Egipte

Egipte, travessada pel riu Nil de dalt a baix, va ser una terra magnífica pel desenvolupament d'una de les grans civilitzacions de l'antiguitat.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides

Antic Egipte

Els egipcis van construir la seva civilització a les vores del riu Nil, del qual s'aprofitaven per obtenir-ne collites anuals. Les aigües del Nil augmentaven fins a desbordar-se i inundar les terres més pròximes. Un cop l'aigua tornava a lloc, la terra humida quedava en un estat òptim per ser treballada. El Nil donava estabilitat i satisfeia les necessitats més bàsiques del poble.

Un altre avantatge que tenia Egipte és el fet d'estar envoltat de desert a banda i banda, cosa que facilitava que el país tingués una protecció extra. Egipte va aguantar molt de temps sense ser envaït per cap poble forà. El riu Nil, a més, servia com a ruta comercial de primer ordre, tot i que el comerç per mar sempre hi va estar present.

Actualment, els historiadors divideixen la història de l'Egipte antic en tres períodes principals: Regne Antic, Regne Mitjà i Regne Nou, amb èpoques intermèdies de força inestabilitat.

Per als egipcis la seva terra es deia kemet (la terra negra), referint-se a la terra conreable per les inundacions del Nil que agafava un aspecte fosc pel llim, una mena de fang que hi quedava quan les aigües tornaven al curs habitual i que optimitzaven la seva productivitat. Per contra, el desert es deia desheret (la terra roja). A ells mateixos es deien remet-en-kemet (el poble de la terra negra). El nom català Egipte ve del llatí Aegyptus, que deriva del grec Aigyptos, que ve de Hikuptah, nom original de la ciutat de Memfis (Memfis ve també del grec). 

A partir d'aquí totes les dates són abans de la nostra era (a.n.e.)

A finals del tercer mil·lenni, Egipte es dividia en dues regions diferenciades, l'Alt Egipte i el Baix Egipte, rivals entre si. Però un rei de l'Alt Egipte, anomenat Narmer (Menes), va conquerir el Baix Egipte i va unificar tot el territori instaurant la capital a Memfis. Va ser el primer faraó de la primera dinastia. 

En aquesta època, hi va aparèixer l'escriptura jeroglífica (una mica després de la cuneïforme sumèria, tot i que hi ha debat sobre això) i es va conformar la societat egípcia típica. Es va començar a enterrar els faraons a les mastabes, unes estructures rectangulars de murs inclinats i sostre pla. Poc després, aquestes mastabes posades una sobre l'altra van formar les primeres piràmides, com la piràmide esglaonada de Djoser de la necròpolis de Saqqara, a prop de Memfis. En no gaire temps, Egipte ja comptava amb les tres piràmides més famoses: la de Quèops, la del seu fill Kefren i la del net Micerí, totes tres situades a la necròpolis de Guiza, juntament amb l'esfinx, també d'aquella època. Ara bé, el consum de recursos per a la construcció d'aquestes enormes estructures era molt gran i les piràmides posteriors serien cada cop més petites fins que, amb el temps, es van deixar de fer. El boom de les piràmides havia passat.

Per causa de l'enorme despesa en recursos que va ocasionar aquest tipus de construccions i l'aturada del moviment de la riquesa (molta d'ella va quedar dins les piràmides), a més d'irregularitats en les inundacions del Nil, hi va haver al país una època de fam i inestabilitat sense precedents. En aquesta època, els nomarques (una mena de governadors regionals que tenien autoritat sobre una província o districte, un nomós) van assolir un gran poder que va diluir el que tenia el mateix faraó. Finalment, el país es va dividir entre dinasties rivals, tant a l'Alt Egipte com al Baix Egipte. Va ser una època molt caòtica, d'uns 140 anys, que va acabar amb el que coneixem com a Regne Antic. En mig d'aquest desgavell polític, Antef II de la dinastia XI, a prop de l'any 2000, va construir el temple d'Amon-Ra a Tebes, fet que seria el principi del que avui coneixem com a Temple de Karnak (en l'actual Luxor). Aquest era un recinte fortificat ple de santuaris i edificacions religioses que diversos faraons van construir i ampliar al llarg dels segles.

Passada aquesta època, coneguda com a primer període intermedi, Mentuhotep II va reunificar Egipte de nou, establint la capital a Tebes (nom grec), que tenia diversos noms egipcis, com Ouaset, que significa ‘Ciutat del Ceptre' i Niout-Amon, que significa 'Ciutat d'Amon'. Durant segles, Memfis i Tebes s'anirien alternant com a centre de poder, segons els desitjos de la dinastia de torn. Amb tot, Tebes sempre quedaria com a principal centre religiós i com a capital política més habitual. Amb aquesta reunificació començava el Regne Mitjà. L'art i la literatura ressorgirien i es començarien diversos projectes de construcció monumentals.

En aquesta nova etapa, es va tornar a construir alguna piràmide, però d'escassa importància. Això sí, Egipte començava a estendre els seus dominis. Cap al nord, va dominar la terra de Canaan i, cap al sud, seguint el curs del Nil, va dominar la Baixa Núbia (a partir de la primera cascada del Nil), on hi havia una regió identificada com a Cuix. Tanmateix, la societat egípcia era extremadament tancada. No permetien que cap tret cultural forà penetrés en la seva manera de viure.

