Mesopotàmia
Al tercer mil·lenni a.n.e. van aparèixer al sud de Mesopotàmia (del grec entre rius) les primeres ciutats.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Aquesta zona la coneixem com a Sumer i els seus habitants com a sumeris (la regió també l'anomenem Baixa Mesopotàmia). Els sumeris tenien un idioma propi i van revolucionar l'agricultura, a més d'inventar la roda, l'escriptura i el sistema sexagesimal. També van iniciar la medicina, l'astronomia i les matemàtiques, entre altres avenços innovadors en aquella època. El seu coneixement es va escampar per tot Mesopotàmia.
Les ciutats sumèries eren ciutats-estat, és a dir, que tenien un rei propi, unes lleis pròpies i uns territoris propers que els pertanyia i que usaven per treballar la terra amb canals de regadiu, que construïen per aprofitar l'aigua dels rius Tigris i Eufrates. De seguida van produir més del que podien consumir i això va propiciar el començament del comerç. Aquest comerç primerenc es feia a base d'intercanvis i els rius eren les principals rutes comercials. Sovint es barallaven entre ciutats, cosa que va propiciar que les emmurallessin. Els temples i palaus eren les principals construccions que hi havia a dins.
 |
A partir d'aquí totes les dates són d'abans de la nostra era (a.n.e.)
A l'època més primerenca, els sumeris vivien en ciutats-estat, cadascuna amb el seu propi monarca i classe sacerdotal. Aquesta època se sol anomenar Període de Dinasties Arcaiques o Dinàstic Arcaic. D'aquell primer moment podem destacar un rei anomenat Gilgameix (Guilgameix), de la primera dinastia de la ciutat d'Uruk, del qual tenim notícies gràcies a una sèrie de poemes que es van anar conformant segles més tard. Aquesta Epopeia de Gilgameix, tal com es coneix avui, sembla ser la mostra de literatura èpica més antiga, tot i que la historicitat del tal Gilgameix és més que dubtosa per causa del caràcter mític del relat.
Cap al segle XXIV o XXIII (dates molt aproximades), un rei va aconseguir unir tot Sumer, per la força, esclar. Aquest rei va ser Lugalzagesi de la ciutat d'Umma. Unes dècades després, Sargon d'Accad, que era accadi, el va vèncer i va conquistar, no només Sumer, sinó també altres pobles que s'estaven formant, com els elamites, els assiris, algunes tribus aramees i els cananeus de Guebal. Va ser el primer imperi de la història, l'Imperi Accadi, amb una dinastia que va durar gairebé 150 anys.
Entre els pobles que voltaven per Mesopotàmia hi havia els sumeris, accadis, assiris i els cananeus (els primers a assentar-se més o menys de forma estable) i els gutis, arameus (posteriors siris) i amorrites (també anomenats amorreus), que eren principalment nòmades o seminòmades. Aquestes últimes tribus eren un maldecap perquè els agradava fer incursions i saquejos per tot arreu. A vegades, fins i tot es podien quedar en una ciutat conquerida en la qual establien una dinastia pròpia. Amb el temps, arribarien a Mesopotàmia altres pobles per causa de diverses migracions, com els hitites, hurrites, cassites, hebreus, medes, perses, etc. Tots ells tindrien un paper en la història del Pròxim Orient. Però anem a pams.
l'Imperi Accadi va sucumbir a la pressió dels gutis, que feia temps que molestaven. Aquests guerrers de les muntanyes van arrasar la seva capital i es van establir en algunes ciutats de la zona.
A finals del tercer mil·lenni, els sumeris van expulsar els gutis i van renéixer amb l'anomenada Tercera Dinastia d'Ur. És una època en què aquesta ciutat va ser la principal i més avançada de tot Sumer, i és quan els zigurats s'hi van consolidar com a construccions religioses. Poc més d'un segle va durar aquesta esplendor, fins que els elamites van arrasar Ur al voltant de l'any 2004 o 1940 segons diverses cronologies.
En aquesta època cal destacar la ciutat de Guebal (la coneixem més pel seu nom grec, Biblos), que va ser durant força temps un centre de comerç i connexió del Pròxim Orient amb molts racons de la Mar Mediterrània.
Al segle XIX, els amorrites van començar a establir-se en algunes ciutats importants d'Assíria i a Babilònia. Un rei molt famós de la dinastia amorrita de Babilònia va ser Hammurabi. Aquest rei va conquerir bona part de la conca mesopotàmica. El seu imperi el coneixem com a Imperi Paleobabilònic. D'aquella època tenim l'Estela d'Hammurabi, que és un codi legislatiu que regulava la vida de la gent. En la seva època, al segle XVIII, les regions de Sumer i Accad van deixar de tenir importància com a entitats separades i van fusionar-se en una entitat major: Babilònia. A Babilònia, sumeris i accadis s'hi havien barrejat i els amorrites s'hi havien integrat.
Poc temps després de la mort d'Hammurabi, es va crear el País de la Mar a les desembocadures del Tigris i l'Eufrates. Aquesta va ser una entitat composta per sumeris i accadis contraris al poder amorrita. Però l'imperi que va deixar Hammurabi va començar a minvar gradualment i, cap al 1700, Assíria se'n va independitzar i va passar, després de diverses lluites internes, a mans de la dinastia local d'Adasi, que duraria molts de segles.
Al segle XVII els hitites van aixecar el regne d'Hatti, a Anatòlia. Més o menys alhora, els hurrites van crear el regne de Mitanni a la part més alta dels rius Eufrates i Tigris, entre hitites i assiris. Mitanni va eclipsar els assiris durant més de dos-cents anys.
Sembla que els hitites van descobrir la tècnica de fosa i forja de ferro i que ho van amagar. Més endavant altres pobles indoeuropeus tindrien aquest coneixement i el desenvoluparien més, però no sabem com el van adquirir. Avui dia es creu que els hitites no feien servir tant el ferro al camp de batalla com es pensava en un principi. Principalment, comerciaven amb ell, perquè era molt car i considerat un luxe. Les tècniques de fosa encara no eren molt avançades. A la guerra, el metall més utilitzat continuava sent el bronze.
Al segle XVI, Babilònia va ser saquejada per una expedició hitita (amb ajuda dels cassites) i el poc que quedava de l'Imperi Paleobabilònic amorrita es va esvair. El buit de poder va ser ocupat primer pel País de la Mar durant uns vint anys i després pels cassites, que s'hi van integrar perfectament amb la població nativa. Els cassites van ser un poble d'origen desconegut que va entrar a Mesopotàmia i va agafar poder en algunes ciutats secundàries, fins a aconseguir el control de Babilònia. Es desconeix també l'origen de la seva llengua, que es cataloga com a llengua aïllada. Ara bé, sembla que eren genets experts (cosa gens habitual a l'època) i que tenien armes molt avançades.
Al segle XV, segons la cronologia bíblica, els hebreus van conquerir gairebé tota la terra de Canaan, al Llevant, i s'hi van establir. També els cassites de Babilònia van conquerir el País de la Mar.
Al segle XIV, els hitites van vèncer els hurrites i van subjugar Mitanni. Així Assíria va poder revifar sense l'assetjament hurrita. Al segle XIII, Salmanassar I d'Assíria va conquerir i destruir definitivament Mitanni. A finals d'aquest segle, el seu fill, Tukultininurta I, va conquerir la Babilònia cassita i va estendre els seus dominis per tot Mesopotàmia, però per poc temps. Després de la seva mort, tot se'n va anar en orris per culpa de les baralles internes i de la rebel·lió de Babilònia. Al segle XII, la Babilònia cassita arribaria a la seva fi total amb la incursió dels elamites, en una època en què els pobles de la mar la van fer molt grossa.
Cap al 1200, els anomenats pobles de la mar van sotragar tot el Pròxim Orient, en especial la part costanera. No se sap exactament el seu origen, però es creu que eren pobles dedicats a la pirateria o que migraven en vaixell des de les illes mediterrànies i costes de la mar Egea per raons que encara són debatudes. El cas és que van ser capaços d'arrasar ciutats per tota la costa oriental de la mar Mediterrània i van causar molts de problemes al Regne Nou d'Egipte, que des de feia segles era una potència de primer ordre. Finalment, Egipte els va expulsar i es van establir en diverses zones de la costa mediterrània fins a diluir-se entre la població veïna. Amb tot, tant el seu origen com el seu destí és incert en la majoria dels casos.
En aquesta època, l'Imperi Hitita també va desaparèixer, cosa que fa pensar que els pobles de la mar n'hagin sigut, almenys en part, responsables. Molts ferrers hitites, segons algunes teories, van fugir de la guerra i van acabar en diverses ciutats mesopotàmiques. Així el coneixement de la fosa i forja de ferro es va escampar per tot el Pròxim Orient alhora que es modernitzaven les seves tècniques.
La veritat és que va ser a partir de llavors que l'ús del ferro es va intensificar en aquesta regió i, més o menys al mateix temps, a les costes de la mar Egea. No sabem ben bé com va arribar aquest coneixement a la resta d'Europa, tot i que es va estendre de forma ràpida. Per això parlem d'una transició des de l'edat del bronze cap a l'edat del ferro, dins de la mateixa edat antiga.
Amb la desaparició de l'Imperi Hitita, dos pobles indoeuropeus es van establir a Anatòlia: els lidis (anomenats també meonis, a qui se li atribueix l'origen de l'encunyació de monedes) i els frigis. Actualment, es debat si aquests dos pobles van participar en la caiguda de l'Imperi Hitita formant part dels pobles de la mar o si simplement van ocupar el buit de poder que hi va quedar. Per altra banda, els cimmeris i els escites havien travessat el Caucas des del nord i, de tant en tant, entraven en escena amb saquejos.
Al segle XI, va tenir lloc l'auge del Regne d'Israel, governat per David i el seu fill Salomó. La capital, Jerusalem, va ser una ciutat força bonica, amb un majestuós temple construït amb els millors materials de l'època. Els pobles del voltant, com els moabites, ammonites, edomites i filisteus, van quedar sotmesos al poder israelita. El regne va arribar, en la seva major extensió, des de la mar Roja fins al riu Eufrates, amb un més que notable comerç d'importació i exportació. Després de la mort de Salomó, el regne es va dividir en dos: el Regne d'Israel al nord i el Regne de Judà al sud. En aquest cas, van ser dos regnes que mai van despuntar.
Passat l'any 1000, la Mar Mediterrània va quedar esquitxada amb moltes colònies comercials fenícies. Aquest poble cananeu, de llarga tradició marítima, va ressorgir després de la invasió dels pobles de la mar. A l'extrem contrari, els medes i els perses, pobles indoeuropeus, s'establien a l'actual Iran. Mentrestant, a Mesopotàmia, la decadència de poder que hi havia va fer possible que dos pobles que acostumaven a ser nòmades comencessin a ocupar diferents ciutats. Un d'aquests pobles eren els arameus, que es van assentar a l'Alta Mesopotàmia enfrontant-se als assiris, i, l'altre, els caldeus, que es van quedar a la Baixa Mesopotàmia, a Babilònia.
En la lluita contra els arameus, els assiris van aguantar i, a partir del 911, van començar a enfortir-se sota el regnat d'Adadnirari II i amb la forja de ferro apresa dels hitites. Els arameus serien conquerits finalment. La màxima esplendor assíria va ser al segle VIII sota el comandament de Sargon II, que va dominar Babilònia (que feia dos segles que tenia reis inestables), Israel, Susa i Urartu (un regne creat amb les restes de Mitanni i antecessor dels armenis). En aquest segle, Nínive es va convertir en la nova capital d'Assíria. Fins i tot els assiris van conquerir Egipte al segle VII, tot i que per poc temps. A aquest imperi el coneixem com a Imperi Neoassiri.
Cap al final del segle VII, Babilònia va ser controlada totalment pels caldeus que es van rebel·lar contra Assíria i, amb l'ajuda dels medes (un poble que havia constituït no feia gaire un regne a l'actual Iran, amb Ecbàtana com a capital), van destruir Nínive. Així va començar l'època més esplendorosa, tot i que no gaire llarga, de Babilònia. El seu rei més famós va ser Nabucodonosor II, que va fer de la capital babilònica la ciutat més impressionant del món antic. L'Imperi Neobabilònic va dominar tot Mesopotàmia i va ser el responsable de la destrucció de Jerusalem i de l'exili de milers de jueus. A vegades, la zona de Babilònia d'aquella època se l'anomena també Caldea.
A l'última part del segle VI, els perses dirigits per Cir el Gran van conquerir Babilònia, això sí, amb l'ajuda dels medes, també. En aquesta època, entre els segles VII i VI, els lidis d'Anatòlia van ser els primers en encunyar monedes. Fins llavors, es feien servir metalls com la plata, el bronze i l'or, però sense cap segell, i podien tenir diferents mides i formes, com circular o de lingot, i les compres i vendes funcionaven per pes. La pràctica d'encunyar monedes dels lidis es va estendre ràpidament a altres pobles.
Pel que fa als perses (poble que va arribar amb els medes i que es va establir també a l'actual Iran), ells van forjar l'imperi més gran fins aleshores: l'Imperi Persa (o Imperi Aquemènida, que era el nom de la dinastia). Els seus dominis van arribar a estendre's des de Grècia i Egipte fins al riu Indus. Un poble que no van poder vèncer del tot van ser els escites, arribats des de les estepes eurasiàtiques a través del Caucas i principalment seminòmades. Els perses van protagonitzar batalles molt famoses contra els grecs (les Guerres Mèdiques) i, en especial, contra els 300 espartans a les Termòpiles. Seria finalment un macedoni portador de la cultura grega qui acabaria amb l'Imperi Persa vora l'any 330: Alexandre el Gran.
La cultura grega (l'hel·lenisme) es va estendre per bona part del territori que havien dominat els perses, però, després de la mort d'Alexandre, l'imperi es va dividir en regnes amb dinasties diferents que es barallaven entre si. Podem destacar finalment les dues entitats més fortes que van quedar hereves de les conquestes d'Alexandre: l'Egipte Ptolemaic i l'Imperi Selèucida que dominava des de Mesopotàmia fins al riu Indus. A l'Imperi Selèucida no li va anar gaire bé des d'un bon principi i de seguida va entrar en un període de decadència. Per l'est, els selèucides perdien territoris que s'independitzaven i, per l'oest, Roma feia acte de presència. A més, les guerres civils i revoltes internes agreujaven la inestabilitat que hi havia. Finalment, el poder selèucida va quedar reduït a Síria, que es va convertir en província romana a mitjans del segle I. Pel que fa al Regne d'Egipte, que en general li va anar força millor mentre va existir, es va convertir en província romana l'any 30, després de les conegudes aventures de Cleòpatra amb Juli Cèsar i Marc Antoni.
 |
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
