Introducció a l'edat antiga
Fa més de quatre mil anys, les primeres civilitzacions es van consolidar a la vora de rius importants. Aquest fet va ser possible perquè els humans es van convertir en experts agricultors, ramaders i treballadors dels metalls. La unió en comunitats organitzades va crear els primers nuclis plenament urbans: les ciutats. L'ús de la roda va revolucionar el transport, l'escriptura va afavorir el comerç i el naixement dels primers codis de lleis i de la literatura.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
| El Creixent Fèrtil |
Les dates d'El Gat Saberut es basen en l'era comuna.
Aquestes primeres civilitzacions les trobem al tercer mil·lenni a.n.e. entre els rius Tigris i Eufrates (Mesopotàmia) i al riu Nil (Egipte), i totes dues zones que pertanyien a l'antic Creixent Fèrtil. Poc després, naixerien més civilitzacions importants en altres indrets del planeta, com la de la vall de l'Indus o la xinesa i, segles més tard, l'olmeca a Amèrica Central. L'edat antiga se centra tradicionalment al Pròxim Orient i Europa.
L'edat antiga comença amb el desenvolupament de l'escriptura, que dona pas al començament de la història. Per tant, si un poble encara no tenia un sistema per escriure, podem dir que era un poble prehistòric. Els pobles del Pròxim Orient i els mediterranis van ser els primers a crear diferents sistemes d'escriptura per la necessitat de registrar els tractes comercials i expressar els seus sentiments religiosos. L'escriptura va servir, a més, per desenvolupar una literatura primigènia. Els mesopotàmics feien servir l'escriptura cuneïforme, els antics egipcis els jeroglífics en les seves construccions i una escriptura simplificada per al dia a dia, i els fenicis van idear un alfabet consonàntic de 22 lletres. Els grecs van adoptar l'alfabet fenici i hi van afegir vocals, i els romans van adaptar a la seva llengua l'alfabet etrusc, que es basava en el grec. El nostre alfabet actual es basa en el dels romans, l'alfabet llatí.
 |
Pel que fa als suports d'escriptura, també n'hi havia diferències. Els pobles mesopotàmics escrivien sobre tauletes d'argila, els egipcis i els grecs feien servir papir, mentre que els regnes hel·lenístics posteriors a Alexandre el Gran van consolidar l'ús del pergamí. Els romans usaven tant el papir com el pergamí. Aquest últim seria emprat durant segles a Europa fins a l'edat mitjana, quan seria substituït de mica en mica pel paper, un invent xinès que ens va arribar per mitjà dels àrabs.
Durant el principi de l'edat antiga, la majoria de pobles eren tribus nòmades (anaven amunt i avall sense estar-se gaire temps en un mateix lloc) o seminòmades (buscaven zones de pasturatge i de conreu, on es quedaven més temps, sovint de forma estacional, tot i que eren susceptibles de quedar-s'hi de forma indefinida). A vegades, una migració provocava un moviment de pobles que canviava de dalt a baix la composició d'una regió. Els que van aconseguir assentar-se en un lloc determinat, van desenvolupar vides urbanes i van crear regnes. Alguns regnes duraven molt poc i d'altres es convertien en imperis. De mica en mica, els pobles s'anaven acomodant i el nomadisme perdia força.
En determinats moments, una tribu seminòmada es podia imposar per la força en una ciutat i governar-la. Així iniciaven en aquesta ciutat una dinastia forana més o menys estable. També passava que una part d'un poble seminòmada podia tirar cap a una zona i l'altra part no, o potser marxava a una regió diferent.
Els metalls més usats a l'edat antiga van ser, en un primer moment, el coure i el bronze (aliatge de coure i estany), i després el ferro. Cada cultura va anar descobrint i utilitzant aquests metalls al seu ritme. Per tant, cal entendre que durant l'edat antiga va haver-hi aquesta transició en l'ús dels metalls, cosa que significava un avenç perquè afavoria la vida diària dels pobles i el comerç.
Moltes de les cultures del Pròxim Orient només tenien a l'abast coure o només estany i, per aconseguir fer bronze, els calia comerciar. Però, pels volts del segle XII a.n.e. va haver-hi problemes en el seu subministrament i el comerç se'n va ressentir. El tsunami destructiu dels pobles de la mar (segurament víctimes de la manca d'aquests recursos) ho va complicar tot.
Sense bronze ja no es podien fer noves armes, carros de guerra, cascos, arades, eines, etc. Les rutes comercials es van aturar. Durant un temps alguns pobles es van dedicar a reciclar objectes de bronze per crear-ne de nous, però en algun moment van descobrir que aquest metall anomenat ferro, que abundava tant per algunes zones del Pròxim Orient i sobretot a Europa, era molt més resistent, tot i que calia escalfar-lo més en forns especials. Sembla que aquest coneixement ja el tenien els hitites, tot i que encara no li treien gaire profit. Alguns pobles indoeuropeus de zones concretes de l'Índia i l'est d'Europa sembla que tenien el tema una mica més avançat, però va ser a partir del col·lapse del segle XII a.n.e. que el ferro es va imposar de forma massiva per a algunes coses, com les armes, i gradualment per a altres. Amb tot, encara no sabem molt de l'origen i difusió d'aquest metall.
En un principi, la manera de comprar era a base d'intercanvis. Amb el temps es va fer servir alguns metalls valuosos com el bronze, la plata o l'or i, finalment, es van encunyar monedes oficials. Durant una època, el ferro va ser considerat un metall preciós. De fet, abans del segle XII a.n.e., el ferro podia ser fins a cinc vegades més car que l'or.
Segons la llengua parlada, cada poble pertanyia a un grup lingüístic diferent. En general, les llengües que es parlaven al Pròxim Orient pertanyen al grup de llengües afroasiàtiques. Dins d'aquest grup destaquen el subgrup de les llengües semites (o semítiques), com l'accadi, l'hebreu, l'arameu o l'àrab, entre d'altres. Sembla que els pobles cananeus (entre ells destaquen els fenicis), van adquirir una variant semítica que potser no era la seva llengua original.
Els perses i els medes, en canvi, parlaven idiomes que pertanyen al grup de llengües indoeuropees, que amb el temps es van consolidar a bona part d'Europa i algunes regions asiàtiques. Alguns subgrups d'aquestes llengües són el cèltic, el grec, el llatí, el germànic i l'eslau, entre d'altres. Sembla que els hitites van adquirir una llengua indoeuropea que no era la seva original. Aquesta adaptació a altres llengües, i la substitució de la pròpia per una altra, podia passar per imposició d'una elit forana o per alguna mena d'interès cultural o comercial. Aquest fet dificulta poder afirmar categòricament el tipus de llengua parlada en alguns casos.
També hi ha casos de llengües aïllades, és a dir, que no se sap en quin grup encaixen, com el sumeri, l'etrusc o l'eusquera que encara es parla avui dia. A més, va haver-hi llengües, com l'hurrita, que pertanyia al grup lingüístic hurro-urartià, avui dia extingit. Per acabar, també hi ha altres grups o famílies lingüístiques importants que es parlaven, o es parlen, a l'Àsia, a l'Àfrica i a les Amèriques.
Durant l'edat antiga, per tant, van néixer les primeres identitats i els primers imperis, però, finalment, aquesta edat va terminar amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476. La següent seria l'edat mitjana.
 |
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
