Els assiris

Els assiris van ser un poble que com a potència es va anar consolidant a foc lent, fins que al segle VII a.n.e. va aconseguir controlar més territori que qualsevol altre imperi mesopotàmic. A més, van guanyar-se la fama de ser els més brutals a l'hora d'assetjar una ciutat i de tractar els conquerits. Amb tot, aquest poble va contribuir moltíssim al desenvolupament de la civilització humana amb immenses biblioteques plenes de tots mena de coneixement.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides

Imperi Neoassiri

A finals del tercer mil·lenni a.n.e., Assur ja era una ciutat-estat autònoma, però sota la influència i segurament vassallatge de l'Imperi Accadi. El terme assiri ve precisament de Assur, la ciutat sagrada i capital per excel·lència durant bona part de la història d'aquest poble.

La llengua assíria pertany a les llengues anomenades afroasiàtiques, en concret a la branca semita, i seria el resultat d'una variant de l'accadi, la llengua franca de Mesopotàmia durant el segon mil·lenni a.n.e. L'altra variant seria la llengua babilònica. 

No hem de confondre Assíria amb Síria. En el cas de Síria, aquest és un terme més recent. En un principi, les zones de Damasc i Alep estaven habitades pels arameus i la seva regió es deia Aram. Els grecs del segle V a.n.e. van començar a dir siris als assiris, eliminant la a, i també als arameus. Quan van arribar els romans van fer una separació; per una banda Assíria, en la zona tradicional d'aquest poble, i per l'altra Síria, nom que va rebre la part històricament coneguda com a Aram. Amb tot, a vegades quan es parla d'èpoques anteriors als romans, es fa servir el nom de Síria en comptes d'Aram. Avui dia, però, els habitants de Síria no els anomenem siris, sinó sirians, en un sentit modern, i la majoria ja no parla arameu, sinó àrab.

Des del començament de la història, els assiris es van assentar a la part alta del curs del riu Tigris. Un topònim mol primerenc que feien servir sumeris i accadis per a una àmplia zona que els podia incloure era Subartu. Hi ha qui pensa que era com es coneixia només la terra dels assiris i hi ha qui diu que era un terme general per a diversos pobles del nord mesopotàmic, que podia aplegar assiris, hurrites i altres tribus menors nòmades que voltaven per allà. No se sap quina teoria és la bona, però amb el temps aquest topònim es deixaria d'utilitzar com si res. El cas és que els accadis sovint feien servir aquesta zona com a font d'esclaus i la consideraven un indret llunyà i inhòspit.

S'atribueix la fundació del primer temple d'Assur a Uixpia (vora l'any 2000 a.n.e.), quan els assiris encara vivien en tendes i eren seminòmades. A mesura que es feien sedentaris creant nuclis urbans, també van establir emplaçaments comercials, especialment a Anatòlia, a l'actual Turquia. Enfrontats amb els accadis, en nombroses ocasions es van rebel·lar contra ells i els van causar moments de debilitat, però com que tenien un poder militar encara molt escàs, els accadis els responien amb molta duresa i se'n sortien.

Un cop finalitzada l'ultima època sumèria, a principis del segon mil·lenni a.n.e., els assiris van començar a desenvolupar una forta tradició militar amb la fabricació d'armes de tot tipus, incloses les de setge, com catapultes i ariets. També van continuar estrenyent llaços comercials amb Anatòlia, cosa que els proporcionaria considerables riqueses, i van desenvolupar eficaçment les tècniques relacionades amb els metalls. 

Però, durant la primera meitat del segon mil·lenni a.n.e., Assíria es va veure cara a cara amb una poderosa potència: la Babilònia de Hammurabi. Això va endarrerir molt que els assiris acabessin despuntant com a poble. Amb tot, les fronteres cada cop eren més estables. Aquest fet va ser gràcies a la dinastia d'Adasi (nom que ve del seu primer rei), que començaria a governar a finals del segle XVII a.n.e. i que duraria moltíssim, fins al segle VIII a.n.e.

A mitjans del segon mil·lenni a.n.e., la possible expansió assíria va quedar definitivament estancada per culpa d'una sorprenent Mitanni, un regne hurrita que es va fer molt poderós. Al sud, la Babilònia cassita s'hi consolidava amb molta intel·ligència respectant la cultura i religions natives. Assíria quedava enmig patint la pressió dels seus veïns. Però, finalment, al segle XIII a.n.e., Mitanni va caure entre atacs hitites i assiris. A partir d'aquí es produiria la primera expansió assíria en tota regla, cap l'oest, en direcció a Anatòlia, sota el comandament del rei Adadnirari I (1295-1264 a.n.e.).

Adadnirari I va ser també el primer rei assiri en fer deportacions de població conquerida. Aquesta política es mantindria en els successius governants. Però quan parlem de deportacions no hem de pensar en les modernes. Els reis assiris calculaven molt bé a qui deportaven i a on. Els escribes i erudits eren enviats a centres urbans per continuar amb els seus estudis. Els artesans qualificats els establien allà on la seva feina era més necessària. No tothom era deportat i no s'acostumava a separar les famílies. Qui es quedava al territori conquerit era assimilat per la cultura assíria i amb el temps es convertia en un assiri més. Això sí, sempre s'esperava lleialtat al rei, si no el rebel podia ser castigat amb l'esclavitud o la mort.

El net d'Adadnirari I, Tukultininurta I (1233-1197 a.n.e.) va ser un exitós rei militar i un perseverant promotor de la cultura assíria. Va deixar escrites moltes de les seves conquestes i va fer molt més metòdic el sistema de deportació. Sempre prenia decisions amb l'objectiu d'ajudar a créixer la influència assíria arreu de Mesopotàmia i Anatòlia. A més, va derrotar els hitites a la batalla de Nihriya cap al 1230 a.n.e., fet que va obrir les portes al control de bona part d'Anatòlia, sobretot allà on temps enrere, abans de l'ascens d'Hatti, els assiris hi havien comerciat tant. 

Passat un segle, Babilònia es convertia durant un breu espai de temps en una província elamita enmig d'una Mesopotàmia fosca per culpa dels atacs del pobles de la mar. Sembla que Assíria en va sortir força bé per estar lluny de la costa.

Es va obrir llavors una complexíssima etapa en què, llevat del regnat d'alguns efímers monarques, com Nabucodonosor I, que va aconseguir vèncer els elamites, Babilònia va caure de ple en l'òrbita assíria. Es va establir aleshores una especial relació d'amor i odi entre els dos regnes.

Tot indica que els poderosos monarques d'Assur es resistien a tractar a la ciutat de l'Eufrates amb la mateixa duresa que dispensaven a altres pobles vençuts. Van restaurar els seus temples i van mantenir les obres d'irrigació per obtenir la tolerància dels natius d'un país amb una influència cultural que acceptaven de bon grat.

Un cop els pobles de la mar es van relaxar i establir definitivament en diversos indrets mediterranis, els pobles mesopotàmics van començar a veure de nou la llum. La difusió de les tècniques avançades de fosa i forja de ferro va garantir un nou armament molt més efectiu, i aquí els assiris sabrien com treure'n suc. A partir de l'any 1000 a.n.e. Assíria tindria la plena determinació i tecnologia per convertir-se en tot un imperi.

Des del 911 a.n.e. fins al 612 o 632 a.n.e., segons la cronologia que triem, Mesopotàmia va tenir un dominador clar i cada cop més fort. El coneixem com a Imperi Neoassiri.

D'aquest període se sol parlar molt malament dels assiris per causa de la seva brutalitat i tàctiques utilitzades en les seves conquestes, però, tot i que és cert que en comparació amb l'actualitat eren veritablement cruels, per a la seva època no excedien gaire el que feien altres pobles per aconseguir els seus objectius.

Els reis assiris van començar a envoltar-se d'un munt de riqueses i d'una força militar expansiva mai vista fins llavors. Van construir enormes palaus i es van identificar com a extensions dels déus. En aquesta època aquests governants van desenvolupar una identitat gairebé divina en molts aspectes.

Amb tot, els assiris van haver de resoldre certs problemes mentre creixien com a imperi. Els arameus, que van començar a migrar a diferents punts de la conca mesopotàmica, van bloquejar o amenaçar durant un temps les rutes comercials d'Anatòlia al nord d'Assíria i, al sud, les que estaven més a prop de l'actual Golf Pèrsic. Però Assíria comptava amb ciutats fortes molt ben connectades entre si. Encara que en un principi va guanyar territoris que perdia al poc temps per causa de revoltes, de seguida tornava a expandir-se i, de mica en mica, guanyava més del que perdia. Adadnirari II (912-891a.n.e) va ser qui començaria aquesta escalada imperial sotmetent algunes tribus aramees.

El seu fill, Tukultininurta II (891-884 a.n.e.) va reformar les muralles d'Assur i va arrabassar a Babilònia alguns territoris. El fill, Assurnasirpal II (884-859 a.n.e), va continuar amb les campanyes militars i va aconseguir nombrosos tributs que el van enriquir. És en aquest moment que la fama de cruels comença a estendre's per tot arreu. Els enemics augmentaven i Assurnasirpal II va decidir traslladar la capital a Kalkhu (també anomenada Nimrud, Quèlah, Calah o Kalakh).

Assurnasirpal II va ser succeït per Salmanassar III (859-824 a.n.e.), que va regnar totalment abocat a la guerra durant 31 dels 34 anys del seu govern, una durada reial notable fins i tot per als estàndards de l'època. Durant aquest temps, els soldats assiris van anar més lluny que mai. A més, Salmanassar III va aconseguir sufocar rebel·lions i va fortificar encara més els territoris conquerits pel seu pare. Ara bé, no va poder conquerir totalment Síria (Aram), amb la seva principal capital, Damasc, però sí que va exercir un gran control sobre Babilònia.

Poc després, Assíria patiria una guerra civil que no buscava realment enderrocar el rei, sinó més aviat reclamar que s'acabés amb el descontrol i la corrupció de diversos governadors provincials. Un cop sufocada la rebel·lió, les estructures bàsiques del regne i els projectes es van mantenir intactes. Mentrestant, cap al nord, un petit regne s'enfortia, Urartu, possiblement creat amb tribus descendents d'hurrites després del col·lapse de Mitanni al segle XIII a.n.e. Aquest seria una nosa per a Assíria durant bona part de la seva època més esplendorosa.

A finals del segle IX a.n.e., Adadnirari III (811-783 a.n.e) va aconseguir per fi imposar tribut a Síria, Fenícia, Israel, Filistea i Edom, estenen els seus dominis en direcció a Egipte. També va fer incursions en zones medes i perses, dos pobles que venien de l'est fent cada cop més pressió sobre la conca mesopotàmica. Però després d'Adadnirari III Assíria s'encallaria temporalment amb els improductius regnats dels seus quatre fills, mentre que Urartu arribava al seu màxim poder. Serà a partir del 744 a.n.e., amb Tiglat-Pilèsser III, que els assiris gaudiran de la seva darrere i més prospera etapa imperial, després de fer reformes militars molt eficaces.

Tiglat-Pilèsser III, Salmanassar V i Sargon II obtindrien importants victòries militars, expandint els seus dominis fins el màxim possible, incloent-hi Egipte. Després, Sennàquerib i Assarhaddon consolidarien aquestes victòries i desenvoluparien la cultura assíria fins al nivell més alt.

En el cas de Tiglat-Pilèsser III (745-727 a.n.e.), podem destacar el seu atac contra Tuixpa, la capital d'Urartu, quan aquest regne es trobava en el seu millor moment. Amb una acurada planificació i molta perspicàcia estratègica, aquest rei va ser capaç de formar aliances, sotmetre regnes i preparar un exèrcit totalment professional. Les tàctiques de setge que van desenvolupar aquests guerrers van ser les millors de l'època amb diferència, amb una maquinària molt efectiva i adient per garantir-ne òptims resultats. 

La manera com els assiris tractaven els rebels era extremadament dura. A un rei conquerit, per exemple, el podien matar i escorxar per a després exhibir-lo davant de la resta del poble com a senyal d'advertència del que eren capaços de fer. Les tàctiques enfocades a espantar la població enemiga eren molt freqüents.

Un detall interessant de Tiglat-Pilèsser III és que va fer de l'idioma arameu la llengua vehicular de tot Mesopotàmia. D'aquesta manera, l'assiri i el babiloni, tots dos dialectes sorgits de l'accadi, van començar a quedar marginats. L'arameu seria la llengua internacional de la regió durant els següents segles.

Salmanassar V (727-722 a.n.e.) és conegut a la Bíblia per acabar amb el Regne d'Israel, deportar part de la seva població i alhora repoblar el seu territori amb gent estrangera.