Pels volts del segle XVIII, els hikses van establir un parell de dinasties al Baix Egipte amb la capital a Avaris. Aquest fet va ocasionar la fi del Regne Mitjà i el principi del segon període intermedi. No se sap gaire sobre ells, tot i que sembla que van ser estrangers que van arrabassar el poder als egipcis a la zona del delta i que eren més avançats en algunes coses. Van generalitzar l'ús del bronze, l'ús del cavall, els carros de guerra, l'arc compost, l'armadura d'escames i nous instruments musicals, com el llaüt, la lira i la pandereta. Aproximadament dos segles després de començar a governar serien expulsats del delta pels egipcis de Tebes. 

Després de l'aventura dels hikses, els egipcis van iniciar el període més militarista i expansionista fins al moment, sota el Regne Nou a partir del segle XVI, i es creu que copiant l'estil militar hikse. Amb un exèrcit plenament professional, les seves conquestes arribarien a controlar tota Núbia, al sud, font de moltes riqueses, sobretot d'or. Al nord, els egipcis estendrien els seus dominis fins a l'Eufrates, on aguantarien l'embat de les potències mesopotàmiques.

L'època del Regne Nou o Imperi Nou comprèn alguns dels faraons més famosos d'Egipte, com per exemple, de la dinastia XVIII, la més important: Amosis I (qui va expulsar els hikses), Hatshepsut (la dona faraó més important), Tuthmosis III (el més gran conqueridor), Amenhotep III (o Amenofis III, època de màxima prosperitat), Akhenaton (conegut també com a Amenhotep IV i Amenofis IV, que va intentar imposar, amb l'ajuda de la seva esposa Nefertiti, una mena de monoteisme al déu Aton) i Tutankamon (famós per la descoberta de la seva tomba gairebé intacta, tot i ser un faraó poc important). De la dinastia XIX tenim a Ramsés II, un gran constructor. 

En aquesta esplendorosa època, el comerç es va enfortir molt i l'art va assolir un nivell de realisme sense precedents. També es van construir la Vall dels Reis i la Vall de les Reines, a prop de Tebes. A més, la construcció de temples es va intensificar.

A mitjans del segle XV, va tenir lloc la batalla de Meguidó, al territori de Canaan. El regne hurrita de Mitanni (en el seu millor moment) més una confederació de petits estats sirians de la seva òrbita d'influència, va xocar contra l'exèrcit egipci de Tuthmosis III. Aquesta batalla, guanyada pels egipcis, és per a nosaltres molt rellevant, perquè és la primera de la història de la qual tenim informació detallada dels fets i de les conseqüències. Com a curiositat, els fills dels derrotats van ser educats en la cort egípcia i retornats, com era costum en aquesta època expansionista del Regne Nou, als seus països d'origen per intentar imposar-hi la ideologia egípcia.

A la primera part del segle XIII, els egipcis es van enfrontar als hitites a la batalla de Cadeix pel control de la zona fronterera d'Aram (Síria). Ramsès II contra Muwatallis II. El resultat va ser d'empat. Fins i tot van signar el primer pacte de no-agressió que coneixem. 

Més endavant, amb Ramsès III, Egipte es va enfrontar amb els pobles de la mar, cap a l'any 1200. Tot i aguantar i expulsar-los, Egipte entraria a poc a poc en una fase de decadència, fins que dos grups estrangers hi entrarien en escena conquerint el país i creant diverses dinasties. Serien els libis primer (que s'havien assentat al cantó oest del delta, molts d'ells mercenaris que havien lluitat anteriorment pagats pels egipcis) i els nubis després (originaris del sud, de Cuix). Els nubis pertanyen a la famosa dinastia XXV, de raça negra.

Un faraó libi famós va ser Sisac I (Sheshonq I). Va ser el responsable de saquejar la ciutat i el temple de Jerusalem en una campanya militar que va recórrer tot el Regne de Judà. 

Al començament del segle VII, els assiris van envair Egipte i van vèncer els nubis amb l'ajuda dels habitants de Sais (una ciutat del Delta). Però Assíria estava embolicada en rebel·lions internes i Egipte ràpidament se'n va independitzar i va quedar governada per una dinastia nativa originada en aquesta ciutat: la Saïta. El faraó saïta Necó II (de la darrera dinastia nativa del país, la XXVI), va voler ajudar els assiris enfrontant-se als babilonis, que acabaven de destruir la seva capital, Nínive. La batalla es va produir a Carquemix (Karkemish) i va ser guanyada per uns babilonis liderats per Nabucodonosor II, mentre que Necó II se'n va tornar a Egipte. Amb aquesta batalla va finalitzar l'Imperi Neoassiri i es va consolidar l'Imperi Neobabilònic. Una dada curiosa és que sembla que una expedició fenícia, amb el suport del faraó Necó II, va circumnavegar el continent africà per primera vegada.

Amb la caiguda de l'Imperi Neobabilònic en mans dels perses, seran aquests els que conqueriran Egipte cap a finals del segle VI, però, el van acabar perdent per causa d'una rebel·lió. El van tornar a conquerir l'any 343, encara que per poc temps, ja que l'any 333 Alexandre el Gran hi va ser rebut com a un llibertador i es va anomenar faraó de tot Egipte.

Alexandre el Gran va conquerir Egipte tot i que, després de la seva mort, el país va quedar en mans de la dinastia ptolemaica. L'hel·lenisme (cultura grega) es va barrejar durant tres segles amb la cultura egípcia fins a l'arribada dels romans, que van fer d'Egipte una província seva l'any 30.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT