiència reial, segurament per prevenir possibles atemptats. En molts casos, saltar-se aquests protocols ocasionava directament la mort.
Però a Darius no tot li aniria bé. L'any 499 a.n.e., les ciutats gregues de Jònia, a l'Àsia Menor, es van revoltar contra el poder persa amb l'ajuda d'Atenes i Erètria, ciutats de l'Hèl·lade. Els rei persa va trigar uns cinc anys a sufocar la revolta. Després d'això, va iniciar una campanya per mar per venjar-se dels grecs que va acabar a la batalla de Marató, on els atenencs s'hi van imposar. Aquest xoc el coneixem com a Primera Guerra Mèdica. Els grecs van anomenar aquests enfrontaments com l'assumpte mede. Ells sabien que la dinastia que governava tot el Pròxim Orient era aquemènida i, per tant, persa, però es referien a aquest imperi utilitzant el gentilici d'un dels seus pobles principals: els medes. D'aquí ve el nostre mèdica. S'ha de dir que cada cop hi ha més historiadors que parlen de les guerres greco-perses, segurament un terme més adient i exacte avui dia.
Darius no va quedar gens content, esclar, i va preparar un nou exèrcit per tornar-hi, però va morir abans d'aconseguir-ho i seria el seu fill Xerxes qui agafaria el comandament de l'imperi.
 |
| Tomba de Darius I excavada a la roca, a Iran Font |
XERXES I (485-465 a.n.e.)
Xerxes es va trobar amb un imperi ric, fort i estable. Però va prendre decisions poc assenyades que l'arrossegarien pel pedregar en una decadència sense solució. En un principi va patir dues revoltes, una a Egipte i una altra a Jerusalem, totes dues sufocades. Però, mentre que els anteriors reis havien estat molt tolerants amb la resta de religions, Xerxes va actuar de forma diferent. A Egipte va intentar que la població s'adaptés a la religió i manera de fer persa, sense gaire èxit i molta mala maror.
A Babilònia va recitar tot el seguit de títols que tenia deixant per al final el de Rei de Babilònia. Fins aleshores, Babilònia havia estat tractada com la joia de l'imperi i el seu títol com el principal. Aquest menysteniment innecessari va provocar una bona revolta. La lleialtat babilònica es va esfumar en un tres i no res, encara que la brega va durar poc. L'exèrcit babilònic va entrar a la ciutat i va acabar amb la rebel·lió en qüestió de dies. Xerxes va destruir les muralles i va matar un munt de sacerdots i de gent que acusava de traïció.
 |
| Relleu de Xerxes I Font |
Un cop Babilònia estava pacificada, Xerxes va iniciar els preparatius d'una nova ofensiva contra Grècia, la que coneixem com a Segona Guerra Mèdica. Entre les mesures adoptades per fer efectiva la invasió estaven convocar les flotes navals egípcies i fenícies, que tenia sota control, i cridar la meitat del seu exèrcit regular, uns 180.000 homes. També va obligar als grecs que dominava d'Àsia Menor a sumar-s'hi, generant una situació anòmala de grecs que havien de lluitar contra grecs.
Durant la invasió va construir una immensa xarxa de subministrament per als seus soldats. Hi havia mercats i parades de comerç al llarg de tot el recorregut, cosa que demostrava que anava de debò i que s'ho havia rumiat molt bé. Així va ser que de manera lenta i gradual es va anar acostant a Grècia, fet que es feia evident per als grecs. No els va agafar per sorpresa, ni de bon tros. Algunes zones es van poder mantenir neutrals perquè no havien participat en el primer enfrontament.
L'any 480 a.n.e. els perses marxaven resseguint la costa de Tràcia, amb l'enorme flota naval seguint-los per mar. Poc després van travessar Macedònia i es van endinsar al cor de la península hel·lènica. La primera batalla va ser a l'estiu, a les Termòpiles, mitificada i exagerada fins a la sacietat, on uns 7.000 grecs, inclosos els heroics espartans, no hi van poder fer res. Els grecs també van perdre en la batalla d'Artemísion, tot i comptar amb l'ajuda dels que havien escapat de les Termòpiles. Les primeres regions rebels gregues van caure: Fòcida, Beòcia, Àtica i Eubea. Molts habitants van ser evacuats a les illes més properes, com Salamina; d'altres van fugir a les muntanyes. Mentrestant, Atenes era saquejada.