El següent rei, Sargon II (722-705 a.n.e.), sembla que podia haver estat un usurpador i encara hi ha debat sobre com va ascendir al tron, però en general s'atribueix a aquest moment la fi de la dinastia d'Adasi, després de gairebé 1.000 anys. Aquest rei va sufocar una revolta aramea a la batalla de Qarqar, que comptava amb el suport del rei Acab d'Israel. Va fer incursions a Egipte, on va arribar a un acord amb un dels seus governants, Osorkon IV, per entrar en un període de lliure comerç en què tots dos se'n beneficiarien. Egipte estava aleshores governat per un poti-poti de dinasties líbies i núbies.

Sargon II va arrabassar força territori als àrabs, va vèncer els urartis abocant-los a la decadència i fi d'Urartu, i va sotmetre Babilònia. A més, va fundar la ciutat de Dur-Xarrukin, on va construir el seu palau reial i els temples més grans de la història assíria, tot per celebrar el seu poder i glòria. Una particularitat d'aquest rei és que lluitava les seves pròpies batalles. Mentre deixava el seu fill i hereu, Sennàquerib, a Assur per portar a terme les tasques reials, ell s'embarcava en extenses campanyes militars a tort i a dret comandant en primera línia l'exèrcit. De fet, al final va morir en una batalla l'any 705 a.n.e.

Els següents reis, Sennàquerib (705-681 a.n.e.) i Assarhaddon (681-669 a.n.e.), passarien bona part dels seus regnats enfortint l'imperi des de dins, desenvolupant la cultura, sobretot, tot i que de campanyes militars també en van fer alguna.

Assíria i Babilònia feia segles que tenien una relació prou bona com per conviure-hi i beneficiar-se'n, sempre i quan els caldeus de Babilònia no busquessin més. Aquest respecte d'Assíria venia de lluny, perquè veien Babilònia com una ciutat llegendària i sagrada amb una cultura rica i de qualitat que els influenciava en molts aspectes. Amb tot, els assiris no dubtaven en fer-li mal si aquesta es passava de la ratlla. I això va passar quan el rei babiloni Merodac-Baladan es va rebel·lar amb el suport de tot el seu poble. Sennàquerib va intentar solucionar l'assumpte de la manera més "pacífica" possible, però Merodac-Baladan sempre s'escapolia, en especial cap l'extrem sud, a tocar del golf Pèrsic, zona coneguda com el País de la Mar on el terreny era molt pantanós.

Finalment, Sennàquerib va fer una cosa insòlita que feia segles que no passava ni per la imaginació assíria: va saquejar Babilònia. La tàctica va tenir a curt termini mol d'èxit, perquè Babilònia va quedar completament dominada per Assíria, però a llarg termini provocaria un rebuig molt més intens dels babilonis envers els assiris, que faria que busquessin tot tipus d'aliances amb altres pobles per tal de derrocar Assíria.

Sennàquerib va tenir com a capital Nínive, ciutat que va embellir i on va expandir el seu palau amb un gran parc i un sistema artificial d'irrigació. Nínive seria en aquesta època la principal metròpoli de l'imperi, totalment reformada tant pel que fa als seus edificis religiosos com a les seves defenses. 

Quan el següent rei, Assarhaddon, va ser entronitzat, tenia molt clar quin seria el seu principal objectiu: Egipte. Era el moment d'envair i dominar per complet aquesta preuada terra. Ho va preparar tot i s'hi va llançar. Després de diverses batalles decisives, va aconseguir controlar una bona part del territori vora l'any 670 a.n.e., però no tot, encara no. Assarhaddon també va estar ocupat en reconstruir els seus edificis més importants de Babilònia per calmar la ràbia provocada pel saqueig de Sennàquerib. També va persistir en contenir l'avanç del medes, un poble que venia estenent-se des de l'actual Iran i que pressionava cada cop més les fronteres assíries. 

Amb Assurbanipal al tron (669- ? a.n.e.), Assíria es trobava al seu millor moment històric, inclús a nivell cultural. Com a èxit més destacat en aquest àmbit tenim la primera biblioteca de la història organitzada sistemàticament en una col·lecció de més de 30.000 tauletes de fang amb textos de diversos gèneres, inclosos documents religiosos, manuals i històries tradicionals de Mesopotàmia. Aquesta biblioteca, situada a Nínive, és la principal raó per la qual textos com l’Epopeia de Gilgameix van aconseguir sobreviure fins als nostres dies.

Fins i tot Assurbanipal va poder dominar, després de segles d'intents, tot Egipte. Però l'imperi ja era massa gran per a la seva capacitat de gestió i les revoltes tornaven a ser un maldecap constant. A més, Babilònia, com va passar sempre durant l'època de preeminència assíria, tenia el suport d'Elam en cada acte rebel que iniciava. Per acabar-ho d'adobar, Shamashshumukin, que era germà seu i col·locat per ell mateix com a governador d'aquesta ciutat amb un grau elevadíssim d'autonomia, es va revoltar amb l'ajuda dels caldeus i elamites i algunes tribus àrabs de la zona, i va originar una cruenta guerra civil que duraria entre tres i set anys (no hi ha consens sobre la seva durada). Encara que Assurbanipal va sufocar finalment la revolta, aquest conflicte abocaria l'imperi a la irremeiable decadència. 

Un cop va morir Assurbanipal, el caldeu Nabopolassar es va fer amb el poder a Babilònia i va expulsar-ne els assiris. L'estructura política assíria es va afeblir tant que en pocs anys hi va haver diversos líders sense gens de volada, mentre que Nabopolassar ho enllestia tot amb l'ajuda dels medes per a la seva gran aposta: destruir Nínive i acabar en un tres i no res amb Assíria. L'any 612 a.n.e. (o 632 a.n.e. segons algunes fonts), Nínive va caure estrepitosament i va ser enrunada. Un general assiri, Aixurubal·lit II, va intentar governar les restes del regne des de la ciutat d'Harran, però aquesta ciutat també va caure. Amb un últim cop de cua, els assiris ajudats pels egipcis la van intentar recuperar sense èxit. L'Imperi Neoassiri arribava així a la seva inexorable fi.

LA VIDA ASSÍRIA

Les classes més baixes assíries eren, com en la resta de pobles del Pròxim Orient, pagesos i petits artesans que treballaven la terra per subsistir i per satisfer les exigències de l'amo. L'agricultura era sempre la principal activitat. De la mateixa manera, en tots aquests pobles, i Assíria no va ser una excepció, s'hi practicava una mena de feudalisme primigeni on hi havia un petit grup de senyors o propietaris de terres (generalment sota la supervisió d'un grup encara més petit de governadors) i un gran grup d'arrendataris, que sempre eren els més pobres. Si un territori patia una incursió estrangera, de seguida s'adreçaven al seu senyor, i aquest al governador per organitzar una resposta que podia, o no, requerir del suport reial. 

La majoria de les persones eren pastors d'animals, forners, cervesers, carnissers, pescadors, fabricants de maons, treballadors de la construcció, terrissaires, joiers, etc. No hi havia un sistema de diners a l'antiga Assíria, de manera que els negocis es realitzaven en gran mesura a través d'un sistema de bescanvi amb qualsevol cosa, usant des de farina fins a or com a moneda.

Rajola decorativa d'argila (s. IX a.n.e.) Font

Les dones eren ciutadanes de segona, tot i que s'esperava que poguessin realitzar feines similars a les dels homes. En cap cas podien engegar un negoci sense previ consentiment marital. En algunes activitats les dones en van ser pioneres, però quan aquestes es tornaven lucratives eren assumides pels homes. La família d'una dona havia de pagar un dot per tal de casar-la. Ara bé, si el marit era infidel, aquest dot hi devia ser retornat.

En general, els habitants de Mesopotàmia podien gaudir d'una dieta força saludable, excepte en èpoques de sequera o d'improductivitat per causa d'un conflicte militar. Això era possible gràcies a les condicions favorables del clima i de l'efecte de les inundacions del Tigris i Eufrates, que deixaven la terra en un estat molt bo, tot i que sense l'excel·lència que hi havia a Egipte amb el Nil. 

L'aliment bàsic era l'ordi. Amb l'ordi es feia, entre altres coses, cervesa. També hi havia una àmplia varietat de fruites i verdures, com pomes, figues, cireres, albercocs, peres, pastanagues, cogombres, mongetes, pèsols i naps. Hi havia poc consum de carn i molt de peix. Amb tot, la vida dels camperols era dura i inestable.

Els esclaus provenien principalment de la guerra, però també podia ser una opció lliure d'un resident de l'imperi per pagar un deute. O una família podia vendre com a esclau algú dels seus membres amb aquest propòsit. L'esclavitud, a més, podia ser el càstig a un crim. 

A la cúspide de la piràmide social hi havia el rei amb la seva cort i els governadors regionals. En el cas assiri, és notable la incapacitat de consolidar un control estable als territoris conquerits. Això propiciava freqüents revoltes i reconquestes. 

El rei tenia una estreta relació amb els déus. Quan més poderós era, més diví se'l considerava. En la seva posició, no només devia assegurar protecció als seus súbdits, sinó que també havia de fomentar la construcció o reforma de temples i edificis, a més d'altres millores que portessin glòria i orgull.

Palau de Sargon II a Dur-Xarrukin (s. VIII a.n.e.) 

Prisma de Sennàquerib, on relata les seves campanyes militars

Per al rei l'edifici per excel·lència era el palau, però generalment el podien gaudir ben poc si el regnat es caracteritzava per contínues campanyes militars. Tothom esperava que el rei acompanyés l'exèrcit i que hi participés, tot i que pocs ho feien. Quan hi anava, al palau quedava el príncep hereu per supervisar els assumptes reials. 

Depenent del rei, la capital podia ser Assur (la tradicional), Nínive (la més fastuosa durant l'època neoassíria) o Kalkhu (la més esporàdica).

En el cas dels sacerdots, ells s'encarregaven d'interpretar els senyals i presagis per decidir si s'havia d'anar a la guerra. També cuidaven del temple, oficiaven cerimònies i rituals de sacrificis i, a més, es podien comportar com a curanderos o remeiers.

També hi havia els comerciants i homes de negocis. Entre aquests hi havia els que no tenien el seu propi negoci, sinó que anaven d'una ciutat a una altra bescanviant mercaderies. Per contra, els que podien ser propietaris d'un negoci vivien una vida molt més fàcil, amb treballadors que eren els que viatjaven i feien la feina bruta. Mentrestant, els amos intentaven sovint involucrar-se en la política local.

Altres membres de la societat eren els escribes i tutors privats. L'alfabetització era un privilegi només a l'abast dels més rics i influents. Però tan sols podien ser homes; les dones tenien prohibit aprendre a llegir o escriure. Els fills de les famílies benestants podien anar a l'escola, tot i que a vegades s'estimaven més contractar un tutor personal. Aquests tutors, si es guanyaven la família, vivien vides gairebé igual de luxoses que ells.

LA CULTURA ASSÍRIA

Es pot dir amb seguretat que els assiris no són coneguts pel seu art, especialment quan se'ls compara amb altres civilitzacions de la regió. No obstant, això no vol dir que la societat assíria no tingués art. D'una banda, es creu que els assiris eren molt musicals. Els instruments, principalment tambors, flautes i altres de vent, han estat descoberts en molts llocs arqueològics, i es creu que s'utilitzaven com a font d'esbarjo i en cerimònies religioses.

El que no acostumaven a fer els assiris eren escultures; només destaquen els lamassus que protegien les portes reials o de les ciutats. 

Iamassus del palau d'Assurnasirpal II del segle IX a.n.e.

En canvi, pel que fa als relleus, eren uns mestres. Tant a Assur com a Nínive s'hi han descobert innumerables obres d'aquesta mena. A més d'art, per a ells van ser una forma de propaganda. De fet, la seva temàtica pràcticament no és religiosa, com era típic en altres nacions. Aquests relleus, que originàriament estaven pintats, expliquen històries de campanyes militars on fins i tot es detalla la crueltat amb la qual tractaven els rebels dels pobles conquerits. Aquestes imatges es trobaven als palaus, just als passadissos que havia de recórrer qualsevol ambaixador estranger que tenia hora amb la reialesa.

Exemple de relleu assiri

Un fet curiós és que encara que eren un poble obsessionat amb la guerra, van dedicar molt de temps a la creació i preservació de textos escrits. A les principals capitals hi van construir grans biblioteques, i algunes es trobaven dins dels temples. També es creu que els més rics tenien les seves petites biblioteques personals. Hi havia recopilats inscripcions reials, mites, literatura i textos científics. Es preservava amb gran interès les tradicions sumèries i accàdies, freqüentment amb la seva transcripció a l'idioma assiri. El sistema d'escriptura assiri era el cuneïforme, el més típic de la regió.

