Els urartis
Entre els segles IX i VII a.n.e. va haver-hi un regne que dominava tota la zona al voltant del llac Van i que avui és considerat la llavor de l'actual Armènia. Aquest regne, totalment desconegut fins fa poc, va competir amb altres potències mesopotàmiques per guanyar territoris i poder a la zona. El coneixem pel seu nom assiri: Urartu.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
.png) |
Al segle XIII a.n.e., a la regió del llac Van hi havia un país amb 23 reis i amb una llengua molt similar a la hurrita. De fet, totes dues formaven una sola família lingüística avui extinta. El nom que rebia aquesta zona per part dels assiris era Nairi.
En general, eren tribus ferotges dividides en una mena de principats amb la mateixa llengua i cultura, que van passar desapercebuts durant el col·lapse de l'edat de bronze i el pas dels pobles de la mar. Després d'això, durant un temps van pagar tribut a Assíria, que estava enfilada, fins que aquesta pressió cada cop més forta, més la por als saquejos i futures invasions, van fer que sorgís un rei carismàtic i ambiciós que va ser capaç d'unificar totes les entitats de la zona sota la seva autoritat. Aquest rei es deia Arame. El regne era conegut localment com a Biainili, però les fonts assíries també feien servir Urartu, nom més conegut avui dia.
Arame (880-844 a.n.e.) va ser un líder tan poderós que es va convertir en llegenda. La seva principal proesa va ser resistir els atacs del rei d'Assíria, Salmanassar III. Va unir sota el seu comandament les diferents tribus per formar un front comú contra els assiris, i es va convertir en el seu rei vora l'any 858 a.n.e. Salmanassar III va aconseguir fer-se amb la capital, Arzachkun, però no es va poder apoderar de tot el territori ni va aconseguir-ne cap mena de sotmetiment.
El seu successor va ser Sarduri I (844-828 a.n.e.), del qual es desconeix l'origen. Possiblement va ser un usurpador. Aquest rei va fundar una nova capital a la vora del llac Van: Tuixpa, que més tard seria anomenada Van. Sarduri I va continuar la tasca d'unificar el poble i el seu regne es va fer de mica en mica un lloc a l'espai polític mesopotàmic.
El següent rei, Ixpuini (828-805 a.n.e.), es va annexionar la ciutat de Mutsasir, però l'expansió es va aturar aquí. Després d'això, va centrar els seus esforços en el desenvolupament de la religió i la cultura. Mutsasir seria la capital religiosa del regne, amb el culte a Kaldi, el déu principal. Ixpuini va ser el primer a deixar escrits en llengua uràrtia. Durant un temps, va governar associat amb el seu fill Menua. Un cop mort, Menua es va quedar com a únic sobirà.
Menua I (805-785 a.n.e.) va engrandir el regne a través de nombroses guerres contra països veïns i va deixar moltes inscripcions a tota la regió, més que qualsevol altre governant. Va organitzar una estructura administrativa centralitzada, va fortificar diverses ciutats i va construir fortaleses. A més, va fer canals i sistemes de reg molts avançats per fomentar l'agricultura, alguns dels quals avui dia es poden veure.
Durant el regnat de Argisti I (785-753 a.n.e.) Urartu va aconseguir arribar al cim del seu poder. Les seves fronteres s'estenien pel que avui és Armènia i parts de Turquia, Geòrgia i l'Iran. Però cap al final del seu regnat, l'any 745 a.n.e, un nou rei d'Assíria s'aixecaria amb la clara voluntat de parar els peus als urartis: Tiglat-Pilèsser III.
Sarduri II (753-735 a.n.e.) va rebre els primers embats del rei assiri, que li va treure alguns territoris fronterers. Encara que això no era res. S'acostava una invasió a gran escala.
Aquesta invasió, a càrrec de Tiglat-Pilèsser III, va desesperar el rei urarti Rusa I (735-713 a.n.e.). El rei assiri va causar estralls en moltes ciutats i va deixar molt tocada l'economia del país. Fins i tot va deixar molt malmesa la capital, Tuixpa. Un cop va morir el rei assiri, Urartu només va gaudir d'un descans momentani, perquè Sargon II, l'any 715 a.n.e., li va declarar la guerra. Rusa I va ser a la capdavantera de cada una de les batalles perdudes del seu exèrcit, brandant l'espasa com qualsevol soldat i veient impotent com no hi havia res que aturés l'onada assíria.
Per acabar-ho d'adobar, al moment àlgid de la guerra, els cimmeris procedents del Caucas van envair el país. Rusa I es trobava al caire del caos més absolut. Podien anar pitjor les coses? Doncs sí. Curiosament, va haver-hi una petita batalla que van guanyar els urartis, però l'orgull de Sargon II va quedar tan ferit que es va llençar amb tot contra la ciutat sagrada de Mutsasir, i la va conquerir. El cop va ser tan dur que Rusa I es va suïcidar amb la seva pròpia espasa. Aleshores, els urartis van negociar la seva rendició, que consistiria en un enorme tribut a Assíria.