Tot pintava malament i els grecs van respondre a l'estret de Salamina enfrontant-se a la flota persa a finals de setembre. La zona, un pas entre el continent i l'illa de Salamina, no va ser adient per als vaixells de grans dimensions de Xerxes, que van tenir molts de problemes per organitzar-se i mantenir-se sense topar els uns amb els altres. Els grecs, en canvi, coneixien molt bé la zona i els seus vaixells més petits eren molt més controlables. Els grecs van vèncer i aquesta victòria seria del tot decisiva.
Després de la derrota de Salamina, Xerxes va ordenar la mort dels capitans fenicis, decisió que va ocasionar que tant ells com els egipcis l'abandonessin. Va ser una errada de gran magnitud i la flota va minvar considerablement. Els grecs, a l'assabentar-se'n, es van sentir enfilats.
Un contingent de perses que havia protegit la flota des de la costa va decidir assetjar Potidea, aprofitant una inusual baixamar. Però la pujada sobtada de la mar mentre travessaven el llit marí els va agafar per sorpresa i molts soldats hi van morir ofegats. Pels estudis que se n'han fet a la zona, sembla que som davant del primer tsunami documentat, sense que sapiguem el seu origen exacte.
L'any 479 a.n.e., la meitat del exèrcit persa es va replegar amb Xerxes i l'altre meitat, sota el comandament del general Mardoni, es va enfrontar als grecs a Platea. La victòria grega va ser total. Tot just després, la flota grega va acabar amb les restes de la persa a la batalla de Mícala. Els perses, ara tots replegats a l'Àsia Menor, van patir una nova ofensiva grega que, amb l'ajuda dels jonis, van tornar a vèncer. L'aventura de Xerxes havia arribat a la seva fi.
Els grecs van decidir unir-se en l'anomenada Lliga de Delos, que aplegava ciutats de bona part de les costes hel·lèniques, de Tràcia i d'Àsia Menor. Atenes seria la ciutat principal de la Lliga.
Xerxes, per la seva part, acabaria els seus últims anys com a rei sent un dèspota embogit que faria un despropòsit rere un altre als seus dominis, actitud que va provocar unes tensions a l'imperi sense precedents. L'any 465 a.n.e. va ser assassinat a la seva cort. El seu fill, Artaxerxes I, el succeiria. Val a dir que algunes fonts apunten l'any 475 a.n.e. com a inici del regnat, ja que sembla que 10 anys de govern de Xerxes I van ser juntament amb el seu pare Darius I. Per això s'avançaria 10 anys el començament del regnat d'Artaxerxes I, del 465 a.n.e. al 475 a.n.e.
ARTAXERXES I (465-424 a.n.e.)
Durant el traspàs de poder, Egipte es va rebel·lar amb el suport de la Lliga de Delos, però Artaxerxes va poder sufocar la revolta. Perses i grecs van seguir enfrontant-se a l'Àsia Menor en diverses batalles de poca importància, que alguns historiadors anomenen Tercera Guerra Mèdica, fins que tots dos bàndols van signar la que coneixem com a Pau de Càl·lies, nom del polític atenenc que la va negociar amb èxit. D'aquesta manera les guerres greco-perses (mal anomenades mèdiques) finalitzaven l'any 449 a.n.e.
Fins a la seva mort, Artaxerxes va governar en relativa pau. Però després d'ell va haver-hi un seguit de trames i assassinats a la cort que va deixar tot un reguitzell d'intents frustrats de regnar fins a l'arribada d'Artaxerxes II.
ARTAXERXES II (404-358 a.n.e.)
Aquest rei va governar 45 anys, però no sense problemes. Les revoltes continuaven i Egipte se'n va independitzar definitivament l'any 373 a.n.e. A més, en aquell moment els espartans havien envaït Àsia Menor, origen de tots els conflictes entre perses i grecs. Artaxerxes II primer va finançar els atenencs, principals rivals d'Esparta a Grècia, però després s'hi va posar en contra i va retornar les ciutats de Jònia als espartans. L'any següent, molts sàtrapes es van revoltar contra el poder imperial, però onze anys més tard van ser derrotats.
A partir d'aquí Artaxerxes II es va centrar en construir ciutats, ampliar palaus i expandir el zoroastrisme, la religió oficial de l'imperi. També va tenir molts fills, uns 115 segons els registres i fins a 350 esposes. Amb la seva mort, el seu fill Artaxerxes III es va convertir en rei.
ARTAXERXES III (358-338 a.n.e.)
Els sàtrapes tornaven a revoltar-se i els grecs continuaven creant problemes a Jònia amb els atenencs com a instigadors. Artaxerxes III no volia embolics, així que va reconèixer la independència de les ciutats gregues d'Àsia Menor i va dissoldre els exèrcits de les satrapies. Els líders rebels van quedar desarmats. Però els atenencs el van trair i es van posar de part dels rebels de Sardes, cosa que va provocar que Artaxerxes III llancés una campanya militar a la zona assegurant el control persa, un altre cop, d'Àsia Menor.
Artaxerxes III va posar la mirada en Egipte i la va envair, però els egipcis van donar suport als grecs d'Àsia Menor i la revolta va tornar a esclatar. Els perses es van haver de replegar. Fenícia i Xipre també s'hi van rebel·lar. L'any 343 a.n.e., Artaxerxes III va torna a Egipte i, ara sí, la va dominar. Però la seva política de terror, cremant edificis religiosos i culturals, no li va proporcionar estabilitat, tot i que el control del país el va mantenir.
Un assessor reial i visir, anomenat Bagoes, va enverinar Artaxerxes III, que va morir l'any 338 a.n.e. El seu successor, Artaxerxes IV també va ser enverinat pel mateix Bagoes. Aquest home havia aconseguit molt de poder, fins al punt d'assassinar reis impunement i de col·locar al tron el nebot d'Artaxerxes III, que coneixem com Darius III.
DARIUS III (336-330 a.n.e.)
Quan Darius III va ascendir al tron no sabia res del que l'esperava. En un primer moment va haver de sufocar l'enèsima revolta a Egipte, just abans de veure com un macedoni li plantava cara de debò: Alexandre el Gran.
Tant a la batalla d'Issos l'any 333 a.n.e., com a la de Gaugamela, l'any 331 a.n.e., Alexandre va vèncer Darius III i va ferir de mort l'imperi aquemènida. Les victòries continuarien l'any següent a Susa i a la gran capital, Persèpolis. Darius III, que havia fugit a l'altra punta dels seus dominis, seria assassinat per un sàtrapa. Així l'imperi persa i la dinastia aquemènida arribava a la seva fi.
 |
| Mosaic trobat a Pompeia que representa la batalla d'Issos (datat de l'any 100 a.n.e.) Font |
En 300 anys els perses van passar de ser una simple tribu a convertir-se en un imperi massa gran, massa divers i massa exposat a un munt d'influències de diferents tipus que el va mantenir en una constant tensió. I, després de tot, l'imperi es va esvair sobtadament com si res.
LA VIDA EN L'ANTIGA PÈRSIA
L'Imperi Persa era gran i divers. Les seves fronteres s'estenien des d'Egipte fins a l'actual Turquia, Armènia, Iraq, Iran, Aràbia, l'Afganistan, Uzbekistan, i fins i tot fins a l'Índia, i gairebé totes les terres intermèdies, que incloïen cultures poderoses i influents com els fenicis, els jueus , els medes, els babilonis, i molts més. Podem pensar en una coalició informal de diferents cultures, moltes de les quals es van unir per la força, però que es van mantenir connectades a través de la forma centralitzada i altament desenvolupada d'organització política establerta per Darius I. Per tant, ens centrarem en la Pèrsia original.
Pèrsia quedava al centre de l'Imperi. Per causa de la falta de terra cultivable i el dur terreny, aquest territori estava lluny de ser la zona més desenvolupada. Les terres bones i fèrtils eren escasses, fet que va conduir al desenvolupament d'una classe propietària de terres que va servir com a noblesa durant l'època imperial. Pèrsia era com una mena de societat feudal, cosa que significava que s'esperava que els pagesos paguessin un lloguer a un terratinent a canvi del dret a tenir terra, i alguns dels fruits del seu treball es donaven al terratinent com a impost. Dins de Pèrsia, el bestiar era el principal producte, però gràcies al comerç el poble va tenir a l'abast blat i ordi.
A mesura que les possessions del rei creixien, la vida dels perses milloraven notablement. Amb l'obertura de noves rutes hi arribaven nous productes i Pèrsia estava exempta del pagament d'impostos reials. Quan els perses van conquerir Babilònia, una part important de l'elit s'hi va traslladar i va augmentar molt la seva riquesa.
La vida a Pèrsia també va ser relativament pacífica. La guerra no hi va arribar fins l'atac d'Alexandre el Gran. Però això no vol dir que el poble persa no estigués familiaritzat amb la guerra. El servei militar era obligatori, i molts homes passaven gran part de les seves vides fora de casa lluitant en diferents escenaris arreu de l'imperi. No obstant, l'ús de mercenaris i reclutes d'altres pobles va reduir considerablement la necessitat de soldats perses.
La política de tolerància va ser molt positiva. Com que, generalment, no es perseguia ningú per la seva religió o cultura, els perses i els pobles més propers podien viure en una relativa pau. Només a la perifèria les revoltes i les guerres eres constants, i en algun cas puntual a Babilònia.
La llengua franca triada pels perses va ser l'arameu, que no era precisament la seva, sinó dels pobles de Síria i rodalies. Sembla que aquesta llengua era molt uniforme i comptava amb una versió força estàndard. Aquestes característiques van propiciar que fos més fàcil d'aprendre i utilitzar per als negocis i l'administració. Amb tot, en la resta d'àmbits cadascú parlava la seva llengua materna i no havia un intent de substitució lingüística.
En general, la vida a l'Imperi Persa no era tan diferent de la vida a moltes de les altres civilitzacions antigues d'aquesta part del món. La vida diària consistia en treballar el camp, resar als déus, entrenar-se i fer el servei militar, o especialitzar-se en alguna mena d'ofici.
L'EXÈRCIT PERSA
Els perses van ser capaços de crear i mantenir un gran exèrcit que seria la font del seu poder durant tota la durada de la dinastia aquemènida. El nucli de l'exèrcit estava format pels propis perses, però els aquemènides també es van servir de molts altres grups de persones per ajudar-los a mantenir el control sobre el seu imperi.
El més alt rang de soldat era el d'Immortal. Els Immortals han passat a la història com unes de les unitats militars més més famoses del món. Se'ls anomenava immortals perquè la seva quantitat sempre era la mateixa: 10.000 soldats. Quan un d'ells moria, un de nou el substituïa, i així el nombre de soldats sempre era el mateix. Aquest era l'exèrcit reial persa. Tot i que els perses no estaven obligats a pagar impostos ni tributs, s'esperava d'ells que donessin la seva vida en qualsevol moment si fos necessari. La majoria dels Immortals eren perses, però també hi podies trobar medes i elamites, que culturalment n'eren propers. Un cop acabat l'entrenament, que es feia a Susa, se'ls enviava allà on l'imperi els necessitava.
Els Immortals perses van rebre un tracte especial. Anaven molt polits i els seus uniformes sovint presentaven adorns d'or. Quan aquests soldats viatjaven, se'ls permetia portar servents i concubines amb ells i se'ls servia menjar especial. Tots vestien igual. Els seus caps solien estar afaitats i les seves barbes curtes estaven enroscades. Braçalets d'or queien sobre els seus braços i les seves llances estaven fetes amb fulles de plata que ajudaven a provar que eren realment un membre dels 10.000 Immortals. També tenien un arc i un carcaix sobre la seva espatlla. A més, podien portar un escut i una espasa curta.
La resta de soldats de l'exèrcit persa eren grups militars d'altres satrapies que eren obligats a prestar-hi servei. Cada grup vestia amb l'uniform del seu poble i utilitzava les armes típiques del seu lloc d'origen. Pel que fa a l'àmbit naval, els fenicis van ajudar els perses en més d'una ocasió, principalment per evitar problemes amb un enemic tan poderós. A més, a l'exèrcit persa també hi havia mercenaris de tota mena i esclaus.
LA RELIGIÓ PERSA
Els perses practicaven una religió monoteista, molt diferent de la majoria de pobles asiàtics: el zoroastrisme. Aquesta religió, que pren el nom del seu principal profeta, Zoroastre, encara es practica avui dia a l'altiplà iranià en una clara confrontació amb l'Islam que domina la política de la zona. Es creu que Zoroastre va ser una mena de reformador religiós d'antigues creences que va difondre la seva versió de la fe durant el segle X a.n.e. Amb el temps, aquesta nova visió religiosa es convertiria en l'oficial.
L'Avesta és la col·lecció principal de textos religiosos del zoroastrisme. Es considera sagrada pels seus seguidors i conté les revelacions atribuïdes al profeta Zoroastre. La llengua original en què es va escriure és l'avèstic, un idioma iranià antic emparentat amb el sànscrit dels Vedes.
El déu principal del zoroastrisme és Ahura Mazda. Una de les característiques d'aquesta religió és la importància que dona a la dualitat. Específicament, descriu el món com si estigués atrapat en una lluita entre el bé i el mal, i que la fi dels temps coincidirà amb el triomf final del bé. Ahura Mazda es manifesta a través dels Spenta Mainyu, que són entitats divines. El terme es tradueix literalment com a sants divins. A través d'aquestes entitats, Ahura Mazda serveix com un pare benvolent responsable de superar la influència de Druj, que significa falsedat o engany. No hi ha maldat en Ahura Mazda, i la seva principal responsabilitat amb la humanitat és ajudar-la a superar les forces del mal que tracten d'empènyer-la cap a la destrucció.
 |
.JPG){kind=link}