Mostra de peces trobades a la biblioteca reial d'Assurbanipal
Font

Els assiris també van treballar molt bé els metalls. Ens han deixat impressionants peces de bronze, or i plata, atuells i adorns. En el cas del ferro, el van explotar a l'àmbit militar amb molt d'èxit. Per això van ser els primers en aixecar-se després del col·lapse de l'edat de bronze, un cop passat l'allau dels pobles de la mar.

Els assiris van crear moltes llistes de plantes, animals, ciutats, etc. Els escribes dedicaven molt de temps a recopilar informació d'aquells que havien viatjat a l'estranger. Amb aquesta informació elaboraven mapes rudimentaris.

També van ser capaços d'adquirir un enteniment molt avançat del cicle lunar, que van usar per crear un calendari força útil i precís. A més, tenien una forta tradició astronòmica, com la majoria de les civilitzacions antigues, en què el que veien al cel reflectia els esdeveniments que passarien a la Terra. El calendari desenvolupat pels babilonis i ampliat pels assiris va ajudar a desenvolupar el calendari que la majoria del món fa servir avui dia.

La perfecció de la guerra de setge i l'ús d'armes de ferro probablement sempre es recordarà com la major contribució dels assiris a la cultura mundial, però mai s'ha d'oblidar que l'art, l'escriptura i la ciència van ser parts integrants d'aquesta antiga civilització.

LA RELIGIÓ ASSÍRIA

Els assiris eren politeistes i creien que determinats déus podien interferir en diferents aspectes de la vida. Les seves creences eren molt similars a les babilòniques, però amb menys déus. La raó d'això és que Babilònia comptava tradicionalment amb més ciutats associades i els déus estaven molt relacionats amb elles. 

El principal déu era Assur, nom que va rebre la primera i, durant molts segles, principal ciutat. Però cada temple podia estar dedicat a un déu en concret que actuava com a patró. Després hi havia Ninurta, el déu de la guerra; i Ixtar (l'Aixtarot fenícia i la Inanna sumèria), la deessa d'un piló de coses: l'amor, la guerra, la fertilitat i el sexe. Aquestes eren les principals divinitats.

Els sacerdots que dirigien el temple més important d'una ciutat eren nomenats pel rei. Si una ciutat es rebel·lava o no complia amb les seves obligacions d'impostos o tributs, llavors el rei els castigava retenint els recursos necessaris per mantenir el temple. Això provocava un vergonyós deteriorament. Per altra banda, ells s'encarregaven de dir al rei quan lluitar i com fer-ho. En cas de discrepància, el rei tenia l'última paraula, sempre, esclar, amb el suport implícit dels déus. La política i la religió anaven de la mà. 

Els reis assiris van ser, en general, tolerants amb la resta de religions. Una cosa que sí feien quan conquerien una ciutat era robar monuments religiosos importants com a mètode de coacció, com si fossin ostatges. Si la ciutat els jurava lleialtat, n'eren retornats. 

L'EXÈRCIT ASSIRI

Abans de les reformes de Tiglat-Pilèsser III, l'exèrcit assiri era molt similar als altres exèrcits de Mesopotàmia. Els soldats eren majoritàriament reclutes rurals que havien de tornar als seus camps per recollir la collita un cop passat el conflicte. Els soldats professionals es limitaven a uns pocs guardaespatlles que protegien el rei, nobles i funcionaris, però aquests no entraven a la batalla llevat d'ocasions comptades.

Un cop l'exèrcit es va professionalitzar, a les seves files hi podien haver entre 150.000 i 200.000 soldats sempre a punt per lluitar. De tot aquest contingent militar, més d'un terç estaria compost per tropes auxiliars encarregades de la protecció de les províncies. Un vint per cent de l'exèrcit el componien tropes de reserva, que als moments de pau funcionaven com una mena de milícia urbana que podria ser cridada a files si fos necessari. El resultat de tota aquesta fragmentació feia que els exèrcits mòbils assiris estiguessin formats per contingents propers als 50.000 soldats. Esclar, abastir unitats d'aquestes dimensions feia necessari un equip logístic de certa importància i amb molta flexibilitat, cosa que van aconseguir gràcies a un eficaç cos de funcionaris especialistes en aquest àmbit.