El successor de Rusa I, Argisti II (713-680 a.n.e.), no es va rendir i va aconseguir, malgrat el pesat tribut, rellançar l'economia uràrtia fins a un nivell decent. També les arts van florir i el país va prosperar una mica. El seu fill, Rusa II (680-675 a.n.e.), es va veure les cares amb els cimmeris, que tornaven a fer la guitza un altre cop.
Els següents reis no farien gaire cosa, només subsistir amb alguna picabaralla amb els assiris pel control d'alguns territoris fronterers d'escassa importància. Assíria tampoc no va aguantar gaire més i la seva decadència va ser ràpida. Quan al segle VII a.n.e. els babilonis i els medes van acabar amb aquesta potència, Urartu no se'n lliuraria, i poc després també va desaparèixer. Amb l'arribada dels perses, la següent potència dominant, la zona s'anomenaria Armènia.
A mesura que la identitat armènia es va desenvolupar a la regió, la memòria d’Urartu es va esvair. Parts de la seva història es van transmetre com a històries populars i es van conservar en forma de llegendes confuses. Amb tot, segons estudis genètics actuals, els descendents més pròxims dels urartis són els armenis moderns.
SOCIETAT I COMERÇ
El poder dels reis urartis era il·limitat. El rei també era el comandant suprem de l'exèrcit urarti i el sacerdot suprem. Els membres de la família reial, que podien arribar fins a 300 persones, van assumir càrrecs administratius al regne. Les regions remotes estaven habitades per diferents grups ètnics i estaven controlades per un governador que feia d'ulls del rei. Aquestes regions estaven obligades a proporcionar regularment al rei productes naturals, com bestiar boví, cereals, etc. Les més properes a la capital eren gestionades, generalment, per un parent del rei. El governador gaudia d'una autonomia plena i d'un poder gairebé il·limitat, sempre que obeís al rei. Com a resultat, la prosperitat i la importància de les regions individuals depenien fortament dels seus governants, tot i que estaven clarament subjectes al rei, qui tenia la darrere paraula en tot assumpte.
La població d'Urartu era una propietat del rei i els rebels de províncies remotes solien ser els esclaus. La població en general podia estar obligada a participar en la construcció de la nació, és a dir, en la millora de la casa reial, l'aixecament de nous temples i fortaleses, etc. Una part important de la mateixa gaudia de certa llibertat. Aquest sector podia dirigir la seva pròpia granja i usar servents i esclaus. Per acabar, una petita part de la població ocupava llocs militars i judicials, i vivia amb un subsidi estatal.
El comerç es basava en el bescanvi. Les guerres, especialment contra Assíria, el van dificultar i sovint es van confiscar béns valuosos com a botí de guerra o tribut. Amb tot, Assíria era un país important amb el qual comerciar, activitat que s'explotava en temps de pau. Els sacerdots probablement hi van participar; per exemple, al centre religiós de Mutsasir es criava bestiar per sacrificar i vendre. Pel que fa als metalls, a la zona hi havia rics jaciments de coure, ferro i plom. D'estany anaven escassos i l'aconseguien de fora.
Els urartis es dedicaven sobretot a l'elaboració de vi i al pasturatge, encara que la seva destresa era criar cavalls. A les terres altes, encara que eren rocoses, hi creixia una herba de gran riquesa alimentària, de manera que els animals creixien sans i forts i eren capaços de pujar i baixar pels prats amb càrrega inclosa. Quan baixaven a les planes, la seva capacitat pulmonar era més gran que la d'altres congèneres. Per això, eren més veloços que els cavalls assiris que tiraven els seus temuts carros, la qual cosa era bo per a Urartu, tant en temps de guerra com en temps de pau. En temps de pau hi havia un important comerç de cavalls amb els assiris, i això va fer que els urartis s'enriquissin notablement.
L'AGRICULTURA
A l’època uràrtia, l’agricultura estava ben desenvolupada i estretament relacionada amb els mètodes assiris. Sabem que a Urartu hi havia blat, ordi, sèsam, espelta, llenties, cigrons i raïm. El vi era el producte més important de l'economia. El sistema de cocció del pa que feien servir encara s'utilitza avui dia en algunes zones del Caucas. També hi havia arbres fruiters.
Moltes regions necessitaven un reg artificial, que va ser organitzat amb èxit pels governants del moment més àlgid del regne. En algunes regions encara queden antics canals que avui dia es fan servir. Totes les terres productives del rei es van concentrar al voltant d'aquests canals, que es van construir mitjançant la mobilització massiva de la població i van ser un dels principals factors de la prosperitat uràrtia del segle VIII a.n.e. Gràcies al sistema de reg, Urartu era autosuficient amb el gra i era el principal productor i exportador de vi de la regió.
Superant els 70 km de longitud, el canal de reg més gran i important era el canal situat a l'actual Shamiram, que subministrava aigua dolça a la capital, Tuixpa. El canal travessava el riu Hoshab per un pont i, en zones baixes, estava suportat per murs de pedra de fins a 15 metres d’alçada. Moltes parts del canal encara funcionen. La tecnologia del reg va ser en part copiada de la veïna Assíria i en part millorada amb innovacions locals. Aquest progrés va ser elogiat pels assiris, en particular pel rei Sargon II.
L'IDIOMA I L'ESCRIPTURA
L'urarti és un idioma aglutinant i emparentat amb l'hurrita. Cronològicament, sembla una continuació dels dialectes hurrites i no presenta influències semites ni indoeuropees, però sí d'algunes llengües del Caucas. Per escriure, primer van utilitzar un sistema local de jeroglífics, però més tard van adoptar el cuneïforme assiri.
L'ARTESANIA I L'ART
La majoria dels productes ceràmics d’Urartu eren senzills, sense la pintura típica de moltes altres cultures antigues. Només els objectes usats en palaus i en cerimònies religioses tenien alguns ornaments. Les olles de ceràmica s’usaven sovint per emmagatzemar i cuinar aliments, mentre que el gres era relativament impopular.
El teixit es va desenvolupar molt bé, com demostren els textos antics. Per exemple, a la llista de béns presos de Mutsasir, el rei assiri Sargon II esmenta 130 túniques de diversos colors fets de lli i llana. Algunes tauletes cuneïformes uràrties també contenen inventaris de productes de llana.
L'art d’Urartu va estar fortament influenciada per la propera Assíria, l’estat més destacat d’aquell període a la regió. Amb tot, hi ha característiques pròpies interessants. L’art urarti es caracteritza per un estil que segueix el seu cànon de manera més rigorosa que en altres cultures de l’Orient antic. Hi havia una clara preferència pels ornaments i per la pràctica de copiar exemples antics en lloc de millorar-los.
Sabem que feien grans estàtues de bronze, tot i que no n'han quedat gaire restes, només algunes petites de déus. Sí que s'han conservat trossos decoratius del tron reial i de calderes de coure.
Van construir magnífics temples, utilitzant normalment roca calcària, molt abundant a la regió, i els decoraven amb pedra tallada, inscripcions i amb pintures sobre parets llises i arrebossades. Els seus colors més estimats eren el blau i el vermell, els dos brillants, i les escenes representaven tant la vida quotidiana com les seves creences religioses.
 |
| Detall ornamental del tron Font |
 |
| Detall ornamental d'una caldera Font |
 |
| Estatueta de bronze del déu Teysheba Font |
A més, s'han desenterrat carcaixos (estotjos de fletxes) decoratius fets de bronze. També s'han trobat escuts de bronze decoratius amb diàmetres que oscil·len entre els 70 i els 100 cm. No es van fer per al combat, segons es jutja per la primesa del metall i la forma de les nanses. Tots aquests escuts contenen cercles concèntrics de lleons i toros. Les imatges primer s'hi van estampar i després s'hi van gravar amb diversos instruments.
 |
| Carcaix decoratiu Font |
 |
| Escut decoratiu Font |
Pel que fa a les joies, les classes benestants les portaven de plata, or i bronze. La posició facilitava accedir a una millor qualitat dels materials. Les joies femenines solien retratar a la deessa uràrtia Arubaini, esposa de Kaldi, el déu suprem d’Urartu. També es feien servir ossos per fabricar elements ornamentals.
Per acabar, hi ha mostres de pintures murals molt boniques que s'han conservat fins avui.
LA RELIGIÓ
El panteó urarti era extens i amb arrels tan antigues com els de la resta de pobles mesopotàmics. Entre els principals déus d'Urartu hi havia Kaldi (déu suprem), Teixeba (déu de la tempesta i la guerra) i Xivini (déu del sol), així com les seves dones Arubaini, Juba i Tuixpuea. Les tres divinitats masculines supremes formaven una tríada, situació recurrent en les religions del Pròxim Orient. Els reis d'Urartu destacaven amb regularitat els atributs d'aquests déus.
 |
| Déu Kaldi Font |
 |
| Déu Teixeba Font |
 |
| Déu Xivini Font |
En definitiva, veiem que aquest poble va tenir el seu paper i la seva personalitat en la història de Mesopotàmia, tot i ser poc conegut. Esperem que hi hagi aviat troballes que ens facin saber més sobre aquesta gent.
 |
Accedeix a la cronologia de Mesopotàmia i no et perdis 😋
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