Entre el segle IX i VII a.n.e, els assiris van realitzar més de 100 operacions militars de diferent importància. L'ús de la força també permetia el necessari control de les fonts d'aprovisionament, ja que el territori assiri no disposava dels dipòsits de ferro imprescindibles per a l'elaboració de les seves armes. Assíria també mancava de fusta, material que resultava clau en la construcció de fortificacions, carros de combat i màquines de setge, fonamentals per al desenvolupament de les campanyes. Per tant, els assiris havien d'aconseguir les matèries primeres en altres zones per després treballar-les al seu país.

La infanteria assíria (zuku) estava composta d'infanteria lleugera (kallapu) i infanteria pesada (zakku). La infanteria lleugera, que normalment estava formada per tropes auxiliars de soldats estrangers o de camperols assiris, estava composta d'arquers (itueans), foners i llancers (gurreans). Sempre es representen marxant o combatent davant de les unitats principals de l'exèrcit assiri. Els soldats que morien eren ràpidament reemplaçats pels que formaven les unitats regulars i més professionals de la rereguarda. La infanteria lleugera també s'encarregava d'enfilar-se primer a les muralles durant els setges.

Tropes auxiliars assíries d'infanteria lleugera
Font

La infanteria pesada estava formada per arquers (musezibu), llancers (sharruti) o portaescuts (muserzibate). Aquest grup era molt més professional i portava armament i armadures més potents.

Els arquers generalment feien servir l'arc compost i fletxes amb punta de ferro, que eren més penetrants que les de bronze. De vegades se'ls unia materials incendiaris, utilitzats contra les fortificacions per provocar incendis. Com a armament secundari portaven una espasa curta. També eren típiques les espases rectes per al cos a cos, les cotes de malles metàl·liques i els cascos cònics. Les llances podien acabar en punta als dos extrems.

Pel que fa als carros de guerra, en un principi eren molt similars als hitites, és a dir, molt lleugers, tirats generalment només per dos cavalls i amb una tripulació d'entre dos i tres soldats. Però durant l'època neoassíria es van convertir en armes pesades tirades per tres o quatre cavalls i amb quatre soldats a sobre: conductor, arquer i dos portaescuts. S'anomenaven kallapani.

Carro de guerra assiri
Font

La principal missió d'un carro de guerra era topar contra la infanteria enemiga i trencar-la. Però només era efectiva en terrenys més o menys planers. Per això també va tenir molta importància la cavalleria muntada.

La cavalleria muntada va ser explotada pels assiris especialment durant l'època neoassíria. Coneixent com se les gastaven els pobles de les estepes, com els escites, que eren experts genets, van decidir especialitzar-se també en aquest àmbit. Els cavalls, però, els havien d'aconseguir a les províncies perquè a Assíria no n'hi havien. Per tant, van haver d'aprendre a criar-los i mantenir-los. Amb tot, van fer de la cavalleria muntada l'arma més ben aprofitada i versàtil. Aquestes unitats podien comptar amb centenars o fins i tot milers de genets.

Genet amb diferents tipus de soldats assiris
Font

Si parlem dels setges, els assiris en van ser experts i, en molts casos, pioners. Estaven obsessionats en experimentar i innovar en aquest terreny, perquè entenien la seva importància. D'escales cada cop més robustes van passar a torres fixes o mòbils amb ariets que obrien portes a cops. Les màquines de setge van ser tot un art assiri. Fins i tot per tal d'evitar que s'incendiïn les recobrien amb pells sense adobar. També va ser durant el període neoassiri que aquestes armes van assolir el seu més gran desenvolupament. Els coneixements assiris sobre les tàctiques i armes de setge van passar als perses i als fenicis i, en poc temps, als grecs.

Dues torres de setge assíries, una d'elles amb un ariet incorporat per picar els murs
Font

Els assiris van ser, en termes militars, l'imperi més fort de tot Mesopotàmia, tot i que van trigar segles en despuntar com a potència. En una situació geogràfica terriblement inestable i conflictiva, van saber sentir-se com un peix a l'aigua i se'n van saber aprofitar. Però a nivell cultural no hem de menystenir el seu llegat: les enormes biblioteques gràcies a les quals ens han arribar textos d'enorme importància. Tot indica que van ser les primeres d'aquesta magnitud. Per això aquest poble va ser tan peculiar, perquè tot i ser amants malaltissos de la guerra, necessitaven sentir-se culturalment atractius per mantenir la seva dignitat com a poble ben amunt.

Línia de temps de Mesopotàmia i Egipte

Accedeix a la cronologia de Mesopotàmia i no et perdis 😋

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT